Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

16 de setembre de 2019
11 comentaris

El Apartheid español

Nota: Reprodueixo aquí l’article que em va publicar la setmana passada a Diario 16

A muchos, sin duda, les ofenderá la comparación. Sin embargo, aunque la España de matriz castellana y monolingüe no corresponda a los Afrikaaners de Sudáfrica, ni los catalanes son negros, el estado sí se ha dotado de mecanismos legales, jurídicos y administrativos que suponen, a la práctica, la merma de derechos políticos de la ciudadanía catalana. Y lo que es todavía peor, buena parte de la sociedad española ha asumido mecanismos psicológicos y discursivos que recuerdan al ignominioso régimen reinante en el país africano hasta 1992. En el primer caso, el institucional, cabe recordar que el gobierno de Pretoria era un estado de derecho que se consideraba democrático, con su constitución, su parlamento, su sistema de partidos, sus elecciones, con su aparente separación de poderes, sus tribunales aparentemente imparciales, su administración aparentemente neutral, y sus medios de comunicación aparentemente plurales. Pero la realidad es que, aunque la población de color podía votar, estaba terminantemente prohibido acabar con un régimen de discriminación. A pesar de que los medios eran plurales, los periodistas, teledirigidos por el poder despersonalizaban a la población discriminada. A pesar de que hubiera leyes o constitución, éstas se aplicaban de manera desigual para beneficiar a unos y perjudicar a otros, y a no reconocer los derechos, como sujeto político, de una parte de la población que, clamando el cielo, era la mayoritaria.

Es cierto, el estado de derecho de la Sudáfrica anterior a 1992 no puede compararse al régimen del 78, pero a menudo existen coincidencias inquietantes. Nelson Mandela y otros siete dirigentes Anti-Apartheid fueron detenidos por su activismo político en 1963 y al año siguiente se celebró lo que se denominó como Proceso de Rivonia en lo que constituyó un lamentable espectáculo, con jueces prepotentes, con la no admisión de pruebas de la defensa, con la voluntad explícita, azuzada por los medios de comunicación, de castigar la disidencia, por el cual se condenaron a los encausados a cadena perpetua por el “delito” de “Alta Traición”. Como todos deberían saber, Mandela y los activistas reprimidos a escala industrial por aquel “estado de derecho”, ciertamente conspiraron contra los principios constitucionales de su país, entre otras cosas porque las leyes y las prácticas discriminatorias que establecían sus códigos legales estaban (y están) en contra del más elemental derecho a la dignidad humana y colectiva. La igualdad entre grupos étnicos es un principio universal que, como el de autodeterminación, están por encima de cualquier disposición jurídica de muchos estados, como así los grupos de derechos humanos de las Naciones Unidas les iban recordando periódicamente.

Más de medio siglo después, España, que no es la Sudáfrica de los ochenta, pero que está yendo más lejos que Turquía a la hora de reprimir a su disidencia, ha montado un lamentable espectáculo en el Tribunal Supremo por el que unos activistas sociales y unos representantes políticos que hicieron lo que les exigieron la mayoría de los votantes, están siendo tratados de manera muy similar a Mandela y los siete de Rivonia. Se les acusa de algo muy parecido: de romper con una legalidad nacional para hacer prevalecer un principio superior, reconocido en los tratados internacionales y la ONU del derecho a la autodeterminación, o simplemente a que un territorio nacional, tras haber intentado secularmente un entendimiento con un estado que no acepta su singularidad, decide romper amarras. Y, otro paralelismo, los grupos de trabajo de derechos humanos de las Naciones Unidas han exigido repetidamente la libertad de los presos políticos. Y a diferencia de lo que han hecho democracias iliberales como Rusia o Turquía, ante los requerimientos de esta sagrada institución, Madrid ha optado por imitar a la Pretoria de medio siglo atrás, y pasar olímpicamente de lo que dictaminan comités compuestos por varios premios Nobel de la paz, no vaya a ser que reciban una reprimenda real, o que una prensa postfranquista les caracterice de “tibios”, o que unos partidos abiertamente franquistas, les acusen de “traidores”.

Pero, un estado es un estado, al fin y al cabo. Algo que puede perecer sin que nadie derrame una lágrima, algo que puede mutar, algo que puede reformarse, algo a lo que podamos echar las culpas colectivas, algo en lo que escudarnos ante las responsabilidades propias por acción u omisión, lágrimas en la lluvia si me permiten licencias poéticas. Lo más grave de todo, lo que más debería preocuparnos, es la manera como se ha normalizado la despersonalización de la ciudadanía catalana. Lo peor es que buena parte de la opinión pública española ha normalizado una visión deformada de la realidad, en la que se ha desarrollado -más bien renacido, dados los precedentes históricos- una fobia hacia Cataluña y todas sus expresiones sociales y culturales que rompen con una visión impuesta de una España uniforme y uniformista. Desde comentarios insultantes en las redes sociales, una ofensiva histérica y obsesiva contra la presencia pública de su lengua, una asimilación del independentismo al terrorismo de ETA, llamadas al boicot, discriminación ideológica (con el caso reciente del despido de un director general de la comunidad de Aragón por sus antecedentes independentistas), y la creación-renovación de unos estereotipos que tienen inquietantes coincidencias con el antisemitismo tradicional.

Es cierto, pocas cosas están tan bien repartidas como la estupidez y la maldad. El porcentaje de imbéciles catalanes y de imbéciles españoles debe de ser bastante similar. La diferencia es que aquellos que deberían ejercer un liderazgo social, político o cultural, deberían censurar el mal comportamiento individual. Y no es así. El monarca, en su intervención del 3 de octubre parecía corear el “A por ellos” que fue el grito de guerra en el que buena parte de las fuerzas policiales desplazadas para evitar el referéndum, comportándose como una fuerza de ocupación, causando más de mil heridos sin encontrar una simple urna. Javier Lambán, presidente de Aragón, aparece como instigador de una catalanofobia muy extendida entre la población aragonesa (y mi abuela de Barbastro debe estar revolviéndose en su tumba tras asistir a esta deriva xenófoba de sus antiguos vecinos). El gobierno andaluz, con el apoyo de la triple derecha que compite a ver quién tiene la rojigualda más larga, ofrece subvenciones para enseñar castellano a los andaluces (y sus descendientes) residentes en Cataluña, entre la indiferencia y el malestar de los propios andaluces catalanes que, aparte de alucinar sobre las surrealistas ideas de lo que pasa en Cataluña (las pruebas de castellano de las pruebas PISA de los alumnos catalanes es sensiblemente más elevado del de Andalucía), consideran que tienen suficiente criterio para saber lo que les interesa sin que nadie de fuera les diga lo que tienen que hacer. En el mundo de los intelectuales, que deberían ejercer un liderazgo moral, más bien escupen su resentimiento hacia una sociedad que no entienden. Incluso en mi campo, el de la historia, es muy preocupante asistir a cómo el mundo académico de Madrid está asumiendo elementos de revisionismo histórico tendentes a blanquear los crímenes de la guerra civil y la dictadura. Episodios como el aniversario de la Liberación de París, en el que los representantes del gobierno reclamaban la “españolidad” de la Nueve, la compañía de la Francia Libre formada por republicanos que fueron los primeros en llegar, obvian que el estado español les desposeyó de la nacionalidad y no parece que el régimen del 78 se la hayan devuelto. Los informes de “España Global”, una serie de dosieres informativos que tienen la intención de contrarrestar la mala imagen generada por la represión contra Cataluña, la suspensión de facto, de la autonomía, y la existencia de presos políticos, están plagados de los mismos lugares comunes elaborados hace medio siglo por Juan José Linz, Gonzalo Fernández de la Mora, o el historiador de cabecera de Fraga, Ricardo de la Cierva. Por cierto, una curiosidad histórica. Mientras que algunos resistentes catalanes como Ramón Vila Capdevila, que actuaron de manera destacada en la liberación de Francia, fueron condecorados con la legión de honor y recordados como héroes antifascistas, hoy todavia son considerados “terroristas” por esta España que, insultando la memoria histórica, trata de colocar la rojigualda en los espacios de memoria antifascistas como Mathausen.

