Espai de Dissidència

Article que publico al número 326 de la Revista de Catalunya

Corren símptomes preocupants per a la cultura catalana. Des del tombant del segle, i de manera paral·lela a l’ostensible degradació de l’estatus de la llengua a la vida pública i l’esfera privada, sembla com si s’hagués punxat una bombolla. La bombolla pujolista de l’éscomsi. El règim del 78 va fonamentar-se en l’aparença de democràcia, que implicava la simulació de normalitat institucional de la mateixa manera que l’aparença de reconstrucció nacional. És com si fossim una democràcia, on a la pràctica, continuen manant els mateixos, a les comissaries, als jutjats, a les grans empreses, a les factories de relats oficials. És com si tinguéssim autonomia mentre es dilueix el fet nacional en el café-para-todos, de manera que allò que havia de representar el reconeixement institucional de les nacionalitats (sic!), a la pràctica, no deixava de resultar una simple i controlada descentralització administrativa generadora de noves xarxes clientelars. És com si fossim una nació, fent veure que tenim una llengua, una cultura, uns mitjans públics de caràcter nacional, fins que els piolins, els tribunals borbònics o els ministeris de propaganda ens recorden que no n’hi ha prou amb bones intencions, ni bones paraules, ni anar carregat de raons. I que la llibertat o el dret a l’existència comporta enfrontar-se amb el mal, no necessàriament amb rams de flors.

Catalunya és, mal que pesi, una nació cultural. Amb les institucions i la demografia en contra, no hi ha pas un altre remei. Tota supervivència o plans de futur passen, indefectiblement per la cultura, i la seva matèria primera: la llengua. És per això que, des de fora, s’ha sabotejat tant com s’ha pogut, tot negant-li el reconeixement, tot esquarterant els Països Catalans, tot mirant de confondre-la amb la cultura espanyola que es fa físicament al territori. Tanmateix, des de dins, malgrat la capacitat de resistència, tampoc s’ha pres massa seriosament aquesta qüestió central. I no es tracta només d’un pressupost de cultura, més que ridícul, anorèxicament suïcida, sinó de la mateixa actitud de la mateixa societat catalana davant el que representa la saba. Hi ha acomplexament, absència de convicció, excés de vicis i carència de virtuts, si més no al llarg d’unes darreres dècades en què, a partir del canvi de mil·lenni, hi ha una sensació corroborada per l’estadística, que la tendència és descendent, depriment, decadent.

Com a nació europea, no en som cap excepció. Aquests mateixos sentiments són compartits per bona part de les cultures europees, amb alguns debats sorprenents, per exemple, a la gran potència de la francofonia, o a una Itàlia que, no és que només compti amb un estat prou anàrquic per empènyer la creativitat, sinó que conserva l’admiració mundial intacta. Hi ha, per tant, ingredients comuns que vénen de sèrie, i que representen unes coordenades negatives per a les velles cultures continentals. La globalització, amb la seva dèria per la imposició de models anglosaxons, semblen també cedir pas a una reguetonització juvenil (on allò hispà –que no espanyol–) sembla atreure les generacions amb menys futur de la història recent. També l’eclosió de nous formats amb les xarxes socials que empenyen vers l’emocionalisme descontrolat, el missatge breu, el retorn al llenguatge icònic medieval (emojis o gifs), la superficialitat glorificada enfront a la reflexió, la profunditat o l’abstracció del llenguatge. Potser aquesta sensació de desconnexió entre cultura (particularment catalana) en els seus formats, més que clàssics, constants al llarg dels darrers segles. I damunt les noves generacions estan sonant unes alarmes sobre les quals caldria reflexionar i debatre profundament.

Ara bé, tornem als Països Catalans i  en aquesta sensació de reculada que ens porta, a tall d’exemple, que l’ús habitual del català hagi caigut fins al 32 % al conjunt dels Països Catalans sembla una penitència pels pecats comesos en les darreres dècades, si més no des que disposem de (teòriques) institucions pròpies, i per tant, certa capacitat de fer servir polítiques culturals. Com a cultura també impregnada de cristianisme (malgrat que som de les nacions amb menor pràctica religiosa), ens resultaria més fàcil d’entendre que cometem algunes faltes que ens remeten als pecats capitals. Des de la doctrina catòlica, es considera que els defectes inherents a la naturalesa humana ens allunyen del camí de la virtut. Aquests serien la ira, la gula, la supèrbia, la luxúria, la peresa, l’avarícia i l’enveja.

