Espai de Dissidència

En el seu testament polític, publicat el 2010, El món no se’n surt, l’historiador londinenc Tony Judt es queixava que, entre els més joves amb talent, pràcticament ningú no es decantava pel servei públic. A diferència de la generació de la postguerra mundial, en què el més brillant d’una generació traumatitzada va treballar a consciència per reconstruir els respectius països, avui costa Déu i ajut que hi hagi personalitats de prestigi, professionals amb trajectòria d’èxit, persones d’alta exigència moral disposats a participar en política. 

I, en bona mesura, és normal i comprensible. Des que la revolució neoliberal va decidir que calia retre culte als diners, el poder i la riquesa,… quin sentit tenia, per posar un exemple, dedicar-se a la ingrata tasca de la representació política, la gestió pública, el treball comunitari? En un món cada vegada més materialista i narcisista, els beneficis materials (i això qualsevol que hi hagi estat en un càrrec, ho sap) semblen resultar més atractius que el sord treball per a la comunitat. Contràriament a la demagògia dels nostres temps, fer de director general, de regidor, de diputat, de cap de gabinet, de cap de premsa, de qualsevol tasca que tingui a veure amb la gestió pública, té escassos incentius econòmics, especialment si comparem amb les remuneracions que poden obtenir professionals d’alta qualificació o professions lliures amb consultoria pròpia. I, si bé, les compensacions són relativament modestes, el preu a pagar pot ser excessiu. L’escrutini públic tendeix a ser una experiència desagradable. L’exposició pública, sol ser arriscada (si indaguem en les nostres pròpies biografies, sempre trobarem algun episodi personal que ens podria avergonyir) i sovint, les rivalitats polítiques poden comportar difamacions sense proves, amb capacitat d’arruïnar la vida política i personal d’algú. Pensem, sense anar més lluny, en l’antic alcalde de Barcelona, Xavier Trias, víctima d’informacions matusserament manipulades sobre comptes suïssos que mai no van existir, que li van comportar un calvari i la seva exclusió de la cursa electoral. O de l’antic primer ministre socialista francès Pierre Bérégovoy, un antic metal·lúrgic a qui unes acusacions poc fonamentades de corrupció el va portar a engegar-se un tret el 1993.

És per això que, malgrat que servidor de vostès s’ha dedicat sovint a la crítica política, caldria que fóssim extremadament curosos a l’hora d’analitzar i valorar les aptituds o defectes de les persones en les quals, al cap i a la fi, deleguem els nostres drets polítics. A nivell personal, fora d’una episòdica experiència com a candidat en una llista electoral (en un lloc simbòlic), d’haver signat o redactat manifestos en favor d’alguna causa o donat suport explícitament a un candidat, he rebutjat la possibilitat de dedicar-me a la política. Quan una vegada em van fer una proposta,he de reconèixer que vaig sentir pànic per la responsabilitat (i per la possibilitat d’esdevenir diana de tots els atacs, o no restar a l’alçada del repte). Per tant, sempre he sentit un respecte profund per qualsevol persona disposada a fer el pas. També, confesso, he tingut la possibilitat de mantenir una relació personal i de confiança amb persones que han ostentat càrrecs públics  importants. I, en la distància curta, a l’hora de les confiances, m’han confessat allò que ja intuïa. Que, en realitat, el seu poder és més simbòlic que real. Que sovint actuen com a persones aïllades en estructures que funcionen de manera poc transparent o al marge de la voluntat política. Que persones que ningú no tria són capaces d’exercir pressions insuportables per limitar el marge d’actuació de qualsevol persona que, realment, es cregui allò del bé comú. El neoliberalisme de la darrera dècada ha propiciat tot un seguit de tallafocs, de mecanismes subtils, d’intervenció d’espais obscurs a parlaments, ajuntaments o conselleries, destinades a impedir qualsevol iniciativa a favor de generar major igualtat, transparència, llibertat personal o benestar repartit.

En aquestes circumstàncies, és obvi que la política es degrada. I que, si no hi ha talent de primera línia, és cada vegada més habitual reclutar mediocres o oportunistes (i sovint una combinació letal de tots dos). Això, degrada el sistema i la confiança, que al seu torn propicia la demagògia, i això implica una progressiva dissolució dels lligams entre afers públics i societat civil. És així com hem anat creant un cercle viciós on la mediocritat i l’oportunisme poden arribar a ser preferibles a la demagògia i un populisme que, en el fons, empenyen a les forces obscures, les mateixes que conspiren dia a dia en contra de la democràcia i el benestar, a generar el seu sistema preferit: el caciquisme polític, el règim il·liberal, la infantilització de les societats i, finalment, l’autoritarisme. David Fernández, probablement el millor diputat de la història del Parlament Català, ment clarivident del periodisme, ha estat dels primers a veure-ho i adonar-se’n (encara que també de les coses bones de la política). Ara bé, com a analista fi, com a polític tan involuntari com experimentat, ens ha deixat una de les frases més definitòries per entendre el que avui succeeix amb aquest succedani de democràcia: “el sistema no és corrupte; la corrupció és el sistema”. I d’aquí no en sortirem fins que puguem establir un veritable pacte on ètica i política, comportaments responsables dels de dins i fora del sistema, puguin esdevenir un binomi virtuós.

Nota: Article publicat a la revista Celobert

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!