Es cierto, España no es Sudáfrica, pero lo cierto es que el aparato del estado y su ausencia de separación de poderes al nivel de “los que manejan el cotarro”, ha hecho del fraude electoral y legal algo cotidiano. Es fraude electoral que Puigdemont y otros diputados electos en el Parlament de Catalunya no hayan podido ser investidos (y que pueda circular por todo el mundo menos en España, con cargos psicodélicos). Es fraude electoral que los diputados elegidos en las Cortes Españolas, pero que han sido encarcelados por la cara (es lo que se desprende de los endebles y surrealistas argumentos jurídicos del supremo) no hayan podido ejercer sus responsabilidades como cargos electos, en contraposición de lo que sucede en casi todas las democracias e incluso en algunas dictaduras). Es fraude legal que un Tribunal Constitucional compuesto por personas elegidas a dedo por quienes recogían firmas “contra Cataluña” se cargaran buena parte de un Estatuto votado por los catalanes, anulando artículos que daban por buenos en otras reformas estatutarias de comunidades autónomas inventadas tras la aprovación de la Constitución. Es fraude legal y electoral que España utilice todas sus malas artes, presiones democráticas y otras cosas que no sabemos para evitar que eurodiputados electos, violando el derecho de sufragio pasivo, ocupen sus escaños. Es fraude legal, y un ejercicio de hipocresía esperpéntica que se pida la extradición de exiliados catalanes mientras que jamás, jamás, jamás, extraditó ninguno de los miles de criminales nazis que acogió. Uno de ellos, León Degrelle, enemigo público número uno de Bélgica, tras 49 solicitudes de Bruselas, murió tranquilamente en 1994.

Es cierto, España no es Sudáfrica, pero como sucedió con el país que puso nombre a una práctica contraria a la Carta de Naciones Unidas y al más elemental sentido de justicia, el precio que tuvo que pagar para mantener aquella ficción de estado de derecho fue una degradación profunda y la corrupción moral, no solamente de sus élites, sino de aquellos que, por acción u omisión, participaron o callaron ante la flagrante injusticia de sus prácticas y crímenes. Es cierto, ni España es Sudáfrica ni los catalanes son negros, pero la pésima gestión de un conflicto bastante común en el campo de las relaciones internacionales, ha creado una cesura profunda, y diría que irreversible. La cobardía de los políticos, incapaces de encarar una cuestión de administrar las diferencias nacionales, y preferir el cómodo e irresponsable recurso a la represión (con el fin de satisfacer el franquismo sociológico, y una visión inquisitorial, hostil a la diferencia, de la que participa buena parte de la sociedad española) ha colocado a España en un callejón sin salida, y ha condenado el país, no sólo a dilapidar su crédito internacional, sino a corromper su propio espíritu y comprometer su viabilidad como estado y su nombre como nación.

En una situación de estas características todos cometen errores. Y cuanta más violencia y represión, por parte de quien dispone de la fuerza, más y mayores errores se cometen. La ausencia de autocrítica por parte del estado o la ciudadanía, explicable por cierta tendencia gregaria y porque se castiga duramente a quien se salga del guión (lo que explica que el mundo cultural prefiera defender a tibetanos y saharahuis y deje tirados a sus colegas catalanes), lo único que hace es envenenar las relaciones entre personas y comunidades que, pocas décadas atrás, eran fluidas y más allá de algunas reticencias, normales. Pero cada día que España (lo que incluye tanto su aparato estatal, como su opinión pública) imita las prácticas del Apartheid, con su voluntad de negar la condición nacional de Cataluña, se continúan arrojando a la atmósfera los isótopos radioactivos que han hecho de este país una especie de Chernóbil político, que va arrasando, poco a poco, lo que había de democrático y positivo en las últimas décadas.

 

