Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

26 d'octubre de 2012
16 comentaris

El món es fa de dretes?

Nota: Ressenya publicada al Setmanari La Directa

Raffaele Simone, El monstruo amable. ¿El mundo se vuelve de derechas?, Taurus, Madrid 2012, 193 pp.

Per què de la crisi de l’esquerra? Per què els moviments polítics conservadors susciten tant d’atractiu entre les classes populars? Per què les dretes han assolit una veritable hegemonia política i ideològica a occident? Aquestes són preguntes pertinents que pocs teòrics i politòlegs “progressistes” s’han fet, i que tampoc les esquerres oficials i alternatives s’han plantejat seriosament.  El resultat, el que tots coneixem; una doble via descoratjadora; la que fa els partits teòricament esquerrans convergir amb les tesis neoliberals (i que, pel seu caràcter de fotocòpia defectuosa perden atractiu) o el purisme ideològic, i  el sectarisme consegüent,  que  condueixen a la irrellevància

Rafaele Simone, que no prové del camp de la politologia, sinó que és un filòleg italià perplex amb l’evolució del seu país, es planteja aquestes preguntes i anticipa algunes respostes, potser poc originals, encara que versemblants. Qualsevol que conegui mínimament la història italiana s’adonarà del caràcter peculiar de la política del país europeu més avantguardista. No és cap boutade! Els italians van ser els precursors del feixisme, de la democràcia cristiana o l’eurocomunisme, i entre ells, sempre hi ha hagut teòrics i innovadors de primer nivell que inclou els millors pensadors marxistes (com Gramsci) i antiautoritaris (com Malatesta). I el gran innovador de la política europea dels darrers vint anys es diu, ens agradi o no, Berlusconi. Pot semblar una burla, perquè el personatge és tot menys sofisticat, tanmateix, il cavaliere ha estat un polític “popular”. I quan fem servir aquest terme pensem tant en l’atractiu que suscita entre bona part d’un electorat rendit incondicionalment a la seva figura, com el seu ascendent entre les classes treballadores. Per a l’assalariat mitjà, el treballador fabril o empleat de baixa categoria, Berlusconi era un model d’èxit. Algú que, tot mantenint un llenguatge directe, representava uns valors hedonistes, masclistes, grollers,… fet que permetia connectar amb els valors d’una determinada cultura popular més àmplia del que els estirats i moralistes professors de l’esquerra estaven disposats a acceptar. Berlusconi era popular perquè esdevenia l’ideal de molts italians de classe modesta, la imatge d’algú a qui voldria assemblar-se. Algú, qui, antropològicament representa una certa visió de patriarca ric, davidós i amb dret de cuixa, fantasia humida de molts empleats que no aspiren a l’abstracció d’una societat justa, sinó a la concreció d’un consum desenfrenat, l’ostentació vulgar, l’exhibicionisme hortera, tal com es reflectia en els valors subjacents de la teleescombraria de la qual el magnat milanès també en fou exitós precursor.

Si ens hem detingut en la figura de Berlusconi i el seu èxit polític, captarem el sentit de les respostes a les preguntes inicials amb què plantejàvem aquesta ressenya. La dreta dels darrers trenta anys ha sabut atiar els pitjors instints de l’individu:  hedonisme, narcisisme, individualisme, èxit a qualsevol preu, somnis humits de superioritat (sexual, ètnica, social,…), l’enaltiment de l’oci com a única font de satisfacció i el valor suprem del consumisme. Enfront d’aquesta exaltació, les esquerres, amb valors abstractes i austers; la igualtat, la solidaritat, el treball, l’esforç,… resta en una posició fràgil, d’inferioritat, que obliga constantment a donar explicacions, i que li resta atractiu davant la fal·làcia utòpica d’una dreta que sap manipular somnis individuals, i que per tant, a excel·lit a atomitzar les societats europees. Unes societats que, perdudes tota cohesió, ja són captives i desarmades.

Sens dubte, la lectura d’aquest llibre ens hauria d’ajudar a ser conscients d’aquest “monstre amable” que és la dreta contemporània. Perquè el coneixement de la falsedat de les premisses del capitalisme (al final només el guanyador s’ho emporta tot, i qui no és poderós esdevé un perdedor desnonat) és el que pot permetre assolir un punt d’inflexió respecte aquesta deriva involutiva que vivim des de Tatcher ençà. El coneixement profund de la dimensió de la ideologia conservadora ens ha d’ajudar a crear un programa polític prou atractiu i coherent per acabar amb aquest ordre injust que, tot fent servir el consum com a premi de consolació individual, desmunta el benestar col·lectiu. Un llibre que parteix de bones preguntes, i que ens obliga a donar respostes en un moment en què trenta anys de tatcherisme ens han portat a l’abisme.

  1. és la moral del esclau i del senyor de nietzche, l’esquerra és el cristianisme modern: igualtat amb el més baix, universalisme i vida de ‘pentinència’.

    Per altre costat fen un símil el votancial votant de l’esquerra és hommer simpson per les seves aficions, inquietuts i classe social és un treballador amb no molt estudis i el discurs de ‘l’esquerra’ és la mescla de lisa simpson i una monja, senzillament no conecta estan en universos paral.lels.

    També des de part de l’esquerra desprecien aquest potencial votant perquè el troben gorller i incult comparat amb molt d’ells que tenen 4 masters en humanitat i de teologia d’esquerres.

    L’esquerra en el seu discurs hi ha agegit aspectes que no li eren propis del postmaterialisme, com l’ecologisme i d’altres. A un treballador li preocupen temes laborals i serveis primàris no té perquè està d’acord amb aspectes diguem-ne morals tipus ultra-feminisme, les foques, els gays i els negrets de l’àfrica.

    El votant i els que volen representar-los pensen diferent en molts aspectes sobretot morals i el sistema de partits fa que hagis de votar un pack.

    També que la gent de classe baixa o obrera normalment ha dessarrotllat una personalitat ‘dura’ fins i tot una mica agressiva perquè la vida els ha fet així a cop d’hòsties i no els hi ha regalat res, per tant el missatge teletubbies no va amb ells, com tampoc es senten identificades amb persones que diuen que representen el obrers i mai han trepitjat una fàbrica, tipus la gauche divine.

  2. El món no és de dretes, ni d’esquerres

    hi ha dretes anomenades liberals

    que aconsegueixen obtindre un nivell social i individual

    més optim  a la màquinaria en sèrie

    dels governs anomenats d’esquerres.

    Tot depén de la coherència i el grau de cohesió general.

    On la inciativa privada amb la creació de riquesa

    acaba beneficiant molt més a una majòria més àmplia

    amb una economia més forta i addient

    encara que les males polítiques públiques dels governs

    els seus deuters públics desorbitats

    amb les seves direccions dolentes ho acaben sovint espatllant.

    La dreta pura no existeix, per si sola no és bona

    però en el seu defecte

    com la democràcia

    sembla la menys dolenta dels sistemes.

    La dreta castellana és comunera i mancomunada

    més versemblants a l’esquerra espanyola

    on el més important són els valors

    supeditats a una forta jerarquia institucional o classe dirigent.

    La dreta catalana és lliberal en principi,

    però amb una component de fort valor social afegit

    i de tradició cristiana com a societat

    amb un govern al servei de la societat.

    .

  3. Amb la independència ja no haurà ni dretes ni esquerres. Tots viurem feliços i agermanats sota una bandera. Serà un paradís terrenal on als carrers hi haura fonts d’on rajaran suaus nèctars afruitats i on les zones verdes superaran l’asfalt. Dretes o esquerres? Catalunya! Que n’aprenguin!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!