Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

5 d'agost de 2019
21 comentaris

Em nego a criticar els partits independentistes

Com ve a ser una tradició estiuenca, en què l’activitat transcendent davalla de manera considerable i l’especulació acompanya qui s’avorreix, detecto els incendis provocats a les xarxes com a una eina de distracció. I com que no suporto la calor, ja des de bon principi, em nego a participar en aquesta mena d’akelarres d’hiperventilats.

Aviam. Qui tingui la paciència de seguir-me veurà que he criticat a tots els partits amb representació, fins i tot, i amb especial dedicació, als que voto, he votat o votaré. Ser crític amb el poder i les institucions forma part d’una necessària higiene democràtica, i trobo molt sa exigir als altres el que s’exigeix a un mateix. Ara bé, també és obvi que estem en situacions molt excepcionals, immersos en una guerra bruta on el monarquisme, el règim del 78, o els hereus de l’imperi espanyol fan tot el possible per reconduir o rebaixar la pressió republicana del nostre país, per dividir les diverses sensibilitats de l’independentisme, a fi de poder neutralitzar la principal amenaça a la dictadura borbònica. I en aquest exercici, és obvi que l’independentisme més nacionalista hi cau de quatre potes. La tortura de la incertesa descentra els nervis més temperats, i la temptació de descarregar la ràbia i frustració en un procés que és llarg per definició és massa poderosa.

No seré gaire original si proposo el famós “keep calm”, necessari per mantenir el cap fred i saber dosificar les energies necessàries per aquesta cursa de fons on es fan trampes i el públic tracta de desmotivar-te a cada quilòmetre. Tampoc no amagaré el fet que els partits es comporten com el que són, maquinàries de poder on conviuen principis filosòfics, càlculs polítics i interessos personals, de grup o de classe. I que alguns partits actuen d’una manera que no m’agrada en absolut. Ara bé, per sort, els partits són només una part, necessària, encara que no decissiva, per trencar amb la monarquia i bastir un nou estat que voldríem més virtuós, encara que, només amb la ingenuïtat necessària, traslladarà vells defectes a noves realitats.

Per tant, no seré jo qui acusi de traïdors a uns o altres, perquè no m’agradi com estan portant les coses. Tampoc faré servir l’expressió inconcreta i insubstancial de “unitat”, quan el que cal és tenir clars uns objectius i uns mínims requisits estratègics. Tots els processos d’independència són complexos i comporten pugnes pel poder, el lideratge, la por, el ressentiment o altres objectius i emocions, d’altra banda, molt humans.

És important mantenir la calma, i treballar intensament per tenir controlats partits, entitats, i a nosaltres mateixos. No incendiem les xarxes i posem-nos a pensar de quina manera fer el més mal possible a aquells que ens menyspreen, odien i no ens accepten tal com som. Cal que els militants de base no cometin l’error d’abaixar els braços o estripar els carnets, i que tractin de reconduir les actituds i accions dels seus líders o òrgans. Cal que els ciutadans independents o no afiliats els vigilem i els exigim que ens retin comptes. Cal ser crítics i constructius. Cal mossegar-se la llengua i empènyer en la direcció moral, car la independència és una causa justa, en la direcció del principi de llibertat. Cal fer servir els extintors a les xarxes i al carrer. Penseu que els altres, els defensors del feudalisme nacional, estan més rabiosos que nosaltres, i hem de fer que es coguin en el seu propi ressentiment.

Mentrestant, bon estiu a tothom. Passeu-vos-ho bé, sigueu feliços, carregueu les necessàries bateries per fer-les servir aquesta tardor i hivern. Sentiu-vos orgullosos del camí recorregut, i manteniu l’ambició del que queda per recórrer.

  1. Força d¡acord. Me too. Però cal dir que també justifico el cansament dels ciutadans -jo mateix-.
    Hem arribat molt lluny, i mols polítics catalans han sigut honestos i estan pagant la seva honestitat per mitjà d’una justícia represora. Per tant, a mi tampoc m’hi trobaran entre els que critiquen els partits sobiranistes.

