Espai de Dissidència

Al meu entendre, els delictes moralment més miserables són aquells que es fan mitjançant l’empara de l’”obediència deguda”.  Es tracta d’una manera covarda de no fer front a la pròpia responsabilitat davant el món i un mateix. Un dels vicis que comet precisament determinada esquerra és la capacitat d’obeir ordres injustes en una estructura jeràrquica de cadena de comandament. No sé d’on ve la frase, tanmateix em sembla un lema que hauria de ser escrita a les parets de qualsevol aula del món: “els pitjors crims es cometen per obediència. La desobediència salva moltes vides”. D’altra banda, i d’aquí sí que en conec l’autoria, el pedagog Lorenzo Milani, “l’obediència mai no és cap virtut”.

Penso en tot això quan veig el capteniment intolerable d’un PSC que potser abans tenia dues ànimes, i avui s’ha venut l’única que li quedava. La seva renúncia a la immersió lingüística és un acte de prevaricació moral. L’obediència a l’interès de vol rasant dels barons i estrategs del seu partit ha acabat per col·locar una formació democràtica i propositiva a l’infern de les males intencions, de la mentida, de la falsedat, dels enemics de la convivència. És prevaricació moral perquè els supervivents a les diverses purgues a les quals ha estat sotmès pel carrer Ferraz saben perfectament que estan prevaricant, que estan prenent una decisió que va en contra de la seva trajectòria, i que atempta contra el principi de realitat.

Els arguments -si es pot dir d’alguna manera- podrien ser kafkians. Tanmateix, això seria un insult per a l’insuperable narrador de Praga. Més aviat són arguments goebbelsians: la mentida de la marginació del castellà repetida mil vegades als mitjans espanyols converteix en veritat als dirigents d’un PSC que tracta de buscar els vots de la resta del naufragi de Ciutadans.

Qui això escriu, que porta més de trenta anys en els diversos nivells i perspectives del sistema educatiu sap perfectament que la immersió lingüística és una falàcia. Hi ha un nucli dur de monolingüisme en castellà que sí ha fet de la llengua una qüestió política. Davant d’una evolució en què Catalunya no s’ha fet més catalana, ni tampoc més espanyola, sinó més diversa i pluricultural, aquells que voldrien que Igualdada o Manresa fos com Ávila o Guadalajara intenten deturar aquesta evolució natural d’un país per tornar a l’obsessió jacobina, a l’uniculturalitat castellanitzant. Aquells a qui molesta la pròpia existència del català, volen estalviar el trauma d’haver-lo de sentir a un percentatge de residents que tracten de construir la seva bombolla aïllada de l’entorn.

Els motius pels quals els pares d’extremenys, andalusos o castellans  reclamaven un ensenyament al català per als seus fills no han canviat en absolut. No es tractava únicament de potenciar oportunitats laborals, sinó la incorporació, en peu d’igualtat, a una societat dinàmica, inquieta i plural. No es tractava només d’aspectes pràctics, sinó l’assumpció d’una ciutadania plena en una societat en què la barreja és un dels eixos identitaris. Tanmateix, dècades de catalanofòbia emesa des dels mitjans i forjada des d’interessos partidistes són més potents que la veritat. En bona mesura, un dels principals defectes del PSC, aquesta tendència al caciquisme de suburbi, continuació de les estructures clientelars importades des dels pobles de procedència dels seus votants, es manté, i es vol mantenir entre una clientela electoral minvant per motius polítics i biològics. Evitar la barreja és una manera que els infants escolaritzats continuïn tancats als seus guetos, per així, mantenir la influència d’un partit que s’ha anat descapitalitzant.

L’obediència deguda a Ferraz potser és una fórmula de supervivència política a curt termini. Tanmateix és un terrible error: la idea que sense independència política, el PSC ja no és una formació que pugi inspirar confiança o honestedat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!