Espai de Dissidència

El 26 de juny del 2006 vaig tenir l’honor de ser convidat al Parlament de Catalunya per participar en les compareixences prèvies a la redacció del Projecte de Llei del Memorial Democràtic. Com es veurà en el següent text, un cop vaig llegir els textos previs, vaig expressar les meves reserves. Ara que s’ha aprovat, el propi Parlament ha publicat la transcripció de les diverses intervencions d’entitats i particulars que van expressar-se davant dels diputats de la comissió en un extens document. A continuació us passo la que es refereix a la meva.
Tingueu paciència. El document és llarg.

La presidenta

Bon dia, comencem la Subcomissió de Cultura
amb les compareixences per a la tramitació del Projecte de llei del Memorial
Democràtic.

Compareixença de representants de la
Intersindical-CSC, amb relació al Projecte de llei del Memorial Democràtic
(tram. 353-00093/07).

En primer lloc, la primera compareixença és
dels representants de la Intercomarcal d?USTEC, el senyor Xavier Díez
Rodríguez, historiador i membre del Secretariat. Té la paraula, doncs, el
senyor Xavier Díez Rodríguez.

El Sr. Xavier Díez i Rodríguez (representant
del Secretariat Intercomarcal d?USTEC)

Sí, moltes gràcies. Bé, en primer lloc, doncs,
voldria mostrar la meva satisfacció per la iniciativa que ha fet el Parlament.
Jo crec que una llei de la memòria històrica o un Memorial democràtic era un fet realment necessari feia molt de
temps, i jo, en tot cas, voldria retreure que potser s?hagi trigat tant des
d?una institució democràtica com aquesta a recuperar el passat, per la qual
cosa jo crec que estem tots una mica obligats a tractar de compensar aquest
retard amb una ambició que va molt més enllà fins ara dels documents que he
pogut consultar, i, per tant, doncs, bé, felicitar-me com a ciutadà,
personalment, i també com a membre d?un sindicat que potser no va passar per la
mala experiència dels quaranta anys de franquisme i de la Guerra Civil, però
que sí que representa una professió, com és el sector docent, que sí que va
patir d?una manera especial la repressió franquista.

Crec que aquesta iniciativa, que parteix del
Parlament però que d?altra banda arriba

empesa per la societat civil democràtica que
ha reclamat amb insistència, sobretot en els últims anys, una recuperació de la memòria i un respecte
a la dignitat de totes aquelles persones individus i institucions que van patir
amb molta virulència el règim franquista, la Guerra Civil, i fins i tot
m?atreviria a dir, uns trenta anys de silenci còmplice per part de
institucions, persones, poders fàctics que han impedit la memòria, per
preservar els equilibris polítics.

Ara bé, primer voldria fer unes consideracions
generals i després entraria en el detall dels documents que he pogut llegir.
Voldria ressaltar que he percebut una manca d?ambició molt gran en els
plantejaments generals d?aquesta llei.

Penso que trenta anys de silenci de la
Transició, requereix molt més que no pas bones intencions, i al meu entendre
cal anar molt més enllà del que es planteja en aquest text. Una institució com la proposada em porta a
pensar que fins que no hi hagi una política de memòria potent, estem condemnats
a ser una democràcia de baixa qualitat, una democràcia a la turca, és a dir,
feble i fràgil, que no s?atreveix a encarar-se amb el passat amb decisió.

I què comporta una llei de memòria
històrica? Sobretot un reconeixement explícit per part de les institucions
democràtiques, que són les que en certa mesura em representen a mi com a
ciutadà, del genocidi franquista contra allò que significava al seu entendre la
peculiar concepció d?anti-Espanya. I què aplega tot això? Bàsicament un variat
conglomerat d?individus i institucions i ideologies, que van des dels
republicans als anarquistes, als comunistes, als ateus, als agnòstics,
feministes, maçoneria, i un llarg etcètera; per resumir-ho, per persones, un
genocidi contra aquells que s?atrevien a pensar per compte propi.

I això, què implica, un
reconeixement explícit del genocidi? Comporta un reconeixement explícit de les
culpabilitats i, si s?escau, de responsabilitats penals per part d?aquells que
les van cometre.

Amb tota aquesta discussió sobre
la memòria històrica, sobretot a partir de mitjans de la segona meitat dels
noranta, molta gent ha contraatacat tractant de desautoritzar aquelles persones
que lluitem per la memòria històrica sobre les responsabilitats compartides del
passat; tot al·legant, els crims comesos per part dels dos bàndols de la Guerra
Civil. Però es tracta de dues coses molt diferents. D?una banda és cert que va
haver-hi violència per les dues bandes, però…, a veure, jo sé que al meu pare
el van intentar assassinar quan tenia vuit anys, perquè l?aviació franquista
bombardejava casa seva, i ningú ningú no li ha demanat perdó per la por i
l?angoixa que va haver de suportar molt de temps. Per tant, jo crec que aquí hi
ha dues violències que no tenen res a veure. La violència franquista va ser
d?una brutalitat incommensurable, estructural i d?estat. Es requereix, doncs,
quelcom més que no pas un lament públic, gairebé desapercebut, que passi per un
Diari Oficial de la Generalitat, sinó una presència pública i fins i tot unes
conseqüències judicials.