  1. A una biografia d’Einstein, fent referència al seu judaisme i després d’haver explicat què és un pogrom i esmentar-ne els més importants, em vaig trobar aquest paràgraf:
    “Son muchos los que se han preguntado después de conocer el aberrante mundo de los campos de concentración creado por los nazis para exterminar el pueblo judío: ¿Por qué los judíos se dejaron conducir al matadero como borregos? Quizá la historia resumida de los pogroms que antecede sea la única respuesta válida. El que a sí mismo se llamaba ‘pueblo elegido de Dios’ estaba acostumbrado a todos los dolores y sufrimientos de la represión. Como dice Steiner, los pogroms se habían convertido en el único contacto entre los israelitas y los pueblos que los acogían. Tradicionalmente, siempre había ocurrido lo mismo: «Una noche, los gentiles pintaban una cruz negra en su puerta. Los judíos sabían lo que ocurriría al día siguiente. Escondían entonces los rollos de la ley y después se encerraban en sus casas para refugiarse en la oración. Los pogroms ‘menores’ duraban un día, los ‘grandes’, una semana. Los judíos no se defendían jamás, no se rebelaban jamás. Los más piadosos veían en ello un castigo de Dios; los otros, un fenómeno natural comparable al granizo en tierras de viñedo o a la langosta en Marruecos. Habían aprendido una cosa: el gentil es el más fuerte, rebelarse no hace más que atizar su cólera. Si un ‘goy’, (gentil), te pega —enseñaban a sus hijos—, baja la cabeza y te dejará con vida»”.
    Trobo que el problema ja no és l’apartheid espanyol. Espanya està reproduint fil per randa la fi de la República de Weimar, pels mateixos motius, com vaig descriure en comentar el teu post “Salvarà Catalunya a Espanya del feixisme?”. Aquesta analogia cada dia és més òbvia, la “prevaricació moral” de la que vas parlar el maig passat ja es la norma al binomi règim espanyol – societat espanyola. Quan una societat està tan podrida que ha d’instaurar «el amor patrio» per nassos i ha de titllar d’heretges a qui no el pràctica… arriba el feixisme. El que van fer a Weimar. Avui mateix en parla el comentarista habitual dels editorials partalians Albert Miret.
    https://www.vilaweb.cat/noticies/tips-dels-politics-editorial-vicent-partal/
    “Acabo d’arribar d’un viatge a Berlin convidat per la meva meravellosa família. Vaig entrar a Berlin com a turista i n’he sortit com a estudiant de la història alemanya del segle XX. He visitat totes, totes les barbaritats dels nazisme i he parlat amb un molt bon llicenciat d’història, i és impressionant la enorme semblança de les barbaritats de la justícia espanyola i dels seus governs amb el temps en que Hitler va ascendir al poder. Veure en els museus escrites sota les fotografies i els documents d’aquell temps les declaracions dels polítics nazis i assebentar-se que en realitat tots els projectes d’aquella gentussa s’encaminava a l’extermini de tots aquells que no fossin o pensessin com ells, i veure com les seves tècniques s’assemblen tant fidelment al que avui sentim pels mitjans que depenen del govern del país ocupai el vòmit que surt de la boca de “polítics” espanyols, i no tots espanyols, sinó que també n’hi han de catalans, provoca una agre sensació barrejada amb ira de veure que aquesta merda de país del que depenem a la força, és igual que aquella altra merda. Es tolerava tot el que feia la dreta, i s’aprovaven les seves sentències absolutament injustes contra la part de la població que no els convenia, excepte els que seguien les seves regles més exagerades fins a obligar a l’assassinat dels seus companys, els que delataven als amics, a les seves propies famílies, i als periodistes que alimentaven l’òdi i el genocidi contra una part de la població. Aquí ara, com allà abans, la moda era el “deixar fer” i el “no passarà”.
    Estic profundament impressionat i no voldria ser exagerat, però en realitat, us sembla gaire diferent del que esta passant aquí? També deixarem fer aqui?”.
    Fins aquí el prefaci del que ve a continuació. Al post “La baula feble del règim” vaig emprar un aforisme de Nietzsche abans de presentar la meva tesi sobre l’homo franquensis. Diu: “Fins i tot el més valent de nosaltres sovint no gosa enfrontar-se a allò que realment sap”. Ara haig de tornar a fer-ho. (Pensava publicar-ho al teu “Eurexit’, però com que sóc procastinador contumaç…)
    Sobre la ‘comunitat internacional i el procés’, trobem uns quants ítems que “tots sabem” però no gosem enfrontar-nos-hi. La veritat és que tothom està escagarrinat davant la possibilitat d’una República Catalana. Aquest és un recull d’obvietats de les que ningú encara no ha gosat parlar-ne.
    — Primer punt) Espanya és un «rogue state», un estat malfactor, amb el que la comunitat internacional ha comès l’error catedralici de deixar-lo esdevenir “massa gran per caure”.
    Ho va descriure així de bé el comentarista Josep Soler:
    https://www.vilaweb.cat/noticies/la-gran-crisi-espanyola-editorial-vicent-partal/
    “Espanya porta en crisi 300 anys. Quan l’imperi va perdre el gruix de les colònies, en comptes de fer una Commonwealth com UK, va preferir subsistir en crisi perpètua.
    Podem dividir la seva història en tres etapes espoliatives: immigració i espoliació d’Amèrica, immigració i espoliació només de Catalunya i l’actual d’espoliació de Catalunya i la resta d’europeus.
    No és cap problema la crisi per Espanya, és el seu “modus vivendi”, sempre la centrifuga cap els altres. Ara els hi toca als europeus. Els pobres alemanys es pensen que manen ells. Però qui mana avui a Europa, és Espanya. Els té a tots agafats per la cartera, que és l’únic talent d’Espanya”.
    Espanya és una Salomé maligna que li està exigint el cap de Catalunya en una safata a la comunitat internacional a canvi de no fer una fallida descontrolada que acabi amb la moneda única, abandonar tots els tractats i organismes supranacionals i sortir de l’espai Schengen i deixar passar fins els Pirineus i el Cantàbric a tots els immigrants que vulguin tenir Europa més a prop. Si tot això es produís, els primers damnificats serien els homo franquensis, però com que “ni sienten ni padecen” i ” si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”… doncs… “sarna con gusto, no pica”.
    Tornaran a ser els orgullosos pàries d’Europa, com ho van ser després de perdre l’imperi americà, ho van ser en perdre les darreres colònies el 1898 i ho van tornar a ser després de la IIGM.
    — Segon punt) El món sap perfectament que una Espanya sense el contrapès català, sense l’aportació diguem-ne “social” dels catalans, esdevindrà el primer país del Magrib i els hauran d’enviar a presidir ben cofois la Unió d’Estats Africans, que és el que els pertoca als orgullosos serfs de la gleba del règim feudal espanyol. El Marroc del Nord, com vas insinuar fa poc a la “La baula feble del règim”.
    Un cop allà, a la Unió d’Estats Africans, podran presumir de ser els primers en els informes PISA, en nombre d’aeroports, en quilòmetres d’alta velocitat i d’autopistes.
    El món sap que a una Espanya sense Catalunya la involució en tots els àmbits serà tan aclaparadora que esdevindrà èmula de l’Albania d’Enver Hoxa.
    — Tercer punt) La comunitat internacional sap que quan Catalunya s’alliberi del llast espanyol, sense que ens calgui fer miracles, només alliberant-nos del seu llast, Catalunya s’enlairarà com un coet Saturn V i esdevindrà una nova potència continental, que sent nova de trinca ja neixerà adaptada al món globalitzat. Com han destacat molts economistes, si sota l’evident animadversió espanyola Catalunya ha aconseguit mantenir la seva empenta i la seva capacitat econòmica, un cop alliberada pot esdevenir un país de primera fila, capdavanter en molts camps. Sala-i-Martín va dir fa temps, (si fa no fa): “si després de segles d’espoli i de governs que han actuat sistemàticament contra Catalunya encara som així de potents, imagineu quė podríem aconseguir simplement amb un govern propi que actuï al nostre favor”.
    Aquests tres punts fan que el món occidental estigui escagarrinat davant l’arribada de la nostra República. Saben que amb ella neixerien no un, sinó dos estats: una Dinamarca o una Suïssa mediterrània, que seríem nosaltres, i una mena de Corea del Nord-Oest, que seria l’Espanya sense Catalunya.
    Aquesta exposició ve a tomb perquè a “Em nego a criticar els partits independentistes” em vas respondre “avui som en guerra”, i no hi estic d’acord. Espanya està en guerra contra nosaltres, potser podríem dir que el món occidental està en guerra contra nosaltres, (pels motius esmentats), però no estem en guerra, perquè un dels dos bàndols no lluita. Catalunya no lluita contra ningú.
    Als meus escrits al teu bloc he dit sovint que l’unica estratègia dels “nostres”, dels dirigents pseudoindependentistes que anomeno “els masovers”, és fomentar la moral de l’amo i l’esclau, fomentar un bonisme estèril, una ortodoxia del «parar-l’altra-galtisme» que no ens treurà d’on som.
    https://es.m.wikipedia.org/wiki/Moral_de_amos_y_esclavos
    Ho dic perquè arriba un moment en què, davant d’un cúmul de fets fefaents, qui ha de donar explicacions ja no és qui defensa una determinada postura, sinó qui encara defensa la postura contrària. Em pots respondre el que creguis convenient però, de manera indiscutible, això és l’exhibicionisme pornogràfic de la instauració per part dels “nostres” de la moral de l’amo i l’esclau:
    https://www.vilaweb.cat/noticies/cuixart-anuncia-que-complira-integrament-la-condemna-perque-renuncia-al-programa-de-tractament-de-la-preso/
    Ara, si us plau, torna a llegir el paràgraf sobre els jueus i els pogroms amb el que vaig iniciar el meu comentari.
    Aquest home què lidera? És un líder? Què busca, quina és la seva fita?
    No, Xavier, no estem en guerra. Potser tu i jo i molts altres sí que ho estem, però és indiscutible que els “nostres”, els “masovers”, no estan en guerra amb ningú, perquè no lluiten contra ningú.
    I la demostració palmària del que sostinc és que ni tan sols lluitem dialècticament. Espanya és un estat tan podrit i una societat tan podrida que els podem fer miques només amb un mirall. Ens hem d’enfotre d’Espanya i dels espanyols. Els hem de refregar per la cara l’espectacle continu de maldat i niciesa que és Espanya des de qualsevol punt de vista.
    En comptes d’actuar amb tanta “dignitat” a la farsa judicial del Suprem, algú dels “nostres” s’hauria d’haver aixecat aplaudint quan un dels seus miserables fiscals va tenir els ous de dir en públic que “en el 23F no hubo violencia”. Per què no ho va fer Cuixart en escoltar-ho?
    Si ho hagués fet, l’endemà el món sencer hagués vist de què són capaços els talibans togats de l’Estado Hispánico. Els hauria d’haver dit a la cara; “m’acuseu de colpista per desconvocar una mani pacífica dalt d’un cotxe i teniu els collons de dir que el 23F, amb tancs al carrer i ràfegues de metralladora al Congrés, no hi va haver violència?”.
    Aquest, benvolgut Xavier, és el significat que dono al verb “lluitar”. Quin significat li dóna Cuixart? La merda aquesta de “compliré íntegrament”, és a dir, “feu amb mi i amb el meu poble el que vulgueu”. (Els jueus i els pogroms, Xavier).
    Aquest és un del “cúmul de fets fefaents” que demostren la meva tesi. Quan es recorda l’efervescència social de l’Octubre del 17, recordes les majories absolutes indepes al Parlament del 27S i el 21D, recordes el ridícul jurídic internacional espanyol, recordes les múltiples manifestacions multitudinàries i recordes la quantitat ingent d’arguments al nostre favor… quan recordes tot això i ho tens ben present et ve una pregunta al cap. Com és possible que de tot això, d’aquest immens capital polític i social… Catalunya no n’hagi tret RES?
    La meva resposta: no hem lluitat. O dit d’una altra manera: els “nostres” no lluiten i ens prohibeixen lluitar. Per què? La meva resposta: no lluiten perquè no volen guanyar. Tu creus que Cuixart vol guanyar, dient el que diu? Creus que els erquis vergonyants com Tardà i Rufián podran continuar engalipant a algú després d’això? (Espero que a tu ja no t’enredin, si és que mai ho han fet).
    https://www.vilaweb.cat/noticies/pablo-iglesias-155-acceptaria/
    Crec que per guanyar hem d’entrar en guerra perquè, efectivament, Espanya i la UE estan en guerra contra nosaltres, però nosaltres no estem en guerra contra ningú. Nosaltres acotem el cap, com feien els jueus als pogroms. Si no volem acabar com ells, hem de lluitar. Els jueus eren un poble pacífic i culte que “sobrava” a Europa, “feien nosa” a tot arreu, i per això els europeus els expulsaven o bé els tancaven en ghettos, fins que uns altres europeus van dir ‘prou’ i els van aplicar una “solució final” ben efectiva.
    Sóc l’únic que té la cultura, la dignitat i la valentia, (almenys espero tenir-les), per veure que el Primer d’Octubre va ser la repetició exacta de la Nit dels Vidres Trencats? (5 anys després van arribar les càmeres de gas).
    Sóc l’únic que veu que potser “sobra” un altre poble a Europa? Recordeu les paraules finals del comentari d’Albert Miret que he citat en començar:
    «Aquí ara, com allà abans, la moda era el “deixar fer” i el “no passarà”.
    Estic profundament impressionat i no voldria ser exagerat, però en realitat, us sembla gaire diferent del que esta passant aquí? També deixarem fer aqui?»
    I tenint davant enemics tan corcats i tenint tants arguments i tan potents, hem de fer el que tus vas proposar a la Carta i un servidor va proposar sobre refregar-los per la cara els nostres arguments:
    https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=270702
    Fer-ho seria lluitar i, per tant, podríem guanyar. Seguir com fins ara, obeint als “nostres”, acabarà així:
    https://i.postimg.cc/4yyzgvLM/melero.gif
    El món occidental ha vist com ens ho deixem fer tot sense cap resposta. Els “nostres” polítics ens han traït dues vegades de manera indiscutible, (a l’Octubre i el 30 de Gener), i els continuem reverenciant. El món no farà res mentre vegi el que veu: com els psicòpates sàdics espanyols s’ho passen teta maltractant els cofois i “dignes” masoques catalans.
    El món no farà res si no els obliguem a fer-ho amb una revolució.
    El problema, Xavier, no és “El apartheid español”. Ės el Vichy català.