  2. Sense pressió els polítics (i les seves bases acritiques) no es belluguen. No hi ha més cera que la que crema. El límit de la crítica és, a banda del respecte, la contribució a la desunió. Però paradoxalment, quan crítiques perquè ni tan sols s’asseuen a xerrar, la ràbia continguda és negativa.

  3. No va de criticar els homes i dones que representaven els partits que van fer possible l’1-O. I més quan els principals organitzadors són ostatges del terrorisme d’estat o a l’exili. Per un ciutadà amb valors republicans, un partit és un vehicle per fer tangible en lleis i bon govern el mandat de les urnes. És cada ciutadà qui decideix l’estratègia en el moment del vot, i la suma d’aquestes voluntats ha de ser l’encarrec a complir pel càrrec electe. El vehicle (partit) no ha de prioritzar tacticismes ni partidismes.
    Els vells partits, avui ja no són útils per fer república. A copia de subvencions i centenars de càrrecs electes amb sous de 80.000€/any de mitjana, els partits actuals són maquinàries burocràtiques incapaces de fer la rebel·lió necessària.
    No els hem de criticar, els hem de substituir per partits nous sense velles estructures.
    I si no, per què volem una república?
    Si volem ser serfs d’una institució ja tenim el règim borbònic.

  4. Sortir-se’n d’una administració borbònica espanyola per anar a parar a una administració partidista catalana quin sentit té pel país? I per l’alliberament personal?
    Cal tant com descolonitzar-nos, despartiditzar-nos dels partits que ens han sotmès tant al jou espanyol colonial com al catalanisme autonòmic. Sense encara avui dia haver-ho denunciat.
    Com? Regles noves: 1/Llei electoral, nova 2/ Llei de la funció pública, nova 3/ Llei d’universitats, nova. Etc. (Treballar per objectius, Rendiment de comptes, Controlar les excedències, les duplicitats, els retorns, etc.)
    Fins a acabar amb la mentalitat colonial-clientelar instal.lada tant en molts ciutadans com en els partits actuals que controlen les institucions d’aquest país i a tota la societat. Quan és just a l’inrevés el que hem d’aconseguir que el poble sigui sobirà de totes les institucions!

  5. Es que els partits ho estant fent molt malament; estic en total desacord amb ells. Com a advoact amb més de 30 anys d’experiència trobo també que el judici s’han portant molt malament ja que el Marchena ha fixat totes les pautes i els altres han seguit com a xaiets. Es simplement intolerable. Es més que normal està enfadats. El que els partits han fet fins ara és d’un error estratègic considerable, o és que no volen la independència per incapacitat.

  6. Massa fàcil cridar i esbafar-se quan ens desesperem, i quan no acabem d’entendre on rau la sortida: ni els dirigents i la militància dels partits i els seus votants ens mereixem tants improperis ni bajanades, hi ha molta gent que fa molts anys que dóna energies, diners i temps en benefici del bé comú i la llibertat nacional.
    Criticar, tant com es vulgui, informar-se molt també, però insultar és una mostra d’intolerància i borriqueria inacceptable. I encara, el pitjor, com es veu en algunes respostes, és l’afirmació gratuïta que plana arran i arreu, massa gent que afirma impúdicament el què no sap ni l’hi correspon: qualsevol s’atreveix a dir: fan això perquè així… i vinga, a buidar el pap irreflexivament. Si algú opina. creu o pensa, perfecte, però que no posi les seves opinions en boca d’altre

  7. Tenim la clau de volta per tombar a Ñ i ens criden l’11S a plaça Espanya?, a l’Ap7 a circular (res de neumàtic cremat, ni banderes ni distintius), no un dia, una excursió sensa fi, no aguanten una setmana, l’Ibex35 treu el 90% del seu producte per aquesta via, no cal anar a Barcelona, tots la tenim a tocar de casa.