Bé, entrant en concrets, respecte
del preàmbul, crec que hi ha una massa insistència en la l?adjectiu
?democràtic?. No dubto que aquest sistema d?organització política sigui el
millor, tanmateix considero que en l?actualitat sota l?epígraf ?democràtic?
estem denominant a una ?democràcia incompleta? perquè encara no s?ha mostrat
eficaç d?assolir valors com la igualtat en la justícia social…, Estem, doncs, en allò que Vicenç Navarro
denuncia com a democràcia incompleta.

I, per tant, cal reivindicar
aquelles persones que no només van lluitar per la democràcia, sinó per una
societat més justa, més equitativa, i entre altres, doncs, hauríem de destacar
la lluita dels sindicats, dels grups
culturals, de les escoles racionalistes, fins i tot dels nudistes, que
amb l?exhibició del seu cos desafiaven tot un ordre, tot un ordre determinat
que és el que tractava d?implantar l?Església Catòlica o diversos grups
reaccionaris.

Hem d?anar, doncs més enllà de la
democràcia i cal rescatar altres múltiples memòries que van ser tant
perseguides com aquells que es definien demòcrates a seques. A part que podríem
dir que als anys trenta poca gent es definia com a demòcrata, però les
violacions dels drets humans no es van donar només contra els demòcrates sinó
que es van donar contra comunistes, contra anarquistes, contra nacionalistes,
etcètera.

Penso que en el preàmbul també
hauríem de contemplar la possibilitat d?un dia del Memorial Democràtic, una
diada de la memòria històrica. I per què? Perquè cal fer públic i explícit
aquells que es van oposar contra la barbàrie franquista. Fins i tot jo proposo
una data, el 19 de juliol. Per què el 19 de juliol? Per què va ser el primer
moment de la història en què, d?una banda, una institució com la Generalitat
republicana, les institucions lleials a la República, fins i tot la pròpia
Guàrdia Civil sota el comandament del coronel Escobar, i la societat civil en
armes, és a dir, obrers precàriament armats, van derrotar per primera vegada el
feixisme. I aquesta diada hauria de comptar amb la participació de la societat
civil i sobretot els veterans de la lluita antifeixista, abans que sigui massa
tard, perquè malauradament en queden ben pocs.

D?altra banda, considero que el
Memorial Democràtic hauria de contemplar preferentment els llocs de memòria,
preservar i incentivar la creació de llocs de memòria, en el sentit de Pierre
Nora, que aquests espais públics contribueixen a crear un sentit de comunitat,
d?identitat amb el passat i, per tant, si un s?identifica amb uns referents
positius, és possible enfrontar-se amb el futur amb millors condicions. Això es
tradueix en creació de monuments, de plaques que recordin aquelles persones que
van lluitar contra la dictadura,

que van caure, que van ser
represaliades, eh? Fins i tot Barcelona és una ciutat en la qual, doncs, podem
trobar una gran quantitat de llocs de memòria, com des de la plaça Catalunya,
el lloc on finalment es va derrotar finalment als feixistes alçats contra la
democràcia, com diversos episodis de la lluita antifranquista clandestina.

En fi…, després crec que caldria
fer en els llocs de memòria una política de suport i una actuació d?ofici, no
només a nivell genèric, sinó incentivar tots els ajuntaments i institucions,
que es creïn, es col·loquin, es preservin plaques i monuments a tots els
municipis, recordant amb noms i cognoms les víctimes del franquisme, de la
Guerra Civil, tots els republicans caiguts, tots els opositors, tots els
depurats dels cossos d?administració, tots els guerrillers antifranquistes, que
al cap i a la fi van ser aquelles persones que més decididament es van
significar, i per suposat tots els presos, entre els quals, doncs, els meus
avantpassats, amb què es va dignificar la lluita per la preservació de la
democràcia. Sense la seva actuació decidida i sense la seva generositat, no sé
tindríem democràcia, però del que estic segur és que seria encara de pitjor
qualitat. I això, com s?ha de fer? No només a nivell, doncs, de creació de
monuments i plaques, sinó fins i tot impulsar canvis en el nomenclàtor dels
carrers i institucions, a les escoles, a centres sanitaris, i una solidaritat
amb les víctimes de la dictadura.

A nivell del professorat, caldria
col·locar plaques de tots els mestres depurats i exiliats als centres on van
exercir. Recordo quan una vegada vaig estar com a cooperant en un projecte
educatiu europeu a Finlàndia, on es podia llegir en plaques fixades a les aules
els noms de tots els caiguts en la guerra per la preservació de la seva
independència, perquè al cap i a la fi eren un referent, un referent per als
alumnes i un estímul per als professors. Considero que tots aquells mestres
depurats, que van ser gairebé una tercera part del magisteri,

haurien de tenir cabuda als
centres on van exercir. És una petició especial. Tots els mestres morts durant
el franquisme, perseguits i finalment expulsats del magisteri, depurats,
etcètera. Bé, i, a més, això també comporta una qüestió: que s?hauria de
declarar nuls tots els expedients. El Memorial hauria de servir per a això.

