Espai de Dissidència

Una de les qüestions que més ha definit en les darreres dècades l’escola pública, tant a nivell nacional com europeu, ha estat el majoritari progressisme de la professió docent. Pel que fa a casa nostra, amb una història marcada per una concepció emancipadora de l’educació i la cultura, associada als corrents de renovació pedagògica i regeneracionisme polític, la idea que educació i progrés anaven de bracet ha estat associada a moviments com el republicanisme, el socialisme o l’anarquisme. I això ha estat així perquè l’escola tradicionalment ha exercit d’institució igualadora, que permet l’accés del coneixement, la ciència i la cultura a les classes treballadores i els grups més febles, sovint en oposició a un reaccionarisme que s’havia caracteritzat per l’estabilitat de l’antic règim.

Aquesta tendència es va reforçar especialment a partir de la ruptura històrica que va implicar el maig de 1968, i en el cas català, la fi del franquisme. Bona part del professorat, que va organitzar-se fàcilment en les assemblees que donarien lloc, a finals de la dècada de 1970 a sindicats com USTEC·STEs, va afegir-se a aquesta dinàmica de tendència assembleària, profundament democràtica, plantejaments igualitaristes i amb concepcions profundes de progrés i compromís social.

En els darrers anys, per contra, s’està registrant un moviment de fons en el context polític i social en la direcció contrària. Els signes de reaccionarització són cada vegada més grans. I, malgrat la tendència progressista del professorat, aquest espai no n’és aliè. És cert que en les darreres dècades les polítiques neoliberals, de la mateixa manera que succeeix de manera general amb els serveis públics, ha encetat una deliberada política d’erosió i destrucció de l’escola pública. Que a nivell europeu, s’ha produït una involució en aspectes curriculars, metodològics, organitzatius, i sobretot, un endèmic dèficit de recursos humans i materials que han degradat la institució, ha malmès el seu paper d’igualador social i ha permès un creixent qüestionament de les seves formes i funcions. Tanmateix, fins fa relativament poc temps, es podia resistir aquests temps adversos a partir de la implicació personal i política del col·lectiu docent.

tot i això, comencen a detectar-se indicis que les coses estan canviant. De la mateixa manera que assistim a una creixent reaccionarització social, especialment entre les generacions més joves, constatable en el capteniment electoral, estudis demoscòpics i en actituds polítiques i socials, és possible que també assistim a uns canvis de fons entre les els docents.

El cas francès és un dels més estudiats. Un estudi de la Fundació Jean Jaurès va ser un dels primers que ho van detectar. A partir d’enquestes electorals, es va constatar que el vot electoral dels mestres i professors francesos va passar del 2-3%% de suport als partits d’ultradreta (en el seu moment, el Front Nacional de la família Lepen) al 7-8% en les presidencials franceses. I això ha arribat fins al 17- 18% en les darreres eleccions anticipades legislatives de juny de 2024 (tot i que enquestes anteriors arribaven a projeccions del 20%).

François Jarraud, periodista especialitzat en termes educatius, analitzava aquestes xifres a Le Club de Médiapart.^[1] Considera que, fonamentalment, el professorat continua majoritàriament pròxim a les esquerres, encara que en els darrers anys s’ha registrat una evolució preocupant. Així, delimita el vot, segons els sondejos previs, i si bé continua predominant l’esquerra i el centre esquerra (16 % de vot vers la France Insoumise i el Partit Comunista; 8% per als ecologistes i 27% per als socialistes), les opcions de centre dreta són considerables (17% pel partit de Macron i 9% dels gaullistes Les Républicans), la ultradreta, irrellevant fa dècada i mitja, comença a agafar força (17-18% entre el partit Reagrupament de Marine Lepen i Reconquête d’Éric Zemmour). El mateix Jarraud estableix una comparació amb la resta de la funció pública (29% opta per l’extrema dreta; 39% per l’esquerra), i troba que el professorat continua tenint un capteniment encara progressista, malgrat que alguns indicis apunten a què les coses poden variar en una direcció que fa només una dècada semblava insospitada. És evident que en tot aquest moviment de fons, com explica aquest periodista, té a veure amb les conseqüències polítiques neoliberals i privatitzadores d’Emmanuel Macron, que sovint s’han associat amb un embolcall estètic progressista.

El sociòleg Luc Rouban, amb aquestes dades, proposa una interpretació de com s’està produint aquest moviment tel·lúric d’una part creixent dels docents francesos vers capteniments electorals més que conservadors. Segons aquest director de recerca de la prestigiosa Sciences Poliques de París, hi han influït poderosament l’endèmic dèficit de recursos humans i materials, l’assassinat de Samuel Paty a mans d’islamistes (que ha propiciat una sensació generalitzada de desprotecció professional davant la creixent radicalització religiosa), les creixents agressions contra els docents, el qüestionament de la laïcitat (és cada cop més habitual l’autocensura que implica, per exemple, no explicar la teoria de l’evolució o el big bang qüestionada per un islamisme deshinibidament creacionista), una pèrdua creixent d’autoritat, tant científica com pedagògica o disciplinària, la sensació d’abandonament, el menyspreu per la professió i la sensació de desclassament a partir de la degradació del poder adquisitu i la pèrdua de control sobre el currículum, la metodologia o la gestió de l’aula.

