Espai de Dissidència

Al passat número 68 del Setmanari La Directa, surt publicada l’entrevista que Roger Palà, blogger d’aquesta casa, em va fer via correu electrònic, amb motiu de la publicació del meu llibre El anarquismo individualista en España. Us passo aquí la versió sense editar.

1) El
moviment anarquista està infraestudiat a nivell historiogràfic? A què és degut?

El moviment anarquista va estar pràcticament oblidat, com
a objecte d?estudi, al llarg dels vuitanta i bona part dels noranta. La cosa té
explicació. Bona part de les càtedres universitàries han estat dominades per
historiadors més o menys adscrits al corrent marxista. I aquest parteix de
categoritzacions excessivament rígides i esquemàtiques. L?anarquisme, com a
objecte d?estudi, no es presta a aquest joc. És dúctil, esmunyedís, complex i
heterogeni. I, evidentment no encaixa en una teoria tan tancada. D?altra banda,
hi ha la qüestió de l?aversió i menyspreu intel·lectual de molts d?aquests
historiadors, d?acord amb la munió de grupúsculs comunistes on molts van
militar, que consideraven els anarquistes com una mena de ?rebels primitius?,
en denominació d?Eric Hobsbawn.

Tanmateix, des de finals dels noranta, i sobretot durant
aquesta dècada, trobo una efervescència cultural amb un conjunt de joves
historiadors, i també d?editors i col·lectius socials, que estan canviant el
panorama. No només trobo una eclosió quantitativa de treballs, sinó també
qualitativa. Es tracta d?una nova generació de gent, molt ben formada a les
universitats, amb recerques doctorals, que enllacen amb una tradició
historiogràfica autodidacta i d?una gran honestedat i rigor intel·lectual ?com
Abel Paz, Antoni Téllez o Pons Prades- que havia publicat treballs essencials
per comprendre la complexitat del món llibertari. A més, aquests nous
historiadors s?ocupen de terrenys poc explorats, amb enfocaments ben innovadors
i amb l?expansió de la cronologia. El problema ara no és la quantitat ni la
qualitat, cada vegada més gran, sinó com aquests historiadors i treballs
arriben al públic. És depriment veure com Pío Moa, que plagia les mentides dels
propagandistes dels quaranta, arriba fins als quioscos, mentre que obres de
gran interès com La Barcelona Rebelde les has d?adquirir per canals
pràcticament clandestins.

1) En
què es diferència l’anarquisme individiualista de l’anarquisme de caire
sindicalista, potser més conegut a casa nostra?

Veig l?anarcosindicalisme com una
estratègia i l?individualisme com una filosofia. En ambdós casos, la revolució
és l?objectiu, ara bé els camins, tot i que complementaris i compatibles, són
diferents. El primer cerca l?acció col·lectiva, mentre que el segon, com el seu
món indica, té com a escenari la pròpia personalitat. Els anarcosindicalistes
compartien un conjunt d?idees i concepcions sobre com hauria d?ésser la
societat futura, i per a assolir-la es dedicaven a promoure accions col·lectives.
Els individualistes creien que la revolució havia de començar a la pròpia
consciència, d?ésser quotidiana, i permanent. La revolució es trobava a l?ara i
l?aquí, en el dia a dia. En la manera de pensar, d?actuar, de relacionar-se amb
els altres. Les relacions entre individualistes i anarcosindicalistes no van
ser fàcils. Els primers sovint criticaven els militants de la CNT perquè, a
parer seu, parlaven de revolució mentre el seu comportament personal en
ocasions no s?adeia al que podria esperar-se d?un anarquista. Per la seva
banda, els anarcosindicalistes titllaven els individualistes
d?aristocratitzants i poc solidaris. A l?hora de la veritat, ambdós grups
mantenien vincles estrets. Era habitual que individualistes fossin afiliats a
la CNT, mentre que cenetistes aplicaven a la vida quotidiana principis
individualistes així com seguien la seva premsa i literatura.

2) Quin
és el llegat d’aquesta tendència individualista avui en dia?