U dels riscos d?aquest Memorial
Democràtic és que s?intentin fer programes faraònics, que portaria a confondre el continent del contingut. Si
finalment tira endavant el Projecte de llei del Memorial Democràtic i cal
trobar una seu, caldria buscar un lloc de memòria, que recordés a tota la allà
va ser un lloc on es van vulnerar els drets humans d?una manera flagrant.
Proposo, per tant, tres llocs d?ubicació; la Via Laietana ?Jefatura Superior de
Policía?, probablement un dels indrets més terrorífics que hi ha hagut mai a la
ciutat de Barcelona, i més sinistres; la presó Model, on gairebé la major part
de demòcrates de més de seixanta anys hi han passat, i el castell de Montjuïc,
en el qual la ignomínia ha estat la norma.

També crec personalment que hauria
d?existir una exposició permanent en tot aquest Memorial Democràtic, que
consistís en un museu, una exposició permanent sobre l?horror franquista,
perquè totes les noves generacions sabessin què va ser el franquisme i què va
significar.

Bé, i ara, ja per acabar, comentaré
algunes de les coses que crec que caldria… Aquests papers ja els passaré a la
Comissió, hi he fet algunes esmenes que proposo que es puguin recollir, entre
les quals penso caldrà afegir entre les funcions del Memorial Democràtic:
Caldria que s?establissin convenis de cooperació amb organismes internacionals
afins a la filosofia del Memorial Democràtic, i la col·laboració amb entitats
no governamentals d?àmbit estatal en projectes que comparteixin objectius i
finalitats. Oferir suport

acadèmic per a la investigació.
Lliure difusió i publicació de recerques històriques que aprofundeixin en els
objectes i finalitats contemplats en l?article segon. Oferir també suport
material i institucional a activitats I exposicions organitzades per aquelles
entitats i particulars coincidents amb el plantejament del Memorial. I una cosa
que jo considero important i essencial, i aquí sí que crec que potser estic
excedint els plantejaments

de la Comissió, però crec que és
una obligació moral, almenys això m?ho dicta la meva consciència: el Memorial
hauria de servir, pervpresentar-se com a part activa en els processos judicials
per tal que els objectes i les finalitats del Memorial puguin fer-se efectius.
És a dir que es personés perquè s?obrissin els arxius, es poguessin exhumar les
fosses de les víctimes de la guerra i de la repressió franquista, i fer la
identificació de desapareguts; que es personi per anul·lar els processos
administratius i penals incoats contra persones i institucions víctimes del
totalitarisme. La reclamació dels patrimonis confiscats…, que és una vergonya
encara que no s?hagi procedit a recuperar el patrimoni confiscat a particulars
i organitzacions. És indignant, per exemple, que la CNT, que tenia un patrimoni
extraordinari, gairebé no tingui absolutament res, i que a la mateixa Esquerra
Republicana encara no se li hagi tornat ni edificis, ni fons requisats, o que
l?Ateneu Enciclopèdic Popular, del qual en sóc soci, una de les institucions
populars més importants de Barcelona malviu en un pis del Passeig de Sant Joan,
on a penes hi ha lloc per als pocs llibres recuperats de la seva biblioteca.

Per últim, fet que considero
essencial: el Memorial ha de personar-se judicialment contra aquelles persones
que van tenir alguna responsabilitat en el que seria el genocidi, la violació
dels drets humans, la tortura i tots els crims contra la humanitat comesos pel
franquisme i els franquistes. Això vol dir que no ens hem d?emmarcar en la Llei
espanyola d?amnistia de 1977, sinó que ha d?emmarcar-se en la legislació
internacional de Nacions Unides que explica que els crims contra la humanitat
no prescriuen i que, per tant, els estats han de fer tots els possibles per
portar els criminals de guerra o els criminals de pau davant d?un tribunal
internacional.

Una de les coses que em preocupen
del Memorial és que acabi essent una institució massa controlada pels partits.
Pel que he vist, a la Junta del Govern sembla que la major part de les persones
serien proposades pels diversos grups parlamentaris. considero que s?hauria
d?assegurar la seva independència i neutralitat Com? No sóc potser la persona
més indicada per fer-ho, tampoc no tinc gaire experiència organitzativa en
aquest aspecte, però, com a mínim,jo considero que sobre un nombre determinat
de persones amb una gran solvència en el camp de la història o dels drets
humans es busqui mecanismes per buscar, per exemple, un sorteig entre els
investigadors sobre qüestions de memòria històrica o el que sigui, però
sobretot assegurar i buscar la neutralitat i, si més no, la independència.

I, en fi, res més. Només expressar
el meu desig que el Projecte del Memorial Democràtic arribi a bon port i
assoleixi els objectius proposats, i, sobretot, com una qüestió de consciència,
que vagi molt més enllà i que tingui una gran ambició. Moltes gràcies.

La presidenta

Moltes gràcies. Repartirem…, si
em dóna aquest document, en farem còpies a tots els representants dels grups.
Té la paraula en primer lloc, pel Grup de Convergència i Unió, la il·lustre
diputada senyora Meritxell Borràs i Solé.