  8. Gens hiper ventilada dic que els partits amb les seves dinàmiques actuals no ens serveixen per avançar. Han servit com a sistema d representació per a tota una generació que havia crescut en la dictadura, però ja no satisfan els anhels de participació de tota una altra generació dins el paisatge que modela internet.
    Cal que entenguem, també els partits, que cal superar el sistema actual, i entre tots, crear un nou model. Pel benefici de tots. També de la gent que es dedica a la política. Estic segura que a ells també els crea incomoditat sentir-se allunyats de la gent que se suposa que haurien de representar. És

  9. Fa exactament 9 anys ho vas encertar de ple. No entenc l’article d’avui.
    Repetiré el que vaig escriure al post “Carta oberta a l’ANC”. Llegiu, si us plau, els tres primers apartats.
    https://es.wikipedia.org/wiki/Moral_de_amos_y_esclavos

    Ara, si us plau, llegiu “quan recuperaran l’autonomia”:
    https://www.vilaweb.cat/noticies/cebrian-ja-sabia-fa-un-any-com-seria-la-repressio-contra-catalunya/

    Aquests són els objectius dels “nostres”: fomentar un bonisme estèril, (la moral de l’amo i l’esclau), i fer bondat amb l’amo mirant de “recuperar l’autonomia”.
    Ara que el règim colonial espanyol a Catalunya només es sustenta amb coerció, com qualsevol dictadura, perquè ha perdut totat legitimitat, asistim a l’ensulsiada del seu règim masover a Catalunya; els autonomistes. Els “nostres” partits no fan altra cosa que defensar les seves parcel·les de poder prestat, com a masovers que són. Per tant, ja no poden enganyar ningú i mica en mica perden la seva legitimitat davant el seu públic, nosaltres. Aquest és un procés històric que s’ha repetit manta vegades i l’hauries de reconèixer, com ho vas fer meravellosament fa nou anys.
    Em quedo amb el dubte de si saps quelcom que no escrius o…

    https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=173025

    ABANS I DESPRÉS – 12 DE JULIOL DE 2010

    El gran error de la manifestació del 10 de juliol fou permetre que aquesta es dissolgués. Si examinem els fets, comprovarem com fou la ciutadania, única entitat de la sobirania real del país, aparcà tota polèmica política sobre la capçalera tot posant al davant l’únic legitimat a anar darrere qualsevol lema: el poble. Fou, doncs, el poble el veritable protagonista, i l’únic amb capacitat de deixar les coses clares.
    Deixar les decisions en mans d’uns polítics que pensen més en les eleccions que en fer “les eleccions necessàries”, ja sabem com resultarà. A més, tot i que el milió i mig llarg de ciutadans que van ocupar els carrers de Barcelona van deixar molt clar el seu projecte polític, els polítics faran la seva lectura particular a l’estil de Montilla (és que encara creiem en l’Estatut). No senyor president. Els catalans no creuen en l’estatut. I esperen fets, no paraules. O, de fet, esperen un, de fet. Un únic fet que pot comportar l’única autovia vers la dignitat. No cal que li repeteixi. Ja li ho van dir prou dissabte passat.
    Tanmateix, la transcendència del dia 10 no fou tant la manifestació com l’escenari que s’obre. Ja dic que fou un error dissoldre la manifestació, perquè, com que tinc vocació de Sant Tomàs, no em crec els partits. Se suposa que l’important hauria de venir ara, amb decisions que les nostres institucions hauran de prendre al marge de la llei (perquè és evident que avui Catalunya és una nació al marge de la llei, un país indocumentat, sense dret a existir en el camp jurídic). Deixar, doncs, el país, en mans d’aquells que al llarg dels darrers cinc anys no han fet altra cosa que acotar el cap mereix nul·la confiança. Dissabte, els manifestants haurien d’haver anat a la Plaça Sant Jaume, ocupar les institucions, fer un govern provisional i ésser conseqüents amb les consignes. Altrament, és una pèrdua de temps. I si no, temps al temps.

    ———————————————————————————————————-

    “Temps al temps”, Xavier. 9 anys no són prou temps?
    Com sempre, un goig llegir-te, però m’has deixat amb la mosca al nas.

    1. En el meu article d’ahir demano evitar un problema que serveixi als nostres adversaris fer veure que estem dividits. Sóc molt crític amb els partits i ho continuaré essent, i em refermo en el meu “abans i després” de fa nou anys. El que passa és que avui som en guerra i no ens podem permetre exhibir febleses.

