Espai de Dissidència

David Castillo, El tango de Dien Bien Phu, Edicions 62, Barcelona, 2020, 288 pp.

Dani Cajal és un dels personatges que mereix el reconeixement de la condició dels principals habitants literaris de Barcelona. Com Pepe Carvalho, com el Pijoaparte, és un desclassat, un individu fora del seu espai i el seu temps en una ciutat que més que un decorat hostil, actua també com a un personatge difícil, complex, que genera tant d’atracció com de rebuig, tanta fascinació com toxicitat. Dani Cajal, el protagonista i alhora narrador de la trilogia El cel de l’infern (1999), No miris enrere (2002) i El tango de Dien Bien Phu (2020) forma part de l’imaginari literari de la ciutat, i la d’una generació, la dels nascuts durant la dècada de 1960 que no troba el seu lloc en el present, i que tot just reivindica el seu espai en el passat. 

La lectura de la darrera novel·la de David Castillo (ja vaig llegir les dues anteriors quan van sortir) m’ha recuperat aquest personatge que, a la vegada és tan personal –un alter ego del poeta, novel·lista i crític literari– i alhora, tan col·lectiu. És, en certa mesura un protagonista malgré lui d’aquesta generació derrotada abans de néixer, que ha viscut un temps de decepcions, i que arribada la maduresa fa una lectura ponderada i, fins a cert punt distant, d’una memòria col·lectiva més galdosa que èpica. De fet, i respecte a aquesta tercera novel·la, el crític Joaquim Espinós, l’associa a la postmemòria i a la manera en què la nostra generació s’ha enfrontat a un passat que ens defineix amb les (escasses) grandeses i (relatives) misèries.  

En qualsevol cas, Dani Cajal, aquest jove que participa d’aquesta trilogia llibertària des de la il·lusió per ressuscitar l’esperit revolucionari durant la Transició, que passa pel desencís d’una ciutat que s’ha transformat sobre els seus peus, i que, finalment, indaga sobre la memòria familiar per interrogar-se sobre un present incert i apagat, té tot el dret de formar part de l’elenc de personatges de la nostra literatura contemporània. A diferència, en qualsevol cas, d’altres com Carvalho o el Pijoaparte, sí que hi assistim a una evolució en profunditat que ens torna com un mirall una imatge que, a mesura que passa el temps, és més en relleu. 

El Tango de Dien Bien Phu és el relat de com el protagonista indaga sobre el passat familiar. El seu avi i els seus amics i la participació en la revolució, la guerra civil, l’exili, i posteriorment en els combats de la segona guerra mundial per alliberar una Europa del feixisme que es va oblidar de Catalunya. Una Catalunya que va mantenir-se en l’obscuritat del franquisme i de la Transició.  

Aquesta, en qualsevol cas, és l’obra més històrica de Castillo. Probablement la més profunda i reeixida. Potser, la més personal. Ho és, no només perquè resulta la més ben documentada de totes, sinó perquè també recull aquells aspectes cada vegada més treballats per una historiografia sobre la guerra, l’exili, i aquella recuperació que es va fer dels combatents catalans enquadrats en les forces de la França Lliure de Leclerc que cridaven com a lema “París, Berlín, Barcelona, Madrid”, com ens recordava Felip Solé en els seus treballs. Un treball, d’altra banda, que tot defugint els mites –o revoltant-se en contra seva–, descriuen amb tota duresa les contradiccions, conflictes i detalls del que va resultar ser una batalla de desgast per la supervivència.  

De la trilogia, el Tango és, sens dubte, la més madura. No ens atreviríem a dir la més dura, perquè el nivell de desencís i amargor de les dues primeres feien impossible pintar més negre sobre el fons gris. Assistim a la recreació dels personatges que havien sobreviscut i reinstal·lat a una Barcelona grisa del franquisme i la derrota, que passa al metacril·lat virolat de la ciutat post-olímpica, que tanmateix, sembla poblada dels fantasmes de les derrotes anteriors. I en aquest sentit, i com a bon poeta que és, Castillo ens construeix una mena de poema antièpic en forma de novel·la, i amb una sobrepoblació de metàfores i figures poètiques. 

He de dir que aquest darrer llibre de Castillo no deixa indiferent. Per a tots aquells que hem treballat els temes dels quals en parla: la construcció de la memòria, la impossible felicitat, el pes del passat, aquesta història de desencís ens genera una agredolça sensació de saudade, aquest terme del portuguès que denota sensacions tan contradictòries i una melangia tan infinita com les que ens reserven els tangos, o encara millor, els fados. Una sensació que només la bona literatura és capaç de transmetre des de la lletra impresa. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!