Espai de Dissidència

Els historiadors assumim que el procés de construcció europea el va assumir aquella generació traumatitzada per dues guerres mundials, l’horror del feixisme, i que va expressar la determinació que això no es podia repetir. Tanmateix, cal no obviar que a aquests lloables objectius s’hi sumava el fet que el procés de construcció europea també responia a la necessitat d’establir una alternativa geopolítica a l’internacionalisme comunista en el context de la guerra freda. És així com un intent d’estrènyer llaços entre societats que s’havien matat durant generacions va buscar en la cooperació econòmica un dels fonaments de la solidaritat europea, tot i que des de les coordenades del bloc capitalista. Tanmateix, més enllà de la dimensió material, és cert que Europa va tractar d’esdevenir un projecte atractiu fonamentat en valors humanístics i de civilització, amb la pau i la convergència social i econòmica com a principis.

Acabada la guerra freda, extingida la generació que va viure la segona guerra mundial, esvaïda la por de la revolució, Europa va assumir una deriva on els valors humanístics es van anar canviant pels principis del neoliberalisme que copaven bona part de les institucions polítiques internacionals i el món acadèmic. Fruit d’això, va ser el Tractat de Maastricht (1992) el primer avís de la deriva involutiva de les institucions europees en què es van anar forjant instruments i mecanismes de decisió en què sovint es feia la feina bruta dels estats, s’imposaven mesures que perjudicaven la ciutadania, i s’establien fórmules que protegien els interessos dels grans capitals mentre s’ofegaven els mètodes de participació o censura ciutadana. Alguns dels casos més flagrants van ser el Tractat Constitucional de 2004, que va ignorar el rebuig de francesos i holandesos als referèndums de ratificació, o les directives com la Bolkestein o altres en la mateixa direcció destinades a destruir les legislacions nacionals de protecció laboral assolides a còpia de generacions de lluites sindicals. La Unió Monetària i l’euro, que havia de servir per facilitar la circulació de béns i persones, que ha permès afermar la consciència de formar part d’una entitat supranacional sòlida, ha servit, a la pràctica, per imposar el model ordoliberal, de supremacisme econòmic alemany, al conjunt de la ciutadania europea.

Així, a partir del moment en què es va produir la reunificació alemanya, es pot dir que el projecte hegemònic prussià ha acabat imposant per la via institucional i econòmica allò que el kàiser Guillem II va intentar, per primer cop, l’agost de 1914 per la via militar: una Europa amb hegemonia germànica, modelada d’acord amb els valors autoritaris persistents en certa mentalitat centreeuropea, que preveu una relació entre paternalista i despòtica amb altres societats que considera inferiors. Només cal mirar-se el tabloide Bild per entendre aquesta cosmovisió que explica l’actuació d’Angela Merkel i el seu antic ministre de Finances (avui president del Parlament) Wolfgang Schäuble. Episodis recents com la despietada actuació amb Grècia i Xipre, la contemporització respecte a les derives autoritàries d’Hongria i Polònia, el suport descarat al feixisme en el conflicte ucraïnès o el naufragi diplomàtic que ha suposat la política envers els refugiats. Enfront d’aquesta deriva on es veu clarament que els valors primigenis de la construcció europea han estat substituïts per encobrir una política “pacífica” de lebensraum en l’expansió vers l’est i l’oposició a Rússia, és normal que la democràcia britànica hagi decidit desmarcar-se’n esdevenint la primera deserció.

És tot això el que explica l’actuació vergonyant de les institucions europees respecte a la prova de força que li ha representat l’afer català. Si Hitler va donar suport a Franco, és obvi que la mentalitat autoritària alemanya faci que Merkel faci costat a Rajoy enfront una qüestió que no té a veure amb nacionalisme, sinó amb democràcia. És per això que aquesta actitud política de les institucions de Brussel·les, incapaç de censurar públicament que un estat instauri una dictadura en un territori (amb ocupació policial, repressió, censura, tribunals inquisitorials, presos polítics o exiliats) fa que el descrèdit estigui matant el somni europeu, que, no ho oblidem, va sorgir per evitar precisament tot això.

La República Catalana, en un moment o un altre, haurà de celebrar un referèndum sobre la pertinença a la UE. En el moment actual, qui això escriu, i atesa l’experiència, probablement votarà que no.

Nota: Article publicat a l'edició nacional de El Punt Avui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!