  2. A una biografia d’Einstein, fent referència al seu judaisme i després d’haver explicat què és un pogrom i esmentar-ne els més importants, em vaig trobar aquest paràgraf:
    “Son muchos los que se han preguntado después de conocer el aberrante mundo de los campos de concentración creado por los nazis para exterminar el pueblo judío: ¿Por qué los judíos se dejaron conducir al matadero como borregos? Quizá la historia resumida de los pogroms que antecede sea la única respuesta válida. El que a sí mismo se llamaba ‘pueblo elegido de Dios’ estaba acostumbrado a todos los dolores y sufrimientos de la represión. Como dice Steiner, los pogroms se habían convertido en el único contacto entre los israelitas y los pueblos que los acogían. Tradicionalmente, siempre había ocurrido lo mismo: «Una noche, los gentiles pintaban una cruz negra en su puerta. Los judíos sabían lo que ocurriría al día siguiente. Escondían entonces los rollos de la ley y después se encerraban en sus casas para refugiarse en la oración. Los pogroms ‘menores’ duraban un día, los ‘grandes’, una semana. Los judíos no se defendían jamás, no se rebelaban jamás. Los más piadosos veían en ello un castigo de Dios; los otros, un fenómeno natural comparable al granizo en tierras de viñedo o a la langosta en Marruecos. Habían aprendido una cosa: el gentil es el más fuerte, rebelarse no hace más que atizar su cólera. Si un ‘goy’, (gentil), te pega —enseñaban a sus hijos—, baja la cabeza y te dejará con vida»”.
    Trobo que el problema ja no és l’apartheid espanyol. Espanya està reproduint fil per randa la fi de la República de Weimar, pels mateixos motius, com vaig descriure en comentar el teu post “Salvarà Catalunya a Espanya del feixisme?”. Aquesta analogia cada dia és més òbvia, la “prevaricació moral” de la que vas parlar el maig passat ja és la norma al binomi règim espanyol – societat espanyola. Quan una societat està tan podrida que ha d’instaurar «el amor patrio» per nassos i ha de titllar d’heretges a qui no el pràctica… arriba el feixisme. El que van fer a Weimar. Avui mateix en parla el comentarista habitual dels editorials partalians Albert Miret.
    https://www.vilaweb.cat/noticies/tips-dels-politics-editorial-vicent-partal/
    “Acabo d’arribar d’un viatge a Berlin convidat per la meva meravellosa família. Vaig entrar a Berlin com a turista i n’he sortit com a estudiant de la història alemanya del segle XX. He visitat totes, totes les barbaritats dels nazisme i he parlat amb un molt bon llicenciat d’història, i és impressionant la enorme semblança de les barbaritats de la justícia espanyola i dels seus governs amb el temps en que Hitler va ascendir al poder. Veure en els museus escrites sota les fotografies i els documents d’aquell temps les declaracions dels polítics nazis i assebentar-se que en realitat tots els projectes d’aquella gentussa s’encaminava a l’extermini de tots aquells que no fossin o pensessin com ells, i veure com les seves tècniques s’assemblen tant fidelment al que avui sentim pels mitjans que depenen del govern del país ocupai el vòmit que surt de la boca de “polítics” espanyols, i no tots espanyols, sinó que també n’hi han de catalans, provoca una agre sensació barrejada amb ira de veure que aquesta merda de país del que depenem a la força, és igual que aquella altra merda. Es tolerava tot el que feia la dreta, i s’aprovaven les seves sentències absolutament injustes contra la part de la població que no els convenia, excepte els que seguien les seves regles més exagerades fins a obligar a l’assassinat dels seus companys, els que delataven als amics, a les seves propies famílies, i als periodistes que alimentaven l’òdi i el genocidi contra una part de la població. Aquí ara, com allà abans, la moda era el “deixar fer” i el “no passarà”.
    Estic profundament impressionat i no voldria ser exagerat, però en realitat, us sembla gaire diferent del que esta passant aquí? També deixarem fer aqui?”.
    Fins aquí el prefaci del que ve a continuació. Al post “La baula feble del règim” vaig emprar un aforisme de Nietzsche abans de presentar la meva tesi sobre l’homo franquensis. Diu: “Fins i tot el més valent de nosaltres sovint no gosa enfrontar-se a allò que realment sap”. Ara haig de tornar a fer-ho. (Pensava publicar-ho al teu “Eurexit’, però com que sóc procastinador contumaç…)
    Sobre «la’comunitat internacional i el procés», trobem uns quants ítems que “tots sabem” però no gosem enfrontar-nos-hi. La veritat és que tothom està escagarrinat davant la possibilitat d’una República Catalana. Aquest és un recull d’obvietats de les que ningú encara no ha gosat parlar-ne.
    — Primer punt) Espanya és un «rogue state», un estat malfactor, amb el que la comunitat internacional ha comès l’error catedralici de deixar-lo esdevenir “massa gran per caure”.
    Ho va descriure així de bé el comentarista Josep Soler:
    https://www.vilaweb.cat/noticies/la-gran-crisi-espanyola-editorial-vicent-partal/
    “Espanya porta en crisi 300 anys. Quan l’imperi va perdre el gruix de les colònies, en comptes de fer una Commonwealth com UK, va preferir subsistir en crisi perpètua.
    Podem dividir la seva història en tres etapes espoliatives: immigració i espoliació d’Amèrica, immigració i espoliació només de Catalunya i l’actual d’espoliació de Catalunya i la resta d’europeus.
    No és cap problema la crisi per Espanya, és el seu “modus vivendi”, sempre la centrifuga cap els altres. Ara els hi toca als europeus. Els pobres alemanys es pensen que manen ells. Però qui mana avui a Europa, és Espanya. Els té a tots agafats per la cartera, que és l’únic talent d’Espanya”.
    Espanya és una Salomé maligna que li està exigint el cap de Catalunya en una safata a la comunitat internacional a canvi de no fer una fallida descontrolada que acabi amb la moneda única, abandonar tots els tractats i organismes supranacionals i sortir de l’espai Schengen i deixar passar fins els Pirineus i el Cantàbric a tots els immigrants que vulguin tenir Europa més a prop. Si tot això es produís, els primers damnificats serien els homo franquensis, però com que “ni sienten ni padecen” i “si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”… doncs… “sarna con gusto, no pica”.
    Tornaran a ser els orgullosos pàries d’Europa, com ho van ser després de perdre l’imperi americà, ho van ser en perdre les darreres colònies el 1898 i ho van tornar a ser després de la IIGM.
    — Segon punt) El món sap perfectament que una Espanya sense el contrapès català, sense l’aportació diguem-ne “social” dels catalans, esdevindrà el primer país del Magrib i els hauran d’enviar a presidir ben cofois la Unió d’Estats Africans, que és el que els pertoca als orgullosos serfs de la gleba del règim feudal espanyol. El Marroc del Nord, com vas insinuar fa poc a la “La baula feble del règim”.
    Un cop allà, a la Unió d’Estats Africans, podran presumir de ser els primers en els informes PISA, en nombre d’aeroports, en quilòmetres d’alta velocitat i d’autopistes.
    El món sap que a una Espanya sense Catalunya la involució en tots els àmbits serà tan aclaparadora que esdevindrà èmula de l’Albania d’Enver Hoxa.