La Sra. Borràs i Solé (G.P. de
Convergència i Unió)

Gràcies, senyor Xavier Díez.
Gràcies per l?esforç, fet previ a venir a aquesta compareixença, de rumiar,
doncs, com des del seu sindicat i des de també…, jo crec que s?ha expressat
personalment, com creia que havia de ser aquest Memorial Democràtic que en
aquests moments estem debatent i que en aquests moments estem passant el procés
d?escoltar les diferents entitats, o els sindicats, en aquest cas, que s?hi
poden veure d?alguna

forma implicats.

En la seva exposició ha mostrat
una àmplia ambició, com vostè citava, una ambició que en alguns casos jopenso que fins i tot
legalment no sé fins a quin punt, doncs, podríem dur a terme, però que tindrem
en compte i estudiarem, i veurem, doncs, les possibilitats de tot plegat perquè
es pogués fer.

Vostè ens parla del que ha estat
la Transició. I en molts aspectes hi ha qui l?ha anomenada, la Transició, com
una etapa d?una incompostura, una incompostura en la qual erdaderament no hi va
haver ni reconeixement a les víctimes, ni perdó, ni reconciliació podríem dir,
no? I, per tant, en aquest sentit, doncs, totes les persones, totes les
entitats, també els sindicats, són fruit de la nostra pròpia història, del
nostre bagatge, que no és només l?època de la Transició, sinó que també ve,
doncs, de tot el que volem analitzar a través d?aquest

Memorial Democràtic, no? I per
tant, doncs, ens agradi o no ens agradi, tot això ens pesa a tots i a cadascun
de nosaltres i ens pesa també com a poble i com a país que som a l?hora
d?enfocar el nostre futur.

Vostè ens deia que caldria que hi
hagués un reconeixement explícit, un reconeixement més explícit a les persones
a les entitats, als sindicats…, vaja, als diferents grups culturals,
manifestava, i que potser seria un àmbit que es podria citar en el preàmbul.
Sembla que d?alguna manera potser sí que hauríem de fer l?esforç de citar-ho,
encara que segurament, almenys ?i parlo així ara una mica que ho hauríem
d?analitzar amb més profunditat?, però que caure en un llistat segurament seria
un tant perillós, perquè caure en un llistat vol dir

verdaderament o, per una banda,
doncs, fer un llistat feixuc i dens o, per una altra, deixar-nos algú, que no
seria just tampoc que deixéssim al marge. O, per una altra banda, ens agradi o
no, també m?agradaria a mi… ?hi insisteixo, ens agradi o no? el gran gruix
d?aquesta població i el gran gruix d?aquest país, doncs, una mica tot el que va
ser la guerra i el que va ser també el franquisme, el van viure des de la por
sense voler-se involucrar. I una mica aquella frase que moltes àvies deien,
doncs: ?Nen, no t?hi emboliquis?, ?nena, no t?hi

emboliquis?. Aquella por, doncs,
que tot allò que s?havia passat que verdaderament no es pogués reviure. I, per
tant, ens agradi o no ens agradi, jo crec, amb tota sinceritat, que un gruix
important de la població d?aquest país, de Catalunya, doncs, ho va viure sense
voler ni participar-hi ni formar-ne part ni tampoc plantar-hi cara, i que, per
tant, es va deixar anar passant dies, un rere l?altre, que el franquisme pogués
anar fent la seva.

Malgrat això, com vostè ha dit, hi
han hagut moltes persones, evidentment, que han actuat amb generositat, amb una
gran generositat, perquè en aquell moment, doncs, l?únic que podien esperar era
conseqüències negatives, precisament, per plantar cara i per fer front a una
dictadura i per fer front a tot el que representava el franquisme.

En aquest sentit, vostè ha parlat
del sector docent ?que vostè representa en aquests moments: que siguin tinguts
en compte els mestres perseguits, que es tramitin perquè puguin ser anul·lats
els expedients que sobre aquestes persones es varen fer. No sé quin és el camí,
però segurament sí que hauríem de buscar la línia, podríem dir, que en l?àmbit
pròpiament del món de l?educació això es pogués visualitzar d?alguna manera.

Jo penso en certa manera que les
escoles ?vaja, almenys les que a mi em queden més a prop, que són les de la
meva ciutat i amb les que he tingut més relació?, doncs, feines hi han posat;
els mestres han estat conscients i, per tant, accions s?han dut a terme, no?

