Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

24 d'octubre de 2008
0 comentaris

El meu amic gitano

Nota: Article publicat aquest mes a la revista Barret Picat.

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

A i jo ens devíem conèixer quan teníem deu anys. Passaven l’estiu al mateix
poble i l’espontaneïtat relacional dels setanta ens permetia una gran facilitat
per fer amics, almenys fins que la mili marcava  camins diferents. Bé, això no seria del tot
exacte, perquè tant A. com jo no ens vam prestar a aquest segrest inútil, en el
seu cas, perquè era una persona decidida i després d’algunes pròrrogues, va
fer-se objector.

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

En aquells anys tots anàvem construint  una personalitat pròpia. A. no n’era cap
excepció. Amb els anys aniria adquirint un rostre i costums que no puc deixar
de relacionar-les amb Henry David Thoreau, autor de Del deure de la desobediència civil o, Walden, o la vida al bosc que em va mostrar per primera vegada quan
tots dos devíem fer el COU. Amb això vull dir que era una persona independent i
introvertida, amb un punt de geni, poc dependent del contacte amb els altres,
de poques paraules, tot i que un amic lleial amb força iniciativa, i tenint en
compte les seves dots per al submarinisme i passió per trescar per penyasegats
perillosos, amb un valor temerari.

La seva família era equiparable a la de qualsevol de la colla.
Convencional, amb una una àvia una mica plom, entestada a esbrinar els orígens
geogràfics dels nostres avantpassats, distribuïts per una extensa península
ibèrica que necessàriament havien de coincidir amb els seus, en una Andalusia
mitificada en el record. Tenia una germana amb la mateixa cara i rínxols que la
Rosario Flores, que en la seva adolescència marcava una geografia exuberant i
sinuosa. El pare, un home alt, fort i calb, treballava a la SEAT. I, tot i que
tampoc no era de massa paraules, parlava implacablement al camp, quan cada
estiu disputàvem un partit de futbol entre pares i fills, on els veterans ens
humiliaven un any rere l’altre. El pare d’A. d’alçada i agilitat considerable
era sempre el màxim golejador de l’equip de progenitors, amb un estil que
recordava Asensi, aquell davanter centre calb del Barça, avui sogre d’Iván de
la Peña. La família, al seu conjunt, era acollidora i bona amfitriona, tot
desmentint al al patró d’extroversió meridional. En el fons, malgrat que es
diguéssin Jiménez Heredia, i que no utilitzessin la llengua de Pompeu Fabra,
mantenien una actitud vital semblant a la que els tòpics esperen dels habitants
d’aquest país.

L’adolescència sol ser època de confidències trascendents, i més si el
clima de la mitjanit sota les estrelles i davant del mar, les propicien. Devia
ser dels últims estius que ens vam veure quan ens va explicar que mitja família
seva era gitana. He de confessar que això no ens va impressionar en absolut. Prou
enfeinats estàvem a inventar-nos a nosaltres mateixos per indagar en altres
identitats. No en vam fer cas. Portàvem més de mitja vida relacionant-nos i ens
coneixíem profundament.
Potser
els indicis dels seus cognoms ens hauria d’haver presentat l’evidència.
En aquella època, els orígens comptaven menys que
les afinitats futbolístiques, i els conflictes, com a bons mamífers en zel,
tenien més a veure amb l’altre gènere que en les pressumptes categories racials.

Recordo tot això quan travesso un pas de zebra. El conductor d’un automòbil
tunejat em fa compartir les seves aficions musicals contra la meva voluntat. No
és que només tingui els vidres tintats abaixats, sinó que fa l’efecte que els
altaveus facin saltar els amortidors. El noi taraleja una cançó que parla
d’amor, gelosia i venjança. Al morro, una gran bandera verda i blava, amb una
roda de carro que presideix els colors, són senyals inequívocs d’una indetitat
reivindicada a còpia de decibels. En silenci, em sento incòmode i agredit.