    — Tercer punt) La comunitat internacional sap que quan Catalunya s’alliberi del llast espanyol, sense que ens calgui fer miracles, només alliberant-nos del seu llast, Catalunya s’enlairarà com un coet Saturn V i esdevindrà una nova potència continental, que sent nova de trinca ja neixerà adaptada al món globalitzat. Com han destacat molts economistes, si sota l’evident animadversió espanyola Catalunya ha aconseguit mantenir la seva empenta i la seva capacitat econòmica, un cop alliberada pot esdevenir un país de primera fila, capdavanter en molts camps. Sala-i-Martín va dir fa temps, (si fa no fa): “si després de segles d’espoli i de governs que han actuat sistemàticament contra Catalunya encara som així de potents, imagineu quė podríem aconseguir simplement amb un govern propi que actuï al nostre favor”.
    Aquests tres punts fan que el món occidental estigui escagarrinat davant l’arribada de la nostra República. Saben que amb ella neixerien no un, sinó dos estats: una Suïssa mediterrània, que seríem nosaltres, i una mena de Corea del Nord-Oest, que seria l’Espanya sense Catalunya.
    Aquesta exposició ve a tomb perquè a “Em nego a criticar els partits independentistes” em vas respondre “avui som en guerra” i no hi estic d’acord. Espanya està en guerra contra nosaltres, potser podríem dir que el món occidental està en guerra contra nosaltres, (pels motius esmentats), però no estem en guerra, perquè un dels dos bàndols no lluita. Catalunya no lluita contra ningú.
    Als meus escrits al teu bloc he dit sovint que l’unica estratègia dels “nostres”, dels dirigents pseudoindependentistes que anomeno “els masovers”, és fomentar la moral de l’amo i l’esclau, fomentar un bonisme estèril, una ortodoxia del «parar-l’altra-galtisme» que no ens treurà d’on som.
    https://es.m.wikipedia.org/wiki/Moral_de_amos_y_esclavos
    Ho dic perquè arriba un moment en què, davant d’un cúmul de fets fefaents, qui ha de donar explicacions ja no és qui defensa una determinada postura, sinó qui encara defensa la postura contrària. Em pots respondre el que creguis convenient però, de manera indiscutible, això és l’exhibicionisme pornogràfic de la instauració per part dels “nostres” de la moral de l’amo i l’esclau:
    https://www.vilaweb.cat/noticies/cuixart-anuncia-que-complira-integrament-la-condemna-perque-renuncia-al-programa-de-tractament-de-la-preso/
    Ara, si us plau, torna a llegir el paràgraf sobre els jueus i els pogroms amb el que vaig iniciar el meu comentari.
    Aquest home què lidera? És un líder? Què busca, quina és la seva fita?
    No, Xavier, no estem en guerra. Potser tu i jo i molts altres sí que ho estem, però és indiscutible que els “nostres”, els “masovers”, no estan en guerra amb ningú, perquè no lluiten contra ningú.
    I la demostració palmària del que sostinc és que ni tan sols lluitem dialècticament. Espanya és un estat tan podrit i una societat tan podrida que els podem fer miques només amb un mirall. Ens hem d’enfotre d’Espanya i dels espanyols. Els hem de refregar per la cara l’espectacle continu de maldat i niciesa que és Espanya des de qualsevol punt de vista.
    En comptes d’actuar amb tanta “dignitat” a la farsa judicial del Suprem, algú dels “nostres” s’hauria d’haver aixecat aplaudint quan un dels seus miserables fiscals va tenir els ous de dir en públic que “el 23F no hubo violencia”. Per què no ho va fer Cuixart en escoltar-ho?
    Si ho hagués fet, l’endemà el món sencer hagués vist de què són capaços els talibans togats de l’Estado Hispánico. Els hauria d’haver dit a la cara; “m’acuseu de colpista per desconvocar una mani pacífica dalt d’un cotxe i teniu els collons de dir que el 23F, amb tancs al carrer i ràfegues de metralladora al Congrés, no hi va haver violència?”.
    Aquest, benvolgut Xavier, és el significat que dono al verb “lluitar”. Quin significat li dóna Cuixart? La merda aquesta de “compliré íntegrament”, és a dir, “feu amb mi i amb el meu poble el que vulgueu”. (Els jueus i els pogroms, Xavier).
    Aquest és un del “cúmul de fets fefaents” que demostren la meva tesi. També podria parlar del galdós paper que va protagonitzar un ostatge polític al nomenament d’una alcaldesa “roja” amb els vots del 155. En comptes de dir-los a la cara el nom del porc, va dir-los exactament el que volien escoltar: “vosaltres sou els amos i jo represento els esclaus que només podem demanar-vos diàleg i clemència”.
    Quan recordes l’efervescència social de l’Octubre del 17, recordes les majories absolutes indepes al Parlament del 27S i el 21D, recordes el ridícul jurídic internacional espanyol, recordes les múltiples manifestacions multitudinàries i recordes la quantitat ingent d’arguments al nostre favor… quan recordes tot això i ho tens ben present et ve una pregunta al cap. Com és possible que de tot això, d’aquest immens capital polític i social… Catalunya no n’hagi tret RES?
    La meva resposta: no hem lluitat. O dit d’una altra manera: els “nostres” no lluiten i ens prohibeixen lluitar. Per què? La meva resposta: no lluiten perquè no volen guanyar. Tu creus que Cuixart vol guanyar, dient el que diu? Creus que els erquis vergonyants com Tardà i Rufián podran continuar engalipant a algú després d’això? (Espero que a tu ja no t’enredin, si és que mai ho han fet).
    https://www.vilaweb.cat/noticies/pablo-iglesias-155-acceptaria/
    Crec que per guanyar hem d’entrar en guerra perquè, efectivament, Espanya i la UE estan en guerra contra nosaltres, però nosaltres no estem en guerra contra ningú. Nosaltres acotem el cap, com feien els jueus als pogroms. Si no volem acabar com ells, hem de lluitar. Els jueus eren un poble pacífic i culte que “sobrava” a Europa, “feien nosa” a tot arreu, i per això els europeus els expulsaven o bé els tancaven en ghettos, fins que uns altres europeus van dir ‘prou’ i els van aplicar una “solució final’ ben efectiva.
    Sóc l’únic que té la cultura, la dignitat i la valentia, (almenys espero tenir-les), per veure que el Primer d’Octubre va ser la repetició exacta de la Nit dels Vidres Trencats? (5 anys després van arribar les càmeres de gas. Aquí ja han passat un parell i el món “s’ho mira”, com llavors).
    Sóc l’únic que veu que potser “sobra” un altre poble a Europa? Recordeu les paraules finals del comentari d’Albert Miret que he citat en començar:
    «Aquí ara, com allà abans, la moda era el “deixar fer” i el “no passarà”.
    Estic profundament impressionat i no voldria ser exagerat, però en realitat, us sembla gaire diferent del que esta passant aquí? També deixarem fer aqui?»
    I tenint davant enemics tan corcats i tenint tants arguments i tan potents, hem de fer el que tu vas proposar a la Carta i un servidor va proposar sobre refregar-los per la cara els nostres arguments:
    https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=270702
    Fer-ho seria lluitar i, per tant, podríem guanyar. Per què renunciem a la possibilitat de guanyar? Amb les eleccions i la sentència tindrem una magnífica oportunitat per lluitar. Com repeteix Partal a les seves xerrades: “Espanya no pot guanyar, però nosaltres podem perdre”. Dante Fachin ha publicat aquest vespre aquest article. Em faig la mateixa pregunta: de tot plegat…n’hem après res?:
    https://www.elmon.cat/opinio/10n-i-ara-quina-milonga-ens-explicaran_2072585102.html
    El món occidental ha vist com ens ho deixem fer tot sense cap resposta. Els “nostres” polítics ens han traït dues vegades de manera indiscutible, (a l’Octubre i el 30 de Gener), i els continuem reverenciant. El món no farà res mentre vegi el que veu: com els psicòpates sàdics espanyols s’ho passen teta maltractant els cofois i “dignes” masoques catalans.
    El món no farà res si no els obliguem a fer-ho amb una revolució.
    El problema, Xavier, no és “El apartheid español”. Ės el Vichy català.