Respecte al que era el
reconeixement a les persones, jo crec que…, i potser és curt, no ho sé, però
que el Govern de Catalunya en el seu moment sí que va voler fer un
reconeixement a les persones, als presos; això va passar pel que era un
reconeixement i, per tant, una…, si vostè vol, simbòlicament, però el que
era, doncs, el patiment que havien hagut de passar a la presó, doncs, el
pagament del que havia representat tot aquell temps de presó i, per tant, el
reconeixement que injustament havien estat empresonats i patint, doncs, el que

no corresponia. Vostè cita ?i amb
això hi estem plenament d?acord i coincideix amb el nostre discurs que vàrem
fer quan es va veure, doncs, aquí, en el Parlament de Catalunya la discussió,
el Memorial Democràtic? el fet que no hauríem de fer un projecte faraònic, que
hauria de ser un projecte en què verdaderament fóssim capaços d?involucrar,
doncs, per una banda, amb ajudes econòmiques, vostè manifestava, els
investigadors, les entitats que

treballen en aquest àmbit, i per tant, no des de
l?autoritat, podríem dir, o no des del Govern sostreure o voler acaparar, que
seria fàcil i seria temptador, i nosaltres creiem que això de cap manera ha
d?anar d?aquesta manera, doncs, des del Govern voler dur les regnes de tot
això.

Assegura, també, que cal que hi hagi independència i
neutralitat en els diferents òrgans de govern del Memorial Democràtic. Aquest
és un tema que nosaltres també compartim plenament, des de Convergència i Unió.
Vostè manifesta: ?No sé quina és la línia per fer-ho.? El que és segur és que
la que es presenta actualment en el Projecte nosaltres no la compartim; és a
dir que la proposta dels membres hagi de ser feta pel Govern, sigui quin sigui,
i també, després…, o sigui, no només la proposta sinó finalment que la
decisió de

quins han de ser aquests membres
dels òrgans de govern hagi de ser també des del Govern, a nosaltres ens sembla
que evidentment això s?escapa de tota pluralitat i de tota independència. Per
tant, tampoc hem pensat, des de Convergència i Unió, quina seria la fórmula,
però és evident que no compartim de cap manera el que en aquests moments el
Projecte de llei subscriu.

Manifestava ?i això ho hem vist
també en informes que no consten en el Projecte de llei?, però, el fet d?haver
pensat en certes seus, en certes seus que, com vostè diu, són emblemàtiques,
que són, doncs, allò que tothom tenim molt al cap del que varen representar: la
Jefatura Superior de Policía, a Via Laietana; la presó Model, que, si em
permet, entenc el seu optimisme, però jo m?atreviria a dir que no tots els
demòcrates de

més de seixanta anys varen passar
per la presó model, perquè si no, lamentablement els demòcrates…,
lamentablement molts hi varen passar, però molts no; si no seria més prim
encara del que tots plegats voldríem, no? I el castell de Montjuïc.

És evident que compartim algun
dels criteris que vostè ha dit. No, per exemple, el tema que vostè diu de la
diada de la memòria històrica, el 19 de juliol. Potser aquest és un país
curiós, no?, un país curiós que hi ha qui ens fa el retret que haguem posat com
a diada nacional l?11 de setembre, alguns la veuen com el dia de la derrota
davant de les tropes felipistes; altres el podem veure com el dia que
verdaderament els catalans, malgrat la derrota, vàrem voler seguir fent una
lluita per aquest país. Però el 19 de juliol…, entenc el to poètic que vostè
hi posa, però ens agradi o no ens agradi no va ser la primera derrota que el
feixisme va patir, sinó que va ser el primer peu, el primer pas, perquè el
feixisme, lamentablement, doncs, s?estengués en el conjunt de l?Estat espanyol
i el tinguéssim durant pràcticament quaranta anys. Per tant, no sé si aquesta
hauria de ser la diada, si és que acabem dient que n?hem de tenir una, de diada
de la memòria històrica, però en aquest sentit, sí que, almenys deixi?m que jo
li digui, ara que tinc l?oportunitat de dir-li ho directament, que no sé si
seria el més adequat, perquè potser, hi insisteixo, aquest to poètic que vostè
li dóna, la realitat ens porta a tot un altre àmbit.

Respecte a tot el que vostè ha
citat, hi ha altres àmbits en què sincerament crec que com a Memorial
Democràtic no seria prudent ni correcte que hi actuéssim, encara que en certa
manera des de l?Estat espanyol hem sigut un tant hipòcrites, no? Nosaltres
vàrem ser incapaços de fer aquesta reconciliació o de fer ?pagar?, podríem dir,
als responsables del franquisme i als responsables de tanta repressió en aquest
país i en el conjunt de l?Estat, a molta gent, i en canvi, vàrem ser els que
vàrem intentar, doncs, donar lliçons a gent de l?altre cantó de l?Atlàntic de
com s?havien de dur a terme les coses. Potser el que vostè ens planteja en
certs àmbits no serien a dia d?avui, doncs, possibles de dur a terme. No ho sé,
ens ho haurien de plantejar, però el que jo sí que penso és que alguna de les
coses que ha plantejat és evident que des del si del Memorial Democràtic, que
està plantejat, i aquest ha estat el discurs de tots plegats, de totes les
formacions polítiques, vist amb la voluntat precisament de tancar ferides, no
de reobrir-ne, en certs àmbits, potser, no seria prudent que hi entréssim. Per
tant, em sembla que això és el que des de Convergència i Unió respecte a les
seves paraules els voldríem comentar. Em sembla que no em deixo res de tot el
que vostè ha citat que jo li volgués comentar, i ho deixaríem aquí. Moltes
gràcies.

