Espai de Dissidència

Nota; Publicat avui a El Punt

Amb la capitulació d’Appomatox i la rendició de les
forces confederades, l’abril de 1865, es donà per acabada la guerra
civil nord-americana. L’endemà mateix, la Unió alliberà tots els
presoners de guerra, i retornà cavalls i fusells a cadascun dels
soldats confederats per facilitar el seu retorn i iniciar la
reconstrucció d’un país devastat. Significativament, el president
sudista, Jefferson Davis, capturat al maig, fou empresonat i alliberat
al cap de dos anys. Pràcticament en això quedà la repressió. Així quedà
enrere l’episodi més sagnant –636.000 morts– viscut pels Estats Units,
que amb una actitud de perdó i generositat va tenir l’habilitat de
fer-ne un «lloc comú», tot creant una narració capaç d’atorgar solidesa
–i sentiment nacional– a una societat travessada per profundes falles
ètniques, socials i polítiques. El trauma nacional va acabar servint
per reforçar els vincles de lleialtat mútua.

La resolució del conflicte civil nord-americà
contrasta amb l’esdevingut a Espanya, amb posterioritat a l’abril de
1939. Tot i que algunes veus interessades alerten que «España se rompe»,
ja fa massa temps que àmplies fractures la travessen, de dalt a baix,
d’esquerra a dreta i de centre a perifèria. La manera com es gestionà
una postguerra de major crueltat que la pròpia Guerra Civil,
l’hegemonia d’un règim criminal i integrista al llarg de quatre dècades
i la continuïtat pública dels seus hereus en el present, fan d’Espanya
un estat fràgil, amb ferides obertes i antagonismes transversals.
Ateses les circumstàncies, el passat desuneix i esdevé àmbit de
confrontació, perquè l’ordre actual, començant per la monarquia i el
sistema de partits, és lligat a les injustícies del passat, i una part
significa de la ciutadania, hereva dels vençuts del 39, es declara
enemiga de l’ordre vigent i dissident de la nació constituïda amb el
darrer part de guerra.

A diferència del que es diu, el més greu
de la història d’Espanya no fou el conflicte bèl·lic en si mateix –fins
i tot Suïssa ha passat per episodis semblants– sinó les raons de fons
que l’impulsaren, el règim de terror planificat posterior, i l’absència
d’una comissió de la veritat amb rehabilitació efectiva de les víctimes
i desautorització cívica dels responsables i col·laboradors de la
dictadura. La legislatura anterior semblava que havia de reparar les
injustícies del passat mitjançant un esperat exercici de memòria
històrica. El discurs d’investidura de Zapatero del 2004, amb una
referència a l’avi afusellat pels franquistes, semblava un indici
positiu que feia entreveure la recuperació d’una assignatura pendent.

Com
ha succeït amb la classe política catalana, les deslleialtats del
president s’amplien a un avantpassat que haurà d’esperar a les calendes
gregues per a la seva aspiració de justícia històrica i social. Tan
sòlids són els llaços entre el franquisme i la seva reconversió
monàrquica, sobrevalorada sota l’epígraf de democràcia constitucional,
que forces diverses i poderoses –no oblidem, beneficiàries encara del
règim– s’han conjurat per fer fracassar els intents de restitució de
dignitat i de reconstrucció d’un estat confortable i inclusiu.

Els
primers intents tímids de tornar a parlar del passat han desfermat
energies tel·lúriques de reacció. Primer, van ser les batalles
d’esqueles als diaris. Davant els intents de recuperar la memòria dels,
en termes sartrians, «morts sense sepultura», grups organitzats
han reivindicat els assassinats per l’altre bàndol. Davant dels molts
crims i opressions perpetrats durant la guerra i la repressió
posterior, diversos grups han tractat d’instrumentalitzar i
capitalitzar interessadament les víctimes. Davant les dificultats de
comprendre la complexitat política del conflicte, alguns partits han
tractat de projectar anacrònicament el present en el passat, i treure’n
rèdits que no els corresponen. I entre tots plegats, a partir
d’intentar manipular la història interessadament, hem dilapidat una
oportunitat única, no ja de fer justícia, sinó de reconduir els
antagonismes del passat, per fer una necessària catarsi. En els darrers
anys no hem après gran cosa. No és tan important el què, com el perquè.
La Guerra Civil fou un drama on la societat catalana i espanyola entrà
en una dinàmica de mútua destrucció, no pas per la maldat d’uns o la
innocència d’altres, sinó per la presència d’antagonismes i problemes
irresolts, encara persistents.

Romandre ancorats en el drama no
soluciona res, aprendre dels errors i detectar les responsabilitats de
cada grup social pot contribuir a dibuixar un futur millor, de fet,
l’únic que interessa. La gran equivocació que està fent fracassar les
polítiques de memòria ha estat centrar-se en la Guerra Civil, al cap i
a la fi, un procés descontrolat, i eludir, en canvi, la criminalitat
organitzada i institucionalitzada del franquisme, sobre el qual es fa
necessari dilucidar responsabilitats, com a mínim polítiques. Si els
Estats Units és avui una societat sòlida és perquè superà la seva
guerra civil amb un marc pacífic de concòrdia. El nostre problema és
que la guerra no acabà el 39. El franquisme fou la seva continuació per
altres mitjans. I la Constitució ha servit per emparar els franquistes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!