  3. A una biografia d’Einstein, fent referència al seu judaisme i després d’haver explicat què és un pogrom i esmentar-ne els més importants, em vaig trobar aquest paràgraf:

    “Son muchos los que se han preguntado después de conocer el aberrante mundo de los campos de concentración creado por los nazis para exterminar el pueblo judío: ¿Por qué los judíos se dejaron conducir al matadero como borregos? Quizá la historia resumida de los pogroms que antecede sea la única respuesta válida. El que a sí mismo se llamaba ‘pueblo elegido de Dios’ estaba acostumbrado a todos los dolores y sufrimientos de la represión. Como dice Steiner, los pogroms se habían convertido en el único contacto entre los israelitas y los pueblos que los acogían. Tradicionalmente, siempre había ocurrido lo mismo: «Una noche, los gentiles pintaban una cruz negra en su puerta. Los judíos sabían lo que ocurriría al día siguiente. Escondían entonces los rollos de la ley y después se encerraban en sus casas para refugiarse en la oración. Los pogroms ‘menores’ duraban un día, los ‘grandes’, una semana. Los judíos no se defendían jamás, no se rebelaban jamás. Los más piadosos veían en ello un castigo de Dios; los otros, un fenómeno natural comparable al granizo en tierras de viñedo o a la langosta en Marruecos. Habían aprendido una cosa: el gentil es el más fuerte, rebelarse no hace más que atizar su cólera. Si un ‘goy’, (gentil), te pega —enseñaban a sus hijos—, baja la cabeza y te dejará con vida»”.

    Trobo que el problema ja no és l’apartheid espanyol. Espanya està reproduint fil per randa la fi de la República de Weimar, pels mateixos motius, com vaig descriure en comentar el teu post “Salvarà Catalunya a Espanya del feixisme?” Aquesta analogia cada dia és més òbvia, la “prevaricació moral” de la que vas parlar el maig passat ja és la norma al binomi règim espanyol – societat espanyola. Quan una societat està tan podrida que ha d’instaurar «el amor patrio» per nassos i ha de titllar d’heretges a qui no el pràctica… arriba el feixisme. El que van fer a Weimar. Avui mateix en parla el comentarista habitual dels editorials partalians Albert Miret.
    (Editorial 19 Sep 2019 – Sabeu per què n’estem tan tips dels polítics?)

    “Acabo d’arribar d’un viatge a Berlin convidat per la meva meravellosa família. Vaig entrar a Berlin com a turista i n’he sortit com a estudiant de la història alemanya del segle XX. He visitat totes, totes les barbaritats dels nazisme i he parlat amb un molt bon llicenciat d’història, i és impressionant la enorme semblança de les barbaritats de la justícia espanyola i dels seus governs amb el temps en que Hitler va ascendir al poder. Veure en els museus escrites sota les fotografies i els documents d’aquell temps les declaracions dels polítics nazis i assebentar-se que en realitat tots els projectes d’aquella gentussa s’encaminava a l’extermini de tots aquells que no fossin o pensessin com ells, i veure com les seves tècniques s’assemblen tant fidelment al que avui sentim pels mitjans que depenen del govern del país ocupai el vòmit que surt de la boca de “polítics” espanyols, i no tots espanyols, sinó que també n’hi han de catalans, provoca una agre sensació barrejada amb ira de veure que aquesta merda de país del que depenem a la força, és igual que aquella altra merda. Es tolerava tot el que feia la dreta, i s’aprovaven les seves sentències absolutament injustes contra la part de la població que no els convenia, excepte els que seguien les seves regles més exagerades fins a obligar a l’assassinat dels seus companys, els que delataven als amics, a les seves propies famílies, i als periodistes que alimentaven l’òdi i el genocidi contra una part de la població. Aquí ara, com allà abans, la moda era el “deixar fer” i el “no passarà”.
    Estic profundament impressionat i no voldria ser exagerat, però en realitat, us sembla gaire diferent del que esta passant aquí? També deixarem fer aqui?”.

    Fins aquí el prefaci del que ve a continuació. Al post “La baula feble del règim” vaig emprar un aforisme de Nietzsche abans de presentar la meva tesi sobre l’homo franquensis. Diu: “Fins i tot el més valent de nosaltres sovint no gosa enfrontar-se a allò que realment sap”. Ara haig de tornar a fer-ho. (Pensava publicar-ho al teu “Eurexit’, però com que sóc procastinador contumaç…)

    Sobre «la comunitat internacional i el procés», trobem uns quants ítems que “tots sabem” però no gosem enfrontar-nos-hi. La veritat és que tothom està escagarrinat davant la possibilitat d’una República Catalana. Aquest és un recull d’obvietats de les que ningú encara no ha gosat parlar-ne.

    — Primer punt) Espanya és un «rogue state», un estat malfactor, amb el que la comunitat internacional ha comès l’error catedralici de deixar-lo esdevenir “massa gran per caure”.
    Ho va descriure així de bé el comentarista Josep Soler:
    (Editorial Partal 16 Sep 2019 – La Gran Crisi espanyola)

    “Espanya porta en crisi 300 anys. Quan l’imperi va perdre el gruix de les colònies, en comptes de fer una Commonwealth com UK, va preferir subsistir en crisi perpètua.
    Podem dividir la seva història en tres etapes espoliatives: immigració i espoliació d’Amèrica, immigració i espoliació només de Catalunya i l’actual d’espoliació de Catalunya i la resta d’europeus.
    No és cap problema la crisi per Espanya, és el seu “modus vivendi”, sempre la centrifuga cap els altres. Ara els hi toca als europeus. Els pobres alemanys es pensen que manen ells. Però qui mana avui a Europa, és Espanya. Els té a tots agafats per la cartera, que és l’únic talent d’Espanya”.

    Espanya és una Salomé maligna que li està exigint el cap de Catalunya en una safata a la comunitat internacional a canvi de no fer una fallida descontrolada que acabi amb la moneda única, abandonar tots els tractats i organismes supranacionals i sortir de l’espai Schengen i deixar passar fins els Pirineus i el Cantàbric a tots els immigrants que vulguin tenir Europa més a prop. Si tot això es produís, els primers damnificats serien els homo franquensis, però com que “ni sienten ni padecen” i “si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”… doncs… “sarna con gusto, no pica”.
    Tornaran a ser els orgullosos pàries d’Europa, com ho van ser després de perdre l’imperi americà, ho van ser en perdre les darreres colònies el 1898 i ho van tornar a ser després de la IIGM.