La presidenta

Moltes gràcies, senyora diputada.
Té la paraula, pel Grup Socialistes – Ciutadans pel Canvi, l?il·lustre diputat
senyor David Pérez Ibáñez.

El Sr. Pérez Ibáñez (G.P. dels
Socialistes-Ciutadans pel Canvi)

Moltes gràcies, senyora
presidenta. Tres elements, solament per destacar, una mica la discrepància.
Dels temes que hi ha coincidència, doncs, no en diré absolutament res. Vostè ha
parlat de la gent que va lluitar, els republicans, anarquistes, comunistes…,
hi havia algun socialista o no en aquesta llista que vostè ha anomenat per dues
vegades?

La discrepància, també, amb el
tema de la neutralitat, és a dir que hi hagi persones que siguin neutrals. Jo
sóc dels que penso que de neutral no hi ha ningú. I, per tant, entre la
dicotomia neutralitat, pluralitat ?també la senyora Borràs ho plantejava?, jo
crec que el millor és que hi hagi pluralitat, perquè la neutralitat jo ja no me
la crec enlloc, i menys en aquests temes.

I una tercera qüestió. Jo.., el
Projecte Memorial Democràtic no està plantejat des de la revenja, eh?, està
plantejat des de la possibilitat d?anar tancant ferides i que aquelles
qüestions que no han acabat de funcionar, doncs, comencin a tirar.

En qualsevol cas, sí que voldríem
fer també una intervenció amb una miqueta més de contingut, i si m?ho permet la
senyora presidenta, m?agradaria que la diputada…

La presidenta

Gràcies, senyor diputat. Té la
paraula la il·lustre diputada senyora Carme Mas.

La Sra. Mas i Morillas (G.P. dels
Socialistes-Ciutadans pel Canvi)

Moltes gràcies. Moltes gràcies,
senyor Xavier Díez per la seva intervenció, per l?esforç que ha fet de claredat
i d?exposar-nos, doncs, en un temps breu, el seu posicionament.

Coincideixo en un aspecte dels que
ja s?han dit aquí, que m?ha sobtat aquest plantejament inicial de demanar
responsabilitats penals, o sigui, demanar que aquest Memorial Democràtic
exigeixi responsabilitats penals.

Ens ho ha contestat també al
final, doncs, amb la insistència de la seva posició personal que aquest
Memorial no s?emmarqués en la Llei d?amnistia del 1977. Bé, la història és com
és, i, en tot cas, som aquí fruit d?un determinat moment. Personalment, crec
també que aquest Memorial Democràtic no pretén, com ja ha dit també l?il·lustre
diputat senyor Pérez, no pretén la revenja. Jo crec que, precisament, i en el
preàmbul, doncs, que s?esmenta la Transició i els fets, com en aquell moment,
encertadament o no, eh?, potser les coses

podien haver estat d?una altra
manera, però van ser com van ser i les persones que en van tenir la
responsabilitat en aquell moment així van optar-hi.

Sí que, tanmateix, hi va haver una
qüestió essencial: que la Transició va posar un teló d?oblit sobre moltes de
les coses que havien passat, i això sí que és el que vol reobrir aquest
Memorial Democràtic. D?alguna manera, moltes de les propostes que vostè ens fa
tenen cabuda en aquest Memorial, doncs, tot el tema de…, ens parlava de
rescatar múltiples memòries, i això també queda reflectit en el preàmbul. Ens
parlava, doncs, de recuperar aquests mestres represaliats. Jo també sóc del món
de l?educació i, per tant, penso que són uns aspectes que poden ajudar molt
també a veure quin ha estat el nostre passat, però fonamentalment hem de mirar
el present i hem de mirar cap al futur, perquè, precisament les noves
generacions i els alumnes que tenim avui a les escoles, doncs, tinguin la
capacitat d?anàlisi crítica d?allò que va passar i no hauria de passar mai més,
i de cap a on es fonamenta un país des de la convivència i el respecte.

La presidenta

Moltes gràcies, senyora diputada.
Té la paraula ara, pel Grup d?Esquerra Republicana de Catalunya, la il·lustre
diputada senyora Elisenda Albertí.

La Sra. Albertí i Casas (G.P.
d?Esquerra Republicana de Catalunya)

Moltes gràcies, senyora
presidenta. Senyor Xavier Díez, de la USTEC, no m?allargaré massa perquè estem
ja quasi fora de temps, em sembla, per a l?altra compareixença, el que sí que
m?agradaria recordar és que s?ha parlat avui i altres vegades del reconeixement
del genocidi franquista. Si no sabem com va començar tota la història, és
impossible, si no la donem a conèixer, que es pugui fer un reconeixement i que
es pugui fer un memorial tal com s?ha de fer. La història és com és i va
començar perquè va començar: perquè hi va haver un cop d?estat, amb un govern
democràticament constituït, que era una República, i això s?ha de dir i s?ha
d?explicar. I com vostè molt bé ha dit, a vegades sembla que no ens atrevim massa
a encarar-nos amb el passat i, per tant, no ens podrem encarar, gairebé, amb el
futur, no?