Rouban també inclou un aspecte que ens hi hauria de fer reflexionar. França, un exemple de funció pública docent, ha vist com el percentatge d’interinitat s’havia anat expandint en els darrers anys, i això havia implicat reclutar docents amb menors requisits acadèmics, amb salaris més baixos i creixent precarietat laboral que es traduïa en un procés de proletarització que encaixa a la perfecció amb el perfil de votants de Lepen, majoritari entre el sector obrer, i entre els més joves. De fet, suggereix que aquesta reaccionarització es concentra precisament entre els docents més joves i més precaris. També destaca que, en les darreres eleccions legislatives (juny 2024) el candidat lepenista, Jordan Bardella, va incloure en el seu programa alguns punts que haurien atret bona part de la professió: increments salarials, restabliment de la disciplina a l’aula, reducció de burocràcia i acabar amb el collège unique (una mena d’ESO dels 11 als 14 anys, amb currículum unificat) i substituir-lo per un avançament dels estudis professionals per als alumnes amb pitjors resultats educatius, a l’estil dels països germànics.^[2]

Pel que fa als Estats Units, segons un estudi demoscòpic d’EducationWeek Research Center –una publicació especialitzada en temes educatius– , i pel que fa als sondejos de les eleccions presidencials de novembre de 2024, Trump representava les preferències de vot del 39% del professorat no universitari, respecte el 50% que afirmaven voler apostar per la candidata Kamala Harris. Aquestes xifres van sorprendre força  en un sector tradicionalment demòcrata. En el mateix estudi es poden intuir alguns dels factors que explicarien aquest canvi de paradigma: la incomoditat que suscita entre es professionas un creixent clima de censura a les aules fruit de la descontrolada polarització política del país, encara que també des d’una agressiva cultura de la cancel·lació. El suport a Donald Trump, segons aquesta recerca, és encara més ampli entre els mestres més joves (representa la preferència del 49% entre els menors de quaranta anys, respecte al 35% d’intenció de vot de Harris). Per contra, els resultats entre els docents boomers eren inversos (60% per Harris; 31% per Trump).^[3] Una altra dada que també explica moltes coses és que, pel que fa al professorat universitari, el sondeig és completament diferent. Allà, a les facultats universitàries, les preferències per Harris arribaven al 71%. Això explicaria en bona part l’hostilitat de l’administració actual de la Casa Blanca contra el món acadèmic, que és allà on predominen els elements culturals (qüestions de gènere, raça i les polítiques institucionals  que se’n denomina DEI –Diversity, Equality, Inclusion–), i que, al voltant de personatges com Cristopher Rufo, implica una política de desmantellament.

I, què passa a Catalunya? No hem sabut trobar cap estudi de caràcter demoscòpic que hagi analitzat el comportament polític i electoral de la professió. El sindicat USTEC·STEs va publicar un estudi el 2015 sobre els hàbits de comunicació dels docents catalans i en algunes preguntes sobre els mitjans que consultaven aquells que podrien ser considerats com a pròxims als postulats de l’extrema dreta  resultaven anecdòtics: l’ABC era consultat per un 1,1%, La Razón, un 0,8% i El Mundo, un 2,4%. Per contra, la immensa majoria s’informaven de manera majoritària per mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i mitjans, escrits i audivisuals, majoritàriament en català.^[4] Més que probablement, les coses deuen haver canviat, igual del que es percep arreu del món occidental. De fet, en l’estudi sobre la professió docent que aquest sindicat va presentar l’octubre de 2024 sobre l’Estat de la Professió Docent^[5], apareixen bona part de les preocupacions que assenyalava Luc Rouban per al cas francès: la proletarització, la pèrdua d’independència professional, l’endèmica manca de recursos, tot plegat per una expansió de reiterats canvis legals amb una irrefrenable tendència al deteriorament del sistema educatiu, juntament amb un increment desmesurat i desmoralitzador de la burocràcia, fruit tant de la Nova Gestió Pública com de la creixent fiscalització del treball docent. I, sobretot, també preocupa l’increment d’agressions a docents.

