Espai de Dissidència

Nota: aquesta és l’entrevista que va realitzar Xavier Pete fa dues setmanes, i que surt publicada avui al Suplement Presència, de “El Punt Avui”.

Xavier Diez. Escriptor, historiador i articulista

La ‘segona restauració’ deixa al descobert una estructura amarada de franquisme i involució política, social i nacional “El conflicte està entre la democràcia i el franquisme”

Xavier Diez va començar a indagar seriosament en la història recent del país el 1996,  després d’estudiar filosofia i lletres a la UAB i de compartir pis amb diversos estudiants universitaris, com ell, al carrer Diputació de Barcelona. Anys més tard, amb la motxilla acadèmica plena de treballs sobre el món intel·lectual i cultural llibertari, descarrega la seva pólvora de professor d’història contemporània a Anatomia d’una ruptura. Espanya, Catalunya, 1975-2014, prologat pel diputat de la CUP David Fernàndez, per resseguir els fils que han estirat, des d’un i altre costat, Espanya i Catalunya fins separar-les.

Que en el seu assaig tracti de fer una anatomia de la ruptura entre Espanya i Catalunya significa que els dos territoris s’han alineat en alguna ocasió?

Han tingut moltes oportunitats però totes han acabat fracassant. El problema de l’encaix de Catalunya a Espanya té una solució molt simple: que l’Estat reconegui simbòlicament Catalunya com una nació. Però això no passarà mai perquè és incompatible amb la mentalitat espanyola. El conjunt de la societat de l’Estat, amb una identitat primordialista, no accepta, ni acceptarà mai, el fet nacional català. Només podrà acceptar fets consumats.

Al llibre hi diu que la política espanyola se sustenta en un imaginari de desmemòria històrica i la catalana en un altre que exagera el greuge patit durant la història. Quin pes ha tingut aquesta ambivalència en la progressiva ruptura entre Catalunya i Espanya?

A Espanya i Catalunya han existit paral·lelament dues cultures polítiques diferents: mentre que la tradició política espanyola ha estat extremadament autoritària i no ha assumit la seva memòria històrica, com ara les accions del règim franquista durant la Guerra Civil, la catalana ha fet que la lluita per les llibertats nacionals, democràtiques i socials anessin aparellades, com per exemple els fets de l’11 de setembre del 1714, recreats amb excés 300 anys després.

En un moment crucial com l’actual, en què tot trontolla, les dues s’estan distanciant més i han continuat aprofundint les seves diferències.

Quina finalitat tenia la llei d’amnistia més enllà de permetre retornar els exiliats o alliberar els activistes polítics?

La llei d’octubre de 1977, els principis de la qual es reafirmen en la Constitució del 1978, va fer que Espanya canviés de règim però no d’Estat. La llei va vetar totes les  investigacions que s’han volgut fer sobre els crims que va cometre el franquisme. De fet, qualsevol intent de plantejar-ne la seva validesa, com ara el que proposa Podem, ha tingut molta oposició des dels poders fàctics. En aquest sentit, crec que el rerefons del conflicte que existeix entre Catalunya i Espanya és el que hi ha entre la democràcia i la continuïtat del franquisme.

Per què creu que a Catalunya s’han oblidat les derrotes del passat i, parallelament, el fervor sobiranista ha agafat tanta consistència?

Les derrotes històriques han generat que Catalunya perdi la confiança en ella mateixa. Tot i així, a mesura que el relat espanyol s’ha anat deteriorant, la societat catalana ha oblidat les derrotes passades i, alhora, ha perdut la por davant l’aparell de l’Estat. A això s’hi afegeix l’existència d’una normalitat institucional que ha construït, amb factors com la immersió lingüística, una identitat catalana molt més extensiva i diferent de la que precedia.

Què vol dir?

Vull dir que, al llarg del segle XX i del que va del segle XXI, la immigració que hem rebut ha provocat que Catalunya s’hagi nodrit de moltíssimes identitats que fàcilment s’han identificat, cadascuna a la seva manera, amb el país. I això ho han fet, per sobre de tot, amb la “voluntat de ser”, un dels conceptes que va popularitzar l’historiador i polític Jaume Vicens Vives. En canvi, a la resta de l’Estat espanyol aquest fenomen no s’ha produït perquè ha imperat una identitat totalment essencialista, la qual no tolera ni comprèn que els que es diuen Fernàndez puguin ser independentistes.  No entenen ni perdonen que ser independentista és un acte de llibertat, i que la catalanitat no és més que un acte de voluntat.

També hi comenta que una part dels catalans ha viscut durant molts anys sent sociològicament antifranquista.

Existeix un gruix important de catalans que no se sent especialment nacionalista i sap que la seva identitat no conté elements de catalanitat sinó d’antifranquisme. Per tant, l’independentisme és una fórmula de combat contra el franquisme que existeix en les estructures profundes de l’Estat i en la mentalitat de bona part dels espanyols.

Tot i aquesta animadversió cap al règim, vostè ha situat l’inici de l’independentisme català el 1995.

Fins a principis de la dècada del 1990, la majoria de la societat catalana no era independentista i es podia sentir mitjanament còmoda dins l’Espanya de les autonomies. No obstant això, el 1995 el franquisme profund es va treure la màscara a Salamanca per continuar conservant la documentació sostreta a Catalunya per les tropes del dictador. Aleshores es va percebre que la Guerra Civil i els seus efectes encara eren vius i es va descobrir que, en plena segona restauració, tal com l’he volgut anomenar, formàvem part del caliu de l’Espanya republicana, pluralista i cívica que existia abans del règim de  Franco. Això és el que va donar peu a tot el que ha acabat succeint.

Què va passar fins a la sentència contra l’Estatut català? Vivíem en una nebulosa?

En absolut. Abans que els franquistes tornessin a ocupar les institucions de l’Estat, amb l’arribada d’Aznar al poder, una majoria social es podia sentir més o menys còmoda dins d’Espanya i l’encaix de Catalunya hi semblava factible. Tot i això, abans de l’Estatut, quan l’anticatalanisme va emergir com a eina d’involució política i es va esvair la il·lusió de l’Espanya plurinacional, molta gent va arribar a la conclusió que la convivència no tenia  cap altra solució que el divorci, la ruptura.

Des d’un punt de vista social, com es pot comprovar l’existència del franquisme a l’Estat espanyol?

Li ho puc explicar amb els viatges al pueblo que persones catalanes amb orígens espanyols fan per veure els familiars que tenim repartits arreu de la península. Una vegada allà, sobretot en comunitats autònomes com ara Extremadura, Andalusia i Castella, es pot observar com, en termes generals, els descendents morals dels feixistes, els guanyadors de la Guerra Civil, continuen manant i s’expressen amb una certa fatxenderia. En canvi, aquells que van perdre-la estan assenyalats com abans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!