Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

29 de juliol de 2017
1 comentari

Els beneficis intangibles de la independència

En els debats sobre la qüestió de la independència, bona part dels qui veuen amb reticències la ruptura amb l’estat tracten de retreure l’escassa concreció que sobre el model resultant d’una República Catalana. Aquesta és una consideració més que justificada. A més, entre els partits independentistes, especialment els més vinculats a Junts x Sí, s’ha tractat d’evitar el tema, perquè és previsible el xoc de concepcions oposades i l’heterogeneïtat de cultures polítiques. Tanmateix, el model social i econòmic d’una Catalunya independent pot ser més la conseqüència d’imponderables globals que d’un deliberat projecte polític, on a més, hi confluirà sens dubte l’asimètrica capacitat i les diferents habilitats de cada grup a l’hora de dibuixar-lo. I tot i així, i com es demostra en processos històrics, la improvisació i la correlació de forces i febleses tindran més pes que qualsevol projecte constitucional redactat per grups i grupuscles (entre els quals m’incloc).

Això vol dir que és pràcticament impossible saber, a hores d’ara, com seria una Catalunya independent: amb un model neoliberal dur, de vocació anglosaxona? Amb un model socioliberal d’estil danès o holandès que esmenten bona part dels intel·lectuals republicans? Amb un model cooperatiu autogestionari com es desprèn de bona part dels escrits de la CUP? Fóra més assenyat consultar a un tarotista que a un consultor polític per endevinar-ho.

En canvi, allò que és més fàcil preveure són els beneficis intangibles de la independència, aquells que no es reflecteixen en lleis o normes, i més en regles no escrites, en psicologia col·lectiva, en la capacitat de seguretat i confiança que pot forjar un caràcter col·lectiu. No, no sóc cap essencialista, sinó historiador, és a dir, algú acostumat a examinar processos històrics i les seves conseqüències. Acabo de passar uns dies per Eslovènia, una República que va declarar unilateralment la seva independència ara fa 26 anys. I és un cas força alliçonador.

Eslovènia és una nació mediterrània que en els darrers segles va formar part de l’Imperi Austro-Hongarès i de l’antiga Iugoslàvia. Dins d’aquests estats, la seva condició nacional i cultural era constantment menystinguda i assetjada. Considerada com a una col·lectivitat sense història, subsidiària, de segona classe, una societat pagesa sense una cultura mínimament digna de consideració, passa pel seu renaixement nacional durant el romanticisme del XIX, i assoleix certa dimensió institucional a partir de la seva inclusió a la monarquia Iugoslàvia, fins que a la fi de la Segona Guerra Mundial, obté l’estatus d’estat federal a la Iugoslàvia comunista. Durant aquest període, Eslovènia faria bo aquella afirmació del filòsof Xavier Rubert de Ventós de “els catalans no serem independents fins que no ens hi obliguin. I la caiguda del règim comunista, i l’expansió del nacionalisme estatal serbi va acabar convertint la majoria de la població del còmode federalisme fins a l’independentisme com a qüestió de pura supervivència. El nacionalisme serbi, amb una agressivitat retòrica i mediàtica i una rapacitat econòmica va fer saltar pels aires el projecte del Mariscal Tito, i la suspensió unilateral de l’autonomia kosovar va fer que la resta de nacions balcàniques esdevinguessin independentistes per qüestió de supervivència.

Passejar pels carrers de les ciutats i pobles eslovens és una delícia. És un país que transmet una confiança i seguretat en ell mateix que es tradueix en un període de prosperitat i tranquil·litat. Després d’haver estat sotmesos a un continuat assetjament identitari (i econòmic) avui és una de les potències ecològiques de la Unió Europea, amb una qualitat de vida envejable, amb cares somrients (malgrat els problemes i conflictes que té qualsevol altra societat europea), que va fent, que té sensació de progrés (malgrat la crisi), que sembla capaç de transmetre cert optimisme. Sé que les meves sensacions, com tot, són subjectives i opinables, tanmateix, ben segur és que avui ningú se’n penedeix d’haver declarat la independència, ni tornar al passat.

Jo no sé com serà la Catalunya del futur. No som tan importants com per decidir per nosaltres mateixos, sense tenir en compte factors internacionals i globalitaris, el model social i econòmic. Tanmateix, deixar d’estar qüestionats com a país, dia sí, dia també, probablement té un preu incalculable. I també pot dibuixar una actitud davant el món que ens pot ajudar a fer front a múltiples dificultats futures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!