    — Segon punt) El món sap perfectament que una Espanya sense el contrapès català, sense l’aportació diguem-ne “social” dels catalans, esdevindrà el primer país del Magrib i els hauran d’enviar a presidir ben cofois la Unió d’Estats Africans, que és el que els pertoca als orgullosos serfs de la gleba del règim feudal espanyol. El Marroc del Nord, com vas insinuar fa poc a la “La baula feble del règim”.
    Un cop allà, a la Unió d’Estats Africans, podran presumir de ser els primers en els informes PISA, en nombre d’aeroports, en quilòmetres d’alta velocitat i d’autopistes.
    El món sap que a una Espanya sense Catalunya la involució en tots els àmbits serà tan aclaparadora que esdevindrà èmula de l’Albania d’Enver Hoxa.

    — Tercer punt) La comunitat internacional sap que quan Catalunya s’alliberi del llast espanyol, sense que ens calgui fer miracles, només alliberant-nos del seu llast, Catalunya s’enlairarà com un coet Saturn V i esdevindrà una nova potència continental, que sent nova de trinca ja neixerà adaptada al món globalitzat. Com han destacat molts economistes, si sota l’evident animadversió espanyola Catalunya ha aconseguit mantenir la seva empenta i la seva capacitat econòmica, un cop alliberada pot esdevenir un país de primera fila, capdavanter en molts camps. Sala-i-Martín va dir fa temps, (si fa no fa): “si després de segles d’espoli i de governs que han actuat sistemàticament contra Catalunya encara som així de potents, imagineu quė podríem aconseguir simplement amb un govern propi que actuï al nostre favor”.

    Aquests tres punts fan que el món occidental estigui escagarrinat davant l’arribada de la nostra República. Saben que amb ella neixerien no un, sinó dos estats: una Suïssa mediterrània, que seríem nosaltres, i una mena de Corea del Nord-Oest, que seria l’Espanya sense Catalunya.
    Aquesta exposició ve a tomb perquè a “Em nego a criticar els partits independentistes” em vas respondre “avui som en guerra” i no hi estic d’acord. Espanya està en guerra contra nosaltres, potser podríem dir que el món occidental està en guerra contra nosaltres, (pels motius esmentats), però no estem en guerra, perquè un dels dos bàndols no lluita. Catalunya no lluita contra ningú.
    Als meus escrits al teu bloc he dit sovint que l’unica estratègia dels “nostres”, dels dirigents pseudoindependentistes que anomeno “els masovers”, és fomentar la moral de l’amo i l’esclau, fomentar un bonisme estèril, una ortodoxia del «parar-l’altra-galtisme» que no ens treurà d’on som.
    (Googlegeu “moral amos esclavos” i trobareu la peça en castellà a la Viquipèdia)

    Ho dic perquè arriba un moment en què, davant d’un cúmul de fets fefaents, qui ha de donar explicacions ja no és qui defensa una determinada postura, sinó qui encara defensa la postura contrària. Em pots respondre el que creguis convenient però, de manera indiscutible, això és l’exhibicionisme pornogràfic de la instauració per part dels “nostres” de la moral de l’amo i l’esclau:
    (Notícia Vilaweb 20 Del 2019 – Cuixart anuncia que no acceptarà cap rebaixa de la condemna ni beneficis penitenciaris)

    Ara, si us plau, torna a llegir el paràgraf sobre els jueus i els pogroms amb el que vaig iniciar el meu comentari.
    Aquest home què lidera? És un líder? Què busca, quina és la seva fita?
    No, Xavier, no estem en guerra. Potser tu i jo i molts altres sí que ho estem, però és indiscutible que els “nostres”, els “masovers”, no estan en guerra amb ningú, perquè no lluiten contra ningú.
    I la demostració palmària del que sostinc és que ni tan sols lluitem dialècticament. Espanya és un estat tan podrit i una societat tan podrida que els podem fer miques només amb un mirall. Ens hem d’enfotre d’Espanya i dels espanyols. Els hem de refregar per la cara l’espectacle continu de maldat i niciesa que és Espanya des de qualsevol punt de vista.
    En comptes d’actuar amb tanta “dignitat” a la farsa judicial del Suprem, algú dels “nostres” s’hauria d’haver aixecat aplaudint quan un dels seus miserables fiscals va tenir els ous de dir en públic que “el 23F no hubo violencia”. Per què no ho va fer Cuixart en escoltar-ho?
    Si ho hagués fet, l’endemà el món sencer hagués vist de què són capaços els talibans togats de l’Estado Hispánico. Els hauria d’haver dit a la cara; “m’acuseu de colpista per desconvocar una mani pacífica dalt d’un cotxe i teniu els collons de dir que el 23F, amb tancs al carrer i ràfegues de metralladora al Congrés, no hi va haver violència?”.
    Aquest, benvolgut Xavier, és el significat que dono al verb “lluitar”. Quin significat li dóna Cuixart? La merda aquesta de “compliré íntegrament”, és a dir, “feu amb mi i amb el meu poble el que vulgueu”. (Els jueus i els pogroms, Xavier).

    Aquest n’és un del “cúmul de fets fefaents” que demostren la meva tesi. També podria parlar del galdós paper que va protagonitzar un ostatge polític al nomenament d’una batllessa “roja” amb els vots del 155. En comptes de dir-los a la cara el nom del porc, va dir-los exactament el que volien escoltar: “vosaltres sou els amos i jo represento els esclaus que només podem demanar-vos diàleg i clemència”.
    Quan recordes l’efervescència social de l’Octubre del 17, recordes les majories absolutes indepes al Parlament del 27S i el 21D, recordes el ridícul jurídic internacional espanyol, recordes les múltiples manifestacions multitudinàries i recordes la quantitat ingent d’arguments al nostre favor… quan recordes tot això i ho tens ben present et ve una pregunta al cap. Com és possible que de tot això, d’aquest immens capital polític i social… Catalunya no n’hagi tret RES?

    La meva resposta: no hem lluitat. O dit d’una altra manera: els “nostres” no lluiten i ens prohibeixen lluitar. Per què? La meva resposta: no lluiten perquè no volen guanyar. Tu creus que Cuixart vol guanyar, dient el que diu? Creus que els erquis vergonyants com Tardà i Rufián podran continuar engalipant a algú després d’això? (Espero que a tu ja no t’enredin, si és que mai ho han fet).
    (Notícia Vilaweb 20 Sep 2019 – Pablo Iglesias acceptaria el 155 a Catalunya si estigués en un govern amb el PSOE)

    Crec que per guanyar hem d’entrar en guerra perquè, efectivament, Espanya i la UE estan en guerra contra nosaltres, però nosaltres no estem en guerra contra ningú. Nosaltres acotem el cap, com feien els jueus als pogroms. Si no volem acabar com ells, hem de lluitar. Els jueus eren un poble pacífic i culte que “sobrava” a Europa, “feien nosa” a tot arreu i per això els europeus els expulsaven o bé els tancaven en ghettos, fins que uns altres europeus van dir ‘prou’ i els van aplicar una “solució final’ ben efectiva.
    Sóc l’únic que té la cultura, la dignitat i la valentia, (almenys espero tenir-les), per veure que el Primer d’Octubre va ser la repetició exacta de la Nit dels Vidres Trencats? (5 anys després van arribar les càmeres de gas. Aquí ja han passat un parell i el món “s’ho mira”, com llavors).
    Sóc l’únic que veu que potser “sobra” un altre poble a Europa? Recordeu les paraules finals del comentari d’Albert Miret que he citat en començar:
    «Aquí ara, com allà abans, la moda era el “deixar fer” i el “no passarà”.
    Estic profundament impressionat i no voldria ser exagerat, però en realitat, us sembla gaire diferent del que esta passant aquí? També deixarem fer aqui?»