Alguna de les propostes d?esmenes
que fa, o d?observacions que fa, diu: ?Buscar la neutralitat i la
independència?, no? Com bé ha dit, en els estatuts del Memorial Democràtic, en
la llei, diguéssim, en l?article 12 es parla del Consell de Participació. Jo
només li voldria fer una pregunta, i és que si creu que en aquest Consell de
Participació hi haurien d?estar tant els partits com els sindicats, precisament
per mantenir una mica aquesta participació global, més enllà del moment polític
de qui porti, eh?, quin partit, quina conselleria porti el

Memorial, sinó que vagi molt més
enllà, que tota la societat s?hi pugui tenir representada. Gràcies.

La presidenta

Moltes gràcies, senyora diputada.
Per Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa té la paraula
l?il·lustre diputat senyor Jaume Bosch i Mestres.

El Sr. Bosch i Mestres (G.P.
d?Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa)

Bé, jo vull començar agraint al
senyor Díez la seva presència aquí i les seves aportacions. Dir que coincidim,
des del meu Grup, amb una reflexió que ell feia al començament; és a dir, a mi
em sembla que ell no ho ha dit amb aquestes paraules, però és realment lamentable
per a aquest país que estiguem parlant de la creació d?aquest primer instrument
de recuperació de la memòria històrica quan portem vint-i-sis anys d?autogovern
a

Catalunya, han sigut molts anys
perduts sense que això s?hagi fet. I, per tant, en aquests moments, jo crec que
és positiu que hi hagi aquest Projecte, que hauria hagut d?aparèixer molt i
molts anys abans, però com a mínim ara tenim aquest.

També penso que algunes de les
qüestions que ha plantejat el senyor Díez segurament van a cavall també de les
qüestions que es plantejaran amb la futura llei de la memòria històrica que ha
de discutir el Congrés de Diputats, i que, per tant, estan encavalcades aquí
amb coses que estan pendents de discussió en el Congrés de Diputats. També dir
que…, o remarcar, que, de fet, la idea del Memorial és que a partir d?ara les
institucions

de Catalunya tinguin l?instrument
per fer aquesta política. Evidentment, l?instrument és perfeccionable,
precisament per això estem fent aquestes compareixences, per això en el marc de
la Ponència s?han de veure esmenes i possibilitats de millora del text. Jo crec
que no hi ha d?haver cap problema per millorar-lo, però que l?important jo crec
que és la creació d?aquest instrument, que, a més a més, és una obligació que
es deriva, ja,

del nou Estatut que entrarà en
vigor d?aquí a pocs dies, que, precisament, obliga els poders públics i la
Generalitat a tenir una política de la recuperació de la memòria històrica.
Reiterar l?agraïment que tindrem en compte les seves aportacions. Moltes
gràcies.

La presidenta

Moltes gràcies, senyor diputat. Té
la paraula ara el senyor Xavier Díez.

El Sr. Xavier Díez i Rodríguez
(representant del Secretariat Intercomarcal d?USTEC).

Sí, bé, en primer lloc, agrair-los
la paciència per haver aguantat tot aquest conjunt més o menys de propostes amb
les quals he inundat, i la seva amabilitat, fins i tot condescendència. I bé, coincideixo en bona
part del que aquí s?ha dit. En tot cas, voldria fer unes quantes petites
puntualitzacions, i ja tancaria la meva intervenció.

Bé, senyora Borràs, també vull
agrair els seus punts de vista, que són molt enriquidors, i que en bona part
comparteixo. Ara, m?ha semblat que afirmava que quan he fet el llistat de
persones no pretenia ser exhaustiu, i personalment coincideixo amb vostè que no
caldria que hi hagués un llistat en la llei, perquè és evident que les víctimes
del franquisme són, diguem, diverses. No considero que calgui ser exhaustiu ni
hagin d?aparèixer en una llei, ni molt menys, però sí que crec que totes tenen
el dret, a títol individual o a títol particular, que se?ls reconegui la seva
condició, no pas legalment, però sí que d?una manera efectiva. Una petita
puntualització. La meva dissensió principal és respecte a la diada del 19 de
juliol. De la mateixa manera que jo puc entendre perfectament, doncs, la
significació històrica de l?11 de setembre, fins i tot com un estímul nacional,
podem dir, jo considero que el dia 19 de juliol certament va ser un dia tràgic,
però d?altra banda va ser un dia ?potser em poden titllar de romàntic? heroic,
perquè va ser la primera batalla guanyada al feixisme en tota Europa. El
feixisme es vaimplantar gairebé sense disparar un tret a Itàlia el 1922. A
Alemanya, el 1933 hi va arribar mitjançant les eleccions. Els txecs van veure
com va ser envaït el seu país sense dir ni ase ni bèstia. En canvi, Barcelona
ciutat va ser el lloc on precisament les institucions d?aquest país, el
Parlament, la Generalitat, els sindicats, els grups d?obrers i grups polítics,
així com els mateixos socialistes ?els quals, certament, m?haureu d?acceptar la
meva disculpa, també hi eren, naturalment? van plantar cara i van derrotar en
una batalla per primera vegada el feixisme.