Quins són els pecats capitals de la cultura catalana? Sense pretendre resultar exhaustius (alguns col·legues consideren que set són massa pocs), i amb ànims provocadors, passo a enumerar els pecats inherents a la nostra naturalesa cultural col·lectiva, que no és que ens desvien de la perfecció, sinó que explicarien el lamentable estat moral on semblem ubicar-nos aquest 2023.

L’amateurisme, o si ho prefereixen, l’informal terme sabataiespardenyisme.  Els creadors en català som conscients que contribuïm a la cultura per amor a l’art, a la nació o perquè no tenim res millor a fer.  En una enquesta organitzada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana de 2016, només un 9,77% dels seus membres es consideraven professionals (la majoria, traductors, i sense admetre-ho, probablement, uns quants negres literaris), i un 10,35%, semi professionals. És més, segons aquesta associació, i per a l’any 2013, l’ingrés mitjà per tasques relacionades amb l’escriptura representava 3.867,89 € bruts. Tenint en compte que per al 2007, els ingressos eren de 5.643,99 € (és a dir, una davallada del 31%!) tenim els ingredients de la tragèdia. La immensa majoria treballa d’alguna altra cosa, i sovint, viuen més de les col·laboracions als mitjans que d’uns llibres, que en el millor dels casos, poden suposar uns pocs milers de llibres venuts, que equival a uns pocs milers d’euros. Això, a la pràctica, implica que pràcticament cap escriptor pugui dedicar-se en exclusiva a escriure obres complexes que requereixen aïllament i plena dedicació. És per això que resulta una comparativa odiosa si ho relacionem, per posar un exemple, amb Islàndia, país amb 300.000 habitants on hi ha 70 escriptors que reben un salari de l’estat (uns 3.230 € bruts) per dedicar-se a la creació artística. Si féssim l’extrapolació, als Països Catalans, pel cap baix, caldria que hi hagués uns 2.800 escriptors subvencionats, única possibilitat que surtin grans obres.

El noucentisme. Sembla mentida que l’estètica dominant continuï influenciada per un moviment que ja semblava mort fa un segle. Si un novel·lista com Carles Soldevila es passegés per alguna llibreria del país, se sentiria molt còmode. Damià Bardera, un enfant terrible de la literatura actual, d’una narrativa tan interessant com escassament difosa, descrivia en un article a Núvol (21-I-2013), es queixava de la literatura actual amb un “s’hi detecta una homogeneïtat massa sospitosa. Això és, avui dia la literatura generacional, per ser considerada generacional de debò, ha de complir uns certs requisits com ara: desmenjament, discurs cool i guai, urbanitat prefabricada (…) inofensivitat moral i biografisme encobert”. En altres paraules, un excés de correcció, abús d’unes classes mitjanes minvants i desorientades i aversió al risc. La literatura catalana actual abusa massa de les ciutats d’ivori, i amb honroses excepcions, desatèn una realitat que sol esclatar a la cara, com de vegades escriptores com Najat El-Hachmi, s’encarrega de recordar-nos. La desconnexió de la literatura amb el país real, o certes al·lèrgies, com ara el menyspreu pel passat llibertari, ens està passant una elevada factura.

Wokisme sobrevingut.  Derivat de l’anterior, la tendència a la correcció política postnoucentista ha fet que s’hagi abraçat, en els darrers anys, la tendència autodestructiva d’alguns corrents de moda a les universitats americanes que tenen com a objectiu deconstruir la societat occidental i propiciar cert nihilisme estèril. Les grans causes morals (la diversitat sexual, el racisme, el classisme…) en nom de les bones intencions estan inundant de banalitat les llibreries i els mitjans de comunicació. I es dóna la paradoxa que, des de dins dels rengles de la literatura contemporània s’ofereix una visió antropològicament folkloritzant de la diversitat, mentre que, paral·lelament, es promou la idea que la cultura catalana (i el català, en general) és burgesia, és heteropatriarcat, és colonialisme, representa el mal absolut. Només cal veure els mitjans públics, les llistes dels més venuts o els premis literaris on s’imposa aquesta mena d’autoodi paralitzant. Aquest wokisme descontrolat recordaria al pecat capital de la ira (o autoira).