Un llegat més potent del que
poguem imaginar-nos. Tot i que noms com Stirner, Thoreau, Tucker, Armand,
Mella, Urales, Fontaura no apareguin als debats públics, la seva influència és
extraordinària. I si ho hagués de resumir en una sola cosa, parlaria de la
conquesta de la individualitat. Què vol dir, això? És a occident on l?individu
és capaç d?emancipar-se de la col·lectivitat. De trobar espais propis, de
pensar que cada persona és inviolable, lliure per naturalesa, i que cap
principi superior, cap déu, cap gran idea, cap abstracció, està per sobre de
cadascú de nosaltres. La conseqüència darrera de tot plegat són els drets
humans. En societats on la religió, l?estat o la tribu té un paper
preponderant, la desigualtat, l?opressió, resulten la norma suprema. Corea del
Nord o l?Iran són exemples de com les persones són instruments en nom de coses
o divinitats inexistents, la coartada perfecta per poder sostenir una societat
clarament jerarquitzada. Tot plegat, la conquesta de l?individu, que representa
també l?assoliment de la subjectivitat, té un seguit de conseqüències. La
igualtat entre gèneres. La lliure tria i assumpció de la pròpia condició
sexual. La neutralització de les religions o ideologies opressives, la idea que
la sexualitat es tracta d?un afer personal sobre el qual no tenen res a dir ni
l?estat, ni l?església, ni els immams. I sobretot, la capacitat per triar el
propi destí.

3) La
Revista Blanca de Federico Urales (Joan Montseny) és l’aportació catalana més
important a aquesta branca política llibertària?

Si féssim aquesta mateixa
pregunta a la mateixa Federica Montseny, ànima de l?etapa catalana de la
Revista Blanca, probablement s?hagués ofès. Això de classificar les coses a
partir de categories com ?la més important? no té massa sentit des d?una òptica
llibertària, perquè té una connotació altament jerarquitzadora. La Revista
Blanca va ser una publicació de molt alta qualitat cultural i filosòfica, tot i
que sovint queia en una certa tendència a l?exageració i el sectarisme. Tampoc,
malgrat les declaracions que feia la família Montseny-Manyé, esdevenia
essencialment individualista ?un individualisme d?altra banda molt ?sui
generis?- sinó més aviat eclèctica. El que sí puc dir és que les revistes amb
major presència d?aquesta tendència apareixen a l?eix Catalunya-País Valencià,
amb una relació molt estreta i una àmplia circulació d?idees i contactes
personals. En certa mesura, també podríem dir que l?individualisme, tot ell, és
una gran contribució catalana al pensament occidental del segle XX. I
l?anarquisme, que és un autèntic ?fet diferencial? català, mal que pesi a alguns,
és la gran contribució a la història i la filosofia europea. Fins i tot algú
com Hans Magnus Enzenberger o Chris Ealham ho tenen més clar que la majoria de
catedràtics universitaris.

4) Quines
pràctiques del individualistes són encara aplicables avui en dia?

Més que pràctiques, concepcions.
Hi ha un fet incontestable que ens aporta l?individualisme anarquista. Són les
persones les que han d?utilitzar les idees. No les idees a les persones.
Recordo una de les millors cançons de Georges Brassens, sens dubte adobat d?un
anarcoindividualisme que a França tingué un gran pes. Per fotre?s una mica de
tota la retòrica esquerranosa del moment ?que podem veure on arriba avui- va
fer una cançó genial. Venia a dir ?Mourir pour les idées, l?idée est excellente
/ Moi, j?ai failli mourir de n?avoir pas eu? (…) Mourir pour les idées,
d?acord, mais de morte lente?, que venia a dir, com les idees i ideòlegs podien
arribar a fer sacrificis humans per imposar les seves conviccions o certeses.
És el que veiem amb el capitalisme actual, o com ja va succeir amb el
comunisme, o com sembla que continuarà passant amb l?islamisme o l?integrisme
cristià. En canvi, els individualistes ens donen la lliçó pràctica que res no
val si això comporta més límits a la llibertat individual que la llibertat
aliena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!