    2. Responc @xavierdiez (per si no es coloca bé la resposta)
      Sóc seguidor teu de fa temps i no voldria ser maleducat ni fer-me carregós. Ara bé, en tornar a la Xarxa m’acabo de trobar això:

      https://www.elnacional.cat/ca/politica/tarda-anc-equivoca-convertit-contrapoder_410122_102.html

      Aquesta notícia és un exemple palmari del que denomino ‘procés de pèrdua de legitimitat’. Gràcies per la teva feina i endavant les atxes !!!
      Salut i República !!!

  10. Tots bons minyons i no critiquem a ningú que, pobrets, han patit molt. Qui? els partits?.
    No em feu riure, va, home!
    S’han de criticar i s’han de denunciar per estafa! I se’ls ha d’obligar a seure i a posar-se d’acord.
    No diem la paraula unitat que els partits s’ofenen!. Vinga, home! L’hem de reclamar l’unitat FINS AL FINAL. La unitat no es fa per etapes. Hi ha d’haver un compromis ferm a aguantar fins al final.
    I si a mitad de cami, es defalleix.. un pas al costat i som-hi! que fa pujada!. I el viatge serà llarg.
    Però llarg no vol dir fent giragonses que és el que estan fent els partits.
    Prou! Jo si que els critico i els criticaré fins que no cumpleixin el mandat electoral i les promeses que varen fer

  11. Senyores i senyors, s’enceta una nova via cap a l’autonomisme. No criticar els nostres polítics que no fan res i, alhora, els fem saber que tot ho fan bé i que nosaltres, pobres desgraciats que volem la independència hem de deixar de molestar-los amb les nostres crítiques. Així doncs… continuem fent el ploricó i dient com són de dolents els altres. Li sembla Sr. Diez?

    Fem pena. Som patètics.

  12. Potser que et presentis com a President de ANC

    L’Elisenda ho ha fet molt bé FINS ARA, però el plantejament del 11S es completament

    Erroni

    Salut i República

  13. La major feblesa que veig és mantenir els partits actuals al capdavant d’un procés que, mentre ells el liderin, no té la més mínima possibilitat de prosperar, i sí moltes possibilitats d’anar-se adormint i podrint a base d’inoperància, tacticisme partidista, desmotivació, impotència i renúncia, que és allò que han acordat inocular a la societat catalana com a via per a una supervivència com a partit i càrrecs en un marc autonomista que ja no pot basar-se en fets, estratègies reals ni probabilitats d’anar més enllà d’on es van atrevir (ben poc) a portar-ho el 2017.

    Estem en guerra sí, i per això el primer que cal és fer net, reordenar l’exèrcit i depurar tot allò que frena, fa descarrilar i dilueix la lluita. És per això que més que mai cal passar pàgina d’uns partits que només han fet servir l’independentisme com a imaginari per engrescar l’electorat, però que quan han hagut de demostrar que la cosa anava de debò, s’han fet enrere (certament amb més conseqüències que no van preveure), i han abandonat la ‘seva’ gent, demostrant que, fet i fet, la gent que volen servir sempre han estat uns altres, dins d’un republicanisme espanyol i, ja posats, castellanoparlant.

    Això és el que hi ha. I quan abans en siguem conscients i siguem capaços de reaccionar a tanta estultícia i interessos que no són de país, abans trobarem el desllorigador que inevitablement passa per jubilar molts cínics i vividors amb pedigrí.

    L’Elisenda està fent el que convé, i per primera vegada es percep una ANC que no va a remolc de cap partit i on el seu president/a no té pinta de preparar-se el salt a cap dels dos partits que s’han estat disputant el relat independentista. Normal que la pèrdua del monopoli empipi uns quants.Que s’hi posin fulles i que no tornin aquells que més que assolir la independència el que pretenen és continuar vivint d’un independentisme ‘constitucionalista’, com bé se’ls ha avançat la seva rèplica política més descarnada personificada en l’Espadaler.

    Recuperar la veu passa per no deixa que els partits ens la segrestin més, i no permetre que els interessos d’eixamplaments de bases d’un republicanisme espanyol segueixi desnacionalitzant.el camí a marxes forçades.
    L’enemic, Xavier? Obre els ulls: el tenim a casa.

Respon a Sílvia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!