Espai de Dissidència

Si mai acaben fent un serial televisiu sobre el procés independentista, ben segur, desbordarà la capacitat creativa dels guionistes de l’HBO o Netflix. La tensió narrativa, els girs argumentals, els personatges carismàtics en situacions dramàtiques, la sensació de ballar a la vora de l’abisme no fan decaure l’interès. El discurs d’ahir, al Fòrum, del President, sembla una mena de punt culminant de final de temporada. A partir d’avui, encetem una de ben diferent, potser la definitiva.
Com tots els bons serials, el barroquisme de la situació, complica enormement l’escenari. Ara, després del brillant parlament –permeteu-me’l qualificar d’històric- cal buscar la quadratura del cercle. Com a bon destraler que sóc, prefereixo la solució alexandrina del nus gordià, tanmateix entenc que ens trobem amb la complexitat d’un tauler d’escacs. Aconseguirà el president Mas bastir una candidatura única i de país? I la pregunta més interessant, com actuaran els seus competidors? Com a votant infidel, i persona pròxima a la política i als polítics, he de reconèixer que el president em va hipnotitzar, i malgrat el meu escepticisme, estic considerant seriosament lliurar-li un xec en blanc. Ara bé,… què faran la resta de partits i polítics, col•locats definitivament entre l’espassa i la paret? Aconseguiran superar els seus prejudicis? Perseveraran en els errors del passat? Seran egoistes o generosos, estúpids o brillants? Bé, avui comença una nova temporada. I us asseguro que no ens avorrirem.
De tota manera, sí vull deixar unes quantes consideracions clares. Ha estat el neofranquisme, d’una banda, i la indiferència de les esquerres espanyoles, de l’altra, les que ens han empès a l’èpica. Sense la seva participació entusiasta no seríem on som. El president Mas, més enllà del seu paper polític, s’ha guanyat el respecte de molts (jo ja fa molts anys que el tinc en alta consideració, malgrat les meves òbvies diferències). És un dels líders polítics europeus més sòlids, on barreja disciplina, atreviment i sentit històric. Potser aquesta és una combinació explosiva (fins i tot per a ell), tanmateix el seu discurs d’ahir va resultar una peça de gran transcendència. És el definitiu protagonista de la sèrie. Jo ja fa molt de temps que dic que l’objectiu de Mas no és guanyar unes eleccions, sinó que aspira a què tots els pobles i viles de Catalunya li dediquin un carrer o plaça, la qual cosa el fa incontrolable.
Ara bé, sóc conscient de les dificultats del seu projecte. En una situació normal, dubto que els partits i líders polítics esvaeixin les seves suspicàcies i superin els seus prejudicis. Ahir mateix, vaig entrevistar-me amb un diputat d’una força política, amb una actitud absolutament previsible de menysteniment respecte el procés. I també és cert que al president, pressionat en múltiples fronts, i amb una certa sobredosi de transcendència històrica, tendeix a abusar de l’èpica. També és cert que en la política i la societat catalana hi ha un cert component de caïnisme. La mala sort històrica ens ha convertit en un poble desconfiat. Estarem a l’alçada de les circumstàncies? Ho confesso, no en tinc ni idea, i si parlo puc incórrer en el risc de confondre desig amb realitat.
Ara bé, com a espectador del procés, estic absolutament atrapat. Malgrat sovint em trobo embafat de tanta densitat argumental, necessito saber el desenllaç. Com a figurant d’aquesta sèrie, que em miro els esdeveniments des d’una tercera fila, us asseguro que friso per un final feliç. Ja ho sabeu, com Herodot, no es tracta només d’explicar la història, sinó d’afirmar en el futur un “jo hi era”!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!