Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

27 de gener de 2017
0 comentaris

Enaltir violències

En un món en què tuitter substitueix les barres de bar, està quedant demostrat la veracitat d’una dita que corre per la xarxa: “A Europa, enaltir el feixisme està perseguit. A Espanya està perseguit enfotre-se’n”. Faria gràcia si fos mentida. Tanmateix, un fiscal demana dos anys i sis mesos de presó i tres anys de llibertat vigilada a una estudiant d’història de Múrcia per penjar acudits sobre la mort, ara fa 43 anys, de l’almirall Carrero Blanco. No és cap broma, d’acord amb la Llei Mordassa i altres normatives antiterroristes, aquesta noia pot anar a la presó per reproduir alguns dels acudits que circulaven al pati de la meva escola poques hores després de l’atemptat, i que ben segur, molts de nosaltres hem reproduït en una vetllada.

Casos com aquests s’han repetit. En nom de la lluita contra ETA, en nom de moltes de les seves víctimes, es tracta de rectificar el rumb democràtic del país, tot eliminant la llibertat d’expressió, tot imposant discriminació respecte els molts assassinats per policies, militars i paramilitars, i  mancant a la veritat històrica. Al cap i a la fi, algunes de les persones assassinades com ETA, com la seva primera víctima, el comissari Melitón Manzanas, era conegut per ésser un dels més sàdics torturadors al País Basc. El mateix Carrero Blanco va formar part d’un govern sorgit d’un acte de força i que és corresponsable d’un genocidi de magnituds encara desconegudes.

Paral·lelament, aquests darrers dies, amb motiu de la reedició d’unes memòries, s’està recordant els diversos camps de concentració de la postguerra, esborrats al mapa i expulsats de la memòria històrica oficial, silenciats per una Transició que va tractar de tapar un sistema de genocidi propi dels totalitarismes. De la mateixa manera, la Llei d’Amnistia i la Constitució han servit, no només per evitar qualsevol procés per crims contra la humanitat a bona part dels responsables del franquisme, sinó que també han evitat judicis contra bona part de les empreses que van aprofitar-se del treball esclau, i que avui encara subsisteixen, amb els noms canviats, com a les grans companyies de contractació pública, construcció i serveis fonamentals.

Certament, si hi ha alguna cosa que encara allunya Espanya d’Europa és la relació amb el seu propi passat. Europa va construir-se sobre l’antifeixisme triomfant a la segona guerra mundial. Es va edificar sobre els judicis de Nüremberg i la ideologia de les llibertats democràtiques i l’estat del benestar, de la consciència dels drets dels treballadors i dels principis d’igualtat. Espanya, al contrari, s’edificà des de la por dels vençuts, la superba impunitat dels vencedors de 1939, sobre la martingala del 1975 i sobre les lleis dels hereus franquistes que han dictat la llei Mordassa, la Reforma Laboral, o que blinden els torturadors i criminals de guerra que viuen entre nosaltres a que passin comptes a la justícia internacional. Com dèiem, a Europa, per evitar repetir els errors del passat, enaltir el feixisme està prohibit. A Espanya, per evitar qüestionar l’ordre present, està prohibit enfontre-se’n.

El meu independentisme està molt relacionat amb això. La independència de Catalunya és l’única manera d’emancipar-se del feixisme que desprenen les institucions i els poders fàctics de l’estat. La independència representa l’oportunitat de, com qualsevol país normal, jutjar els imprescriptibles crims contra la humanitat que es van produir. Això, el feixisme espanyol durant la Transició ho sabia perfectament. És per això que es va dedicar a fer servir la por, la intimidació i la violència per rebaixar expectatives democràtiques. És per això que el feixisme ha acabat monopolitzant la mobilització unionista contra l’independentisme. És per això que el feixisme espanyol té por d’unes estelades que poden comportar passar comptes democràtics als torturadors que viuen entre nosaltres.

L’estat i el seu aparell propagandístic fa tots els possibles per vincular l’independentisme republicà del nostre país a coses de nacionalistes dretans i violents. Tanmateix, la paradoxa és que les úniques persones amenaçades de mort pel procés són el President Puigdemont, i el fotoperiodista Jordi Borràs. Al primer, pel seu càrrec, al segon perquè els ha fet fotos a tots, i els ha retratat com els que són: uns feixistes perillosos, nostàlgics de l’era en què una adscripció política servia (i serveix) com a un salconduit d’impunitat.

 

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara, de Fem Ràdio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!