En aquest estudi, d’altra banda, les respostes obertes mostren alguns indicis que aquesta decepció i malestar, a banda de predisposar que una part substancial de la professió (un 36%) es plantegi l’abandonament de la professió, que es van escolant aquests ingredients de ressentiment i afartament que són els que alimenten la creixent onada reaccionària, així com una profunda decepció de les polítiques educatives quan partits i entorns d’esquerra o centre-esquerre han disposat de capacitat de decisió institucional. La inclusió sense recursos, sense anar més lluny, porta a què una fracció important de docents comencin a qüestionar la seva conveniència. D’altra banda, en les eleccions sindicals de 2023, una de les forces sindicals que més va créixer, ASPEPC·SPS, duu en la seva ideologia i programa propostes com ara el qüestionament, no només de la inclusió, sinó també de l’Ensenyament Secundari Obligatori, en què alumnat de diverses capacitats i motivacions, comparteixen aula dels 12 als 16 anys, amb reptes que van més enllà de les capacitats dels professionals, especialment en les condicions actuals. La ineptitud de l’administració per fer front a antics problemes i els nous, a banda de dur un discurs que, sense recurs, no hi té credibilitat; que ha comportat també la participació entusiasta en la degradació de les condicions laborals i professionals dels docents, també sembla haver-los assegurat un descrèdit, com més va més ampli, entre la comunitat educativa.

És evident que els fracassos de l’esquerra i el centre-esquerra (que podrien simbolitzar les calamitoses polítiques educatives representades pel macronisme a França, o com personatges com el conseller Cambray a Catalunya, obsessionat a fer populisme pedagògic amb retòrica progressista i pràctica neoliberal, s’han dedicat a inhabilitar la imatge de l’esquerra.

El reaccionarisme creixent, tant des d’un punt de vista polític com educatiu es fonamenta en tàctiques oportunistes, i visions estratègiques. Malgrat el deteriorament de la professió docent, bona part de mestres i professors continuen gaudint d’una prestigiosa imatge pública, fonamentada alhora per la participació en la política de base –molt especialment en l’àmbit local–, encara que també en els espais culturals, dels mitjans i de la creació d’opinió. Els docents disposen d’àmplies habilitats derivades de l’ofici: capacitat de comunicació, coneixement de la naturalesa humana, tracte amb la gent, àmplia sociabilitat, domini de mecanismes institucionals, capacitat d’organització… que, fins ara, havia estat al servei de la democràcia i el benestar col·lectiu. En un moment en el qual el col·lectiu es va proletaritzant (com es pot percebre clarament en la terrible pèrdua de poder adquisitiu i de desclassament) i que, especialment entre els més joves,  l’acosta al votant habitual de l’extrema dreta europea, no cal disposar d’una gran imaginació que les forces reaccionàries puguin atreure quadres entre la professió.

Els processos històrics no solen ser massa controlables, especialment quan les forces desfermades de l’economia, la política i les emocions es fonamenten en el greuge, el ressentiment i la generalització de la ineptitud dels homes i dones que prenen decisions transcendents. O de la impotència a l’hora de controlar problemes d’extrema gravetat. La possible reaccionarització d’una part de la professió, –i els indicis demoscòpics indiquen que els més joves poden ser els primers– no es pot evitar des de la crida a la moralitat o el voluntarisme de les bones intencions. Només serà possible estroncar aquesta tendència si som capaços de prendre decisions pragmàtiques i decidides per trencar aquest dinàmica depressiva dels darrers anys. I això vol dir, bàsicament, posar en marxa l’agenda que fa anys que impulsen espais socials i sindicals com els d’USTEC·STEs: dedicar de manera dràstica recursos humans i econòmics; permetre la recuperació de les decisions estratègiques educatives per part dels claustres, encara que també altres qüestions com ara la rectificació de polítiques educatives nocives que han desposseït de sentit a les institucions educatives, o trobar mecanismes efectius de restablir un cert ordre a dins les aules, i racionalitat en les estructures educatives. Qui això escriu, que ja porta quatre dècades en el sistema i que ha assistit a una devaluació continuada embolcallada en retòriques progressistes, es declara més aviat pessimista.

^[1] François Jarraud, Le vote enseignant bien ancré à gauche”, Le Club de Médiapart, 15-VII-2024

^[2] “Ces Profs qui votent RN: c’est symptomatique de la crise qui traverse l’Éducation Nationale”, Le Point, 28-VI-2024

^[3] Libby Stanford, “How Educators Say They’ll Vote in the 2024 Election. Educator’s preferences vary by age and the communities where they work, EducationWeek, 21-X-2024

^[4] Ramon Font i Xavier Diez (Coords.) i Secretaria Comunicació USTEC·STEs, Enquest sobre hàbits de comunicatius entre el professorat de Catalunya. Ús de comunicació i xarxes socials i xarxes socials entre els docents, Novembre de 2015.

^[5] USTEC·STEs, El malestar docent a Catalunya. Estudi sobre l’estat de la professió docent a Catalunya i els factors que hi incideixen, Octubre 2024.

NOTA: Article publicat al núm. 50 de la Revista Docència, març 2026, pp. 6-9

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!