Capelletisme. Potser el pecat més constant de la història de la literatura catalana. En un país petit, a l’hora de disposar de visibilitat, el capital social és més rellevant que la qualitat, l’originalitat o el risc. El capelletisme pot ser de caràcter polític (ho vàrem viure en l’època, més que daurada de llautó, del pujolisme), clientelar (els privilegis es fonamenten en la presència als grans mitjans, especialment la televisió pública o els grans grups de comunicació) o personal (establint una dinàmica de fílies i fòbies sovint inexplicables. Trobem meritòries excepcions d’autors capaços de viure a la intempèrie, o l’aïllament extrabarceloní. Tanmateix, la norma fonamental és que els autors que tenen la sort de gaudir de cert reconeixement (o agents literaris competents) passen més temps a anar a festes, activitats, espectacles o tertúlies que en el necessari aïllament que comporta un acte solitari com és la creació artística o literària.

Acriticisme. La desaparició sobtada i inesperada de Vicenç Pagès Jordà, a banda de certa orfandat literària, va deixar al descobert de l’absència d’allò que, més que llibres, hauríem de considerar personalitats amb prou bagatge, coneixement i criteri per fer de prescriptors de llibres, per guiar els lectors. La trista realitat és que, en els darrers anys, amb una escassedat de mitjans de crítica, les seccions culturals de diaris no han fet sinó minvar en extensió i profunditat. I no és d’estranyar que, probablement que en la majoria de crítiques literàries, el crític no s’hagi llegit el llibre (ho he patit com a autor). I no deixa de ser un fet lògic, tenint en compte que és habitual pagar entre 30 i 50 € per peça ressenyada (tot i que sospito que la majoria també són per amor a l’art). Tenint en compte la inversió en temps i formació que representa analitzar en profunditat un text, el paper dels crítics és d’una veritable heroïcitat, fonamentada, també, en l’amateurisme, i sovint influenciada pel capelletisme. De la mateixa manera que si volem disposar d’una cultura de primera divisió (o ni que sigui tan despoblada com la islandesa), no només cal pagar per escriure, sinó també per llegir.

Senselectorisme. I aquí una de les claus! Cal ser autocrítics i humils i entendre que cal canviar els hàbits culturals. Som en un país on qui ens dediquem a la cultura tenim la sensació que hi ha més escriptors que lectors.  Això prové d’una certa inèrcia en què, malgrat aquest esperit noucentista, tenim la crua realitat que la cultura no és prou valorada, que manca una tradició lectora important. Les llistes dels més venuts indiquen precisament que es veu més el llibre com a un acte de consum que una experiència intel·lectual. I és evident que el sistema educatiu, especialment en les darreres dècades, fa aigües. Primer, per una terrible segregació social que serra els cables de l’ascensor social (i que associa la literatura a l’elitisme). Després, perquè la manera en què s’ensenya llengua o (ja no) s’ensenya literatura no sembla la més adequada per oferir un background cultural suficient. O, també, per aquesta bombolla que permet adquirir el C1 de català a alumnes de secundària que no són capaços d’emetre una frase en català ni a punta de pistola, per no parlar de com ha punxat la bombolla de la immersió lingüística. En les circumstàncies actuals, el més revolucionari seria deixar aparcada la fascinació pels dispositius tecnològics i fonamentar l’estudi en la lletra impresa, el llibre de text, les lectures de clàssics (i llibres literaris) a unes generacions a les quals, a còpia de suposada innovació educativa, se les està empenyent a la indigència intel·lectual.

Minifundisme empresarial. El panorama editorial cada vegada sembla més depriment. Malgrat la proliferació de multitud de petites editorials (la majoria de les quals, amb bones intencions que no poden dissimular un sabataiespardenyisme ), la trista realitat és que les grans editorials han estat devorades per grans multinacionals del sector que han suposat una completa pèrdua d’independència. Els criteris comercials, que són importants, no són suficients per tirar endavant una cultura sense estat i amb un estat en contra. Manca ambició empresarial, i manca consciència que només cert intervencionisme institucional és capaç de fer que pugui sobreviure un país i una llengua mil·lenàries.

Som en un moment crític. El país ha canviat. Les amenaces de la supervivència nacional han crescut. L’autoestima, després del trauma de les darreres dècades, sembla sota mínims. Aquest és un article que més aviat pretén ser un diagnòstic, pas necessari per a un tractament que permeti la viabilitat de la nostra nació, que com a nació cultural, requereix necessàriament un redreçament cultural. I en català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!