Espai de Dissidència

És potser deformació d’historiador, tanmateix, mentre tothom recorda l’assassinat de Martin Luther King l’abril de 1968, pocs saben que el crim va anar seguit de quatre dies consecutius d’incidents d’una violència terrible a més de 200 ciutats arreu dels Estats Units. Només a Washington D.C. es van produir 14 morts i 7.600 detinguts. Es va calar foc a comerços, encara que també a unes 2.000 cases particulars.  Només un any abans, a Detroit, una estúpida i innecessària operació policial amb clares connotacions racistes va desfermar una revolta urbana de quatre dies, que va comprotar 43 morts, 1.119 ferits, 7.200  detinguts i 2.000 edificis destruïts. Més recent,  el 1992 a Los Angeles, l’exoneració judicial dels policies que van apallissar un taxista afroamericà, Rodney King, també va provocar un aixecament popular que va acabar amb 63 morts, 2.000 ferits i la destrucció de 1.100 edificis.

És evident que la injustícia estructural fonamentada en del racisme als Estats Units converteix qualsevol espurna desferma incontrolables incendis en què la violència acaba esdevenint l’expressió d’una ràbia profunda fruit de la incapacitat d’una societat de resoldre problemes per vies polítiques i pacífiques. Si no s’hagués assassinat Luther King, si no hi hagués racisme, si la policia no fos impunement racista, cap d’aquests incidents hauria passat. Això és quelcom que no podem oblidar.

Certament, el que vivim aquests dies no és exactament equiparable al problema del racisme estructural d’una societat d’imperfecta democràcia com la nord-americana. Tanmateix, en el franquisme perpetuat en les institucions i els poders fàctics espanyols, aquell que no és afecte al règim és considerat com a negre. Els incidents i la violència que estem vivint en aquestes darreres nits els hem d’analitzar de manera rigorosa. No pas com els agradaria que fossin les coses, com es queixava Orwell després del trauma d’haver conegut la veritable naturalesa d’Espanya, sinó, sinó tal com són. I la realitat és que hi ha una dictadura, en què tribunals franquistes, impulsats per mitjans franquistes, amb l’actuació de policies franquistes, i amb un odi i menyspreu estructural respecte qualsevol que no combregui amb ells, que ha convertit l’estat en un espai estructuralment injust. La condemna amb Pablo Hasel es combina amb la impunitat i protecció amb què gaudeix el feixisme. Els manifestants d’aquests dies s’han mobilitzat modèlicament en els darrers anys, han votat diverses vegades i ha quedat clar que exigeixen la independència, han vist com, mentre en qualsevol mobilització, es protegeix els feixistes, a ells se’ls deté, colpeja, denuncia i processa de la manera més arbitrària possible. Han vist com són difamats dia sí, dia també, per uns mitjans que construeixen relats ficticis i treballen per criminalitzar-los i justificar la repressió estructural. Els manifestant d’aquests dies saben que tenen raó, que han seguit els mecanismes democràtics i estrictes normes d’urbanitat durant anys, i que, tanmateix, es troben davant d’una paret de jutges inquisidors, policies franquistes, periodistes antiavalots i uns polítics que, en comptes d’escoltar-los -i obeir-los, com ha de ser en una veritable democràcia plena- els insulten.

Tenim molta sort que només prenguin mal els contenidors. Tenim un problema greu amb certa intel·lectualitat tertulianista nyi-nyi que fan de robots emocionals, i que han esborrat del seu disc dur el concepte empatia. El que hem viscut aquests dies ha estat una expressió de ràbia, per definició, incontrolable, que només troba resposta, de moment, amb bales de foam i repugnants agressions per part d’unes unitats policials que haurien de ser dissoltes de manera immediata, que no crec que siguin controlades des d’interior, i que, per posar un exemple, no van protegir la Generalitat quan la ultradreta va atacar-la generant greus destrosses, o a les persones amb aspecte d’immigrants, cada vegada que se celebrava una manifestació unionista superpoblada de caps rapats, i que acabaven impunement agredits per manifestants.

Si aquest govern és incapaç d’amnistiar els milers de represaliats per les seves opinions polítiques, de respectar els dictats dels tribunals europeus i les institucions representatives per la defensa pels drets humans, si no són capaços de complir les promeses electorals per als quals van ser triats democràticament, en realitat és l’estat franquista el que està cridant a la rebel·lió violenta. Són els jutges, la policia, el PSOE els responsables de la situació. Si no s’hagués empresonat Pablo Hasel per explicar fets verificables en versió rimada, no hagués cremat cap contenidor. Si no pots aconseguir democràticament finalitats legítimes, què s’esperen que passi?

El més insuportable és quan es reivindiquen com a “democràcia plena”. Estan destruint la seva Espanya, enfangada en el pou del descrèdit exterior i la divisió interna. Catalunya va votar independència, per majoria absoluta, el passat diumenge. Tothom sap que Espanya no té solució, i que l’única fórmula per alliberar Hasel, els presos polítics, acabar amb la Llei Mordassa i mantenir un mínim de dignitat democràtica és fent efectiva la proclamació del 27 d’octubre. A què estan esperant?

P.S. En una situació com l’actual, i atenent-nos als fets dels darrers anys, és obvi que no podem deixar el monopoli de la violència en mans de l’estat, i encara menys en mans d’una policia que té un biaix ideològic molt definit. Qualsevol historiador entén perquè, el 1936, quan havien constatat al llarg de les dècades que les forces de seguretat tenien un biaix de classe, es van fer patrulles de control de les diverses organitzacions sindicals i polítiques per mantenir l’ordre públic. De la mateixa manera, es van instaurar tribunals populars perquè era evident que una injustícia que desnona pobres i empresona sindicalistes, en cap cas és justícia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!