Sé que és fàcil caure en el discurs d’integrats i apocalíptics. A. és un
gitano atípic, separat voluntàriament dels trets que conformen la identitat
tòpica del poble gitano… o no? En realitat, A. conservava essencialment allò
que ha caracteritzat una comunitat amb una llarga història de persecució i
incomprensió. Era un noi amb un sentit molt ampli de la llibertat i
independència, individualista i gran lector de Thoreau. Pel que em van
explicar, estudià biologia, i posteriorment, i no sé si això és una llegenda
apòcrifa, ciències del mar. Va viure per aquí i per allà. Sembla que féu
d’instructor de dofins en algun parc aquàtic, va impartir cursos de
submarinisme, i segons explica una amiga comuna, en l’actualitat viu a França,
on dóna menjar als taurons d’un aquari. Una vida independent, parcialment
nòmada, i amb discreció. No conec el noi del Hyunday amb les orelles –i els
timpans- taladrats. Tanmateix penso, que si realment és qui proclama ser,
confon el rave amb les fulles. Pren les parts més superficials del que
presumptament representa una identitat insegura, amenaçada i marcada pel temor
a desaparèixer. De fet, no n’és conscient, tanmateix l’exhibicionisme identitari
juga en contra seva. A cap i a la fi, amb el seu gest no reivindica una manera
de ser, sinó proclama la seva voluntat de no ser com uns altres a qui ha
decidit no conèixer.

Penso en ell, i penso a N., un antic alumne també identificat com a gitano.
Com a tal, ell assumia que era una obligació ètica desobeir, desafiar el poder,
negar-se a treballar,  sotmetre’s a
qualsevol disciplina, vetllar per l’endogàmia del grup –que indefectiblement
consistia a vetllar per la honra de
les dones- i establir-se com a petit delinqüent en una petita ciutat de la
costa. Amb ell, un noi espavilat i amb una intel·ligència natural destacada, hi
vaig passar moltes hores de conversa sobre els pressumptes trets que
caracteritzaven el seu poble. Assimilava que el destí de tot gitano era la de
romandre en la marginació d’un poble que mai no seria acceptar per un univers payo, amb una societat amb dret
d’admissió. Va al·lucinar quan vaig explicar-lo que fou un gitano, Mariano
Rodríguez Vázquez Marianet, una de
les persones que més van manar a Catalunya entre el 1936 i 1937, una mena de
president de la Generalitat a l’ombra, en qualitat de secretari general de la
CNT. Va al·lucinar encara més quan vaig comentar quina fou la seva primera
“ordre”: tornar a la feina i treballar per a la revolució. Per animar-lo vaig
haver d’explicar-li que Marianet havia
començat com un petit delinqüent que va aprendre a llegir i escriure a la
presó, on mestres anarquistes el van ajudar a veure que a dins hi havia un
altre món més enllà dels tòpics, de les mentides que sobre els gitanos altres
havien escrit i que el  mateix N. havia
assimilat com a trets que distingien el seu poble.

No suporto l’exhibicionisme identitari, i més tenint en compte que la major
part de les identitats estan constituïdes per relats autojustificatius i
propaganda de la tribu rival. Detesto les banderes, els himnes i qualsevol cosa
que trenqui l’harmonia, el respecte i el sentit d’igualtat, que al meu parer,
hauria de caracteritzar les relacions entre individus. Els alumnes sempre han
criticat la meva incansable capacitat de sermonejar, i encara més, de predicar
pel desert. Tanmateix, jo que sóc una persona no gaire disposada a sorprendre’m
de qualsevol cosa, em vaig quedar amb un pam de nas en esbrinar que N. no era
gitano. Que tot plegat era una bola amb la intenció de dotar-se d’una identitat
falsa, un relat personal que servís de cobertura a les seves pròpies
limitacions, als seus fracassos i a les seves pors.

Si ho sabés A… qui sap si les identitats agressives són com els taurons,
alimentats insaciablement de prejudicis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!