Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

31 de juliol de 2018
1 comentari

Els arrenca-llaços violents

Actuen en manada, preferentment amb nocturnitat, ataquen d’esquena, busquen víctimes especialment vulnerables, aïllades, que difícilment se’n puguin defensar, especialment on se saben protegits i emparats pel poder del jutges, l’aval polític o la connivència de la policia. Mostren, en resum, tot aquell compendi de característiques que els situa en el terreny de la traïdoria covarda en aquells espais fronterers entre el feixisme cavernícola i la delinqüència comuna, aquella que tria objectius fàcils, entre la gent d’edat avançada, persones desemparades, en una exhibició de brutalitat que els atorga sensació de poder, malgrat que simplement són uns “mamporreros per encàrrec”, els pinxos llogats de tota la vida per part dels poderosos a fi que facin la seva feina bruta.

No és difícil pensar en els precedents. Els falangistes que se sentien invulnerables amb el seu uniforme a l’hora d’humiliar els qui consideraven enemics. O la violència subcontractada durant ep període de la Transició per impedir que la “democràcia” anés massa més lluny del que estaven disposats a concedir els veritables poders fàctics. Una violència que va quedar impune durant la Transició, emparada per personatges que, oh!, curiositat, no poden sortir d’Espanya perquè tenen ordres internacionals de recerca i captura per violació de drets humans.

A mesura que estan més nerviosos, perquè senten que la societat catalana i el republicanisme no afluixa, que han estat derrotats a les urnes, que veuen qüestionat el control del carrer, tracten de desestabilitzar-lo a còpia d’agressions continuades, que creixen en intensitat a partir de la paràlisi còmplice de les respectives guàrdies urbanes o l’excessiva timidesa dels Mossos. Aquesta passivitat policial, acompanyada de cert temor entre els jutges de primera instància a què exercir les seves funcions de persecució del crim contra els protegits del règim els posi problemes en la seva carrera (i aquí el jutge Santiago Vidal ha estat posat com a exemple de magistrat honest reprimit de manera arbitrària), ens ha exposat a una situació clarament perillosa. No només perquè la major part d’agressors, coneguts habituals de grupuscles nazis, no siguin capaços de controlar la seva violència, sinó perquè potser la seva impunitat assolirà un dels seus objectius: que la ciutadania es reboti i es prengui la justícia per la seva mà.

No oblidem que Hobbes entenia certa renúncia a l’ús de la violència a favor de l’estat, sempre i quan aquest, i les seves institucions, actués amb justícia i imparcialitat. La impunitat demostrada fins al moment (i clarament exemplificada en l’agressió llargament anunciada al fotoperiodista Jordi Borràs) fa que la situació al carrer es descontroli perquè les institucions clarament quedin deslegitimades. En aquestes circumstàncies, al final pot acabar passant que la majoria s’afarti de rebre, i s’hi acabi tornant. En les meves recerques sobre la violència revolucionària del 36, el fenomen podria explicar-se perquè els qui havien rebut sempre, desemparats per les lleis, quan es van sentir forts van exercir una venjança descontrolada. Ningú no vol que aquest fenomen torni a passar, i és per això que les institucions han d’acabar clarament amb la impunitat feixista.

Entenc que deu haver una forta preocupació respecte a la nostra policia respecte a la possibilitat de complir amb les seves obligacions d’ordre públic molestant a grupuscles feixistes protegits secularment per les clavegueres de l’estat. També és molt probable que hi hagi una minoria agents que sentin simpaties ideològiques respecte als agressors habituals, fruit de no haver mirat sovint massa prim a l’hora de reclutar aquells responsables de l’ordre públic. Tanmateix, és més que necessari, no només ser capaços de controlar i castigar els atacs feixistes a la població civil, sinó que a més, és necessari que ho sembli. És per això que la fotografia d’agressors feixistes emmanillats es fa més que necessària com a missatge que pugui calmar la societat civil, i també com a pedagogia respecte als grups polítics que emparen la violència contra els republicans. Agredir a algú per qüestions ideològiques és un delicte d’extrema gravetat. I és urgent que això s’aturi, abans que s’arribi a una escalada (desitjada per les clavegueres de l’estat) de violència.

Arrencar llaços grocs em pot semblar personalment antipàtic, tanmateix, ho considero com a llibertat d’expressió. Tanmateix, el que resulta intolerable és la facilitat de moviment per part de persones que no només han exercit violència física contra persones, sinó que com a delinqüents habituals, que a més se’n foten de les mesures preventives imposades per jutges, segueixen nit rere nit amenaçant i agredint, perquè precisament el fet que no els passi res els estimula a anar cada vegada més lluny. El govern de la Generalitat necessàriament ha d’aturar aquestes agressions com sigui. I el govern de la República hauria d’anar organitzant un poder judicial independent que precisament acabi amb la connivència de la injustícia espanyola massa avesada a emparar Manadas.

  1. Gràcies per l’article! En qualsevol cas, em costa entendre lo de que arrancar llaços és també llibertat d’expressió.
    Em confon que aquesta llibertat d’expressió passi per a la destrucció de símbols en lloc de per la contraposició d’altres. Els límits evidentment mai són clars, per això no entenc la fermesa en la teva afirmació.
    Sense ànims de donar la txapa😉
    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!