Jo crec que precisament per tot
això cal recordar-ho. La importància d?una data és l?exemple de la memòria.
I hem d?estar orgullosos que les
nostres institucions i fins i tot que els nostres avantpassats hi fossin aquell
dia per tractar d?aturar el feixisme, cosa que finalment no va poder ser en la
guerra final, i fins i tot van ser els primers a derrotar el feixisme en una
batalla encara que van ser els últims a poder-se?n deslliurar?

Per tant, jo crec que sí que el 19
de juliol voldria defensar-lo com un dia de la memòria històrica, perquè va ser
un exemple. És cert també, no ho nego, que a partir del 19 de juliol es van
cometre molts crims per part d?aquells que havien guanyat la primera batalla,
això està estudiat d?una manera bastant exhaustiva, tant a la causa general
com…, per historiadors com el senyor Solé i Sabaté, que ho ha determinat amb
xifres i nominalment, i és molt lamentable el que va succeir, però certament el
19 de juliol va ser un dia heroic.

I sobre la qüestió del tema
judicial, les meves propostes sóc conscient que van molt més enllà del que
permet la legalitat, per descomptat. Però jo crec que la qüestió de la memòria
història és més que un tema estrictament jurídic. És sobretot un tema moral. I,
a veure, jo, quan parlo que les institucions han d?utilitzar tots els recursos
per dignificar la memòria, crec que potser saltar-se la llei però sí que recórrer als organismes
internacionals per fer allò que assenyalen les seves directrius, potser no sé
si serà massa legal, no tinc formació jurídica, però jo crec que si un particular
ho pot fer, per què no ho pot fer una institució com la Generalitat de
Catalunya?

Del senyor David Pérez també
valoro molt positivament les seves aportacions. Potser he utilitzat la paraula
?neutralitat? d?una manera desafortunada. I estic d?acord amb ell, és difícil
ser neutral, i més en un tema com aquest, però jo crec que sí que caldria
buscar o articular mecanismes per assegurar la independència, si més no, o
almenys la pluralitat.

I quant a la paraula ?revenja?,
home, potser jo he utilitzat una certa retòrica una mica dura, però no està en
el meu ànim ni molt menys buscar una revenja. Si he estat contundent és perquè
crec que trenta anys de silenci, jo diria còmplice, és bastant immoral. Per
tant, jo no estic a favor de la revenja ni molt menys, però una cosa és la
revenja, en la qual un es vol venjar d?algú com de la justícia, perquè jo crec
que és de justícia… A veure, en cap cas he dit, per exemple, que s?agafi
a…, no ho sé…, no sé si encara deu viure, el comissari Creix o els germans
Creix, que eren coneguts torturadors de Via Laietana. No estic dient en cap
moment que se?ls vagi a buscar a casa seva i se?ls fiqui a la presó. Però sí
que crec, i en això…, a veure, estaria fent el mateix que s?ha fet a
Sud-àfrica, un país que ha fet un procés de memòria, que sí que es jutgin aquests
fets. Que no comportin penes de presó, ni molt menys, però jo crec que si una
persona ha comès un crim, la societat ha de saber-ho. Ha de ser jutjat. No vol dir que després la sentència s?hagi
de complir. Només demano el mateix que el model de Sud-àfrica. Fins i tot no
demano el model argentí, en el qual sí que s?està portant a la presó els
torturadors i no crec que sigui una qüestió de revenja, sinó una simple qüestió
de justícia, o almenys jo no crec que el senyor Kirchner o diguem, tots els

grups…, o les Abuelas de Mayo
actuïn amb un ànim de revenja, sinó… No és possible la dignitat de les
víctimes sense el reconeixement explícit de les culpes, de tothom, si s?escau.

Finalment, bé, la senyora Elisenda
Albertí ha fet esment de perquè la situació actual, la precarietat de la
memòria històrica. És cert que la democràcia ens ha arribat aquí a partir d?uns
condicionants molt grans. Com ha estat la gran hipoteca que estem pagant tots
?ja portem trenta anys d?hipoteca?, que és haver mantingut la legitimitat
franquista a partir de…, desenganyem-nos, vull dir, a veure, els orígens de
la situació judicial actual no ve de la Constitució de 1978 sinó de la victòria
franquista, i, per tant, una llei de memòria històrica, jo sé que sóc molt
conscient que alterarien els equilibris de la Transició, i per això hi ha tants
poders que s?hi oposarien.

I també apuntava qui hauria de ser
al Consell que regulés tot això. Jo considero que s?hauria d?articular
mecanismes perquè fos la real societat civil representada, investigadors,
historiadors, sindicats, mestres…, en fi, una representació àmplia i variada.
Bé, moltes gràcies a tothom.

La presidenta

Moltes gràcies per la seva
intervenció. Crec que les seves apassionades paraules seran tingudes en compte
per tots els membres de la Ponència.

Suspenem un minut la sessió per
canviar els compareixents que vénen ara, que són els de Comissions Obreres, i
jo l?acompanyo. Moltes gràcies.

La sessió se suspèn a un quart
d?onze del matí i catorze minuts i es reprèn a dos quarts d?onze i dos minuts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!