    I tenint davant enemics tan corcats i tenint tants arguments i tan potents, hem de fer el que tu vas proposar a la Carta i un servidor va proposar sobre refregar-los per la cara els nostres arguments:
    (Espai de dissidència 3 Juliol 2019 – Carta oberta a l’ANC)

    Fer-ho seria lluitar i, per tant, podríem guanyar. Per què renunciem a la possibilitat de guanyar? Amb les eleccions i la sentència tindrem una magnífica oportunitat per lluitar. Com repeteix Partal a les seves xerrades: “Espanya no pot guanyar, però nosaltres podem perdre”. Dante Fachin ha publicat aquest vespre aquest article. Em faig la mateixa pregunta: de tot plegat…n’hem après res?:
    (elmon.cat Opinió 20 Sep 2019 – A-D Fachin – 10N: I ara quina milonga ens explicaran?)

    El món occidental ha vist com ens ho deixem fer tot sense cap resposta. Els “nostres” polítics ens han traït dues vegades de manera indiscutible, (a l’Octubre i el 30 de Gener), i els continuem reverenciant. El món no farà res mentre vegi el que veu: com els psicòpates sàdics espanyols s’ho passen teta maltractant els cofois i “dignes” masoques catalans.
    El món no farà res si no els obliguem a fer-ho amb una revolució.

    El problema, Xavier, no és “El apartheid español”. Ės el Vichy català.

  4. Homeeee !!! Ja he aconseguit penjar-ho. Amb el nou antispam no pots afegir cap enllaç, ni tan sols els de Vilaweb o els del propi Espai de dissidència.
    Quan et molestes a elaborar un discurs, una argumentació, citar fonts i notícies és obligat. Ignoro si podeu esmentar-ho. No sé si un filtre antispam que filtra els enllaços del web comentat és de fiar.
    Gràcies per deixar-nos participar.

    1. O sóc jo o sou vosaltres, però ara apareixen les diferents versions que he anat enviant, perquè fins ara mateix a quarts de dues de dissabte no havia aparegut. Seleccioneu el de 1:10 AM, que conté els enllaços. Disculpeu el desori.

  5. Després de veure les SS detenent terroristes jueus armats amb cassoles i detergent, no m’em puc estar d’afegir aquest comentari. Torno a Nietzsche: “fins i tot el més valent de nosaltres sovint no gosa enfrontar-se a allò que realment sap”.
    Vull exposar una teoria potser esbojarrada però cada dia més plausible. Per fer-ho, haig de transcriure un llarg fragment de la biografia d’Einstein esmentada al missatge anterior. Amb aquest preàmbul, la teoria posterior resultarà més entenidora:

    [Tardor de 1932] Ya en su casa de Caputh, en las cercanías de Berlín, fue visitado por Flexner, quien le rogó respuesta a la invitación que meses antes le hiciera para integrarse en el Instituto de Estudios Avanzados de Princeton. Einstein dudó, pues no quería renunciar a su situación en Alemania ni abandonar las responsabilidades que como hombre público había contraido con la historia y con su pueblo. Finalmente aceptó tras obtener autorización de la Academia Prusiana de Ciencias, para ausentarse cinco meses al año, que pasaría en Princeton; pero su residencia permanente seguiría siendo Berlín. […]
    Cuando dejó su casa de Caputh para llegar en diciembre de 1932 a Pasadena, no sabía que sería la última vez que vería su morada, refugio y lugar de recreo. Tardaría unos meses en comprenderlo. Esto ocurrió al recibir la noticia, el 30 de enero de 1933, de que Hitler había sido nombrado canciller de Alemania, y que el poder había nazi había desencadenado el terror contra todos sus oponentes y especialmente contra los judíos.[…]
    A mediados de marzo sale de Pasadena, (pasará por Chicago y Nueva York), con destino a Europa. […] En el barco se entera de que su casa de Caputh había sido rodeada y asaltada por la policía hitleriana, bajo acusación de que en ella se escondían armas y explosivos, y de que Einstein era un jefe político y conspirador. Tras la inútil búsqueda, confiscaron la casa y el barco de vela que Einstein tenía para su esparcimiento. Al llegar a Amberes, le informaron que los fondos de su cuenta corriente habían sido confiscados. Las hijas de Elsa y Einstein, Margot e Ilse, acababan de abandonar Alemania; una se dirigió a París y la otra a Holanda. Era evidente que su regreso a Alemania resultaba imposible.
    Se quedó en Bélgica. Alquiló una casa en el pueblo costero de Le Coq-sur-Mer. […]
    La situación en Alemania ya no dejaba ninguna esperanza para personas de espíritu libre. El mismo Einstein no se podía explicar cómo <>. […]
    En una carta enviada durante el mes de mayo a su amigo el físico francés Paul Langevin, Einstein expresaba muy claramente cúal era su situación en esta época crucial de su vida cuando ya había pasado de los 50 años. Decía así:
    <>. […]
    En el mes de julio pasó una breve temporada en Oxford. Aprovechó su paso por Londres para entrevistarse con políticos ingleses del máximo relieve, como Winston Churchill, Austin Chamberlain y David Lloyd George, ante los que denunció el rearme alemán que se realizaba de una forma secreta y acelerada y que infringía los acuerdos de Versalles. Para impedir que este rearme se llevara a efecto, lo que conduciría inevitablemente a la guerra, Einstein pidió un boicot económico total contra Alemania.
    Durante este verano, Einstein modificó su actitud respecto al pacifismo, a los objetores de conciencia y al desarme. Pensaba que frente a una potencia militarista y belicosa, que se estaba armando aceleradamente al tiempo que entrenaba militarmente a millones de jóvenes alemanes, permanecer con los brazos cruzados o inhibirse era suicida. Pensaba principalmente en pequeños países como Bélgica y Holanda, a los cuales una política pacifista a ultranza los conduciría sin duda a la ruina. Su propuesta era una militarización general y una coordinación militar entre todos los países de Occidente para poder frenar al nazismo. Este cambio de actitud levantó la protesta y el recelo de los pacifistas que hasta ese momento habían estado junto a él: le consideraban apóstata del pacifismo. […]
    Otro pacifista famoso, el escritor francés Romain Rolland, decía refiriéndose a Einstein: <>.
    Ante estos ataques, Einstein se defendía diciendo:
    <>”.

    ================================================================

    Em considero una persona responsable i entenimentada, amb una certa cultura, a la que li agrada seguir l’actualitat i participar al debat públic escrivint sovint als comentaris de diversos digitals, blocs i fòrums com Racó Català. Quan escric, ho faig pensant que els lectors també són persones responsables i entenimentades, amb una certa cultura. No sé qui llegirà aquest paper, però espero que sigueu oberts de mires i pugueu mirar amb perspectiva la situació que vivim i la que descriuré a continuació.
    Tots els aficionats a la Història tenim períodes que ens atreuen especialment, i en el meu cas un d’aquests és l’arribada del nazisme. Trobo que puc dir amb fonament que conec bé aquell període.
    Al post “Salvarà Catalunya a Espanya del feixisme?” vaig deixar una anàlisi sobre l’analogia evident entre la fi de la República de Weimar i l’Espanya actual. Començava així:
    “A l’Europa del segle XX hi ha una pregunta, i aquesta pregunta té un afegitó molt important.
    La pregunta és: com és possible que un poble culte es lliurés a la Maldat? Per què Alemanya es va lliurar als nazis?
    L’afegitó us sobtarà, però s’ha de comprendre el que dic. Els nazis tenien només una cosa bona, però aquesta cosa bona era la millor que es pot tenir: els nazis mai no van pretendre enganyar ningú. Des de la seva aparició van deixar ben clar que eren violents, totalitaris i assassins que pretenien establir la pitjor de les tiranies. A un dels judicis que va protagonitzar Hitler li va dir al jutge “Arribaré al poder mitjançant la democràcia i hi instauraré la tirania”. Dit i fet.
    Per tant, la pregunta del segle XX i el seu afegitó s’han de formular així: com és possible que una societat culte es lliurés a una colla de psicòpates que duien tatuat al front “som uns malparits de cal déu”?”.

    A les meves lectures sobre el tema vaig trobar una teoria potser “conspiranoica”, però ben plausible. Diu que després del crack del 29 l’economia mundial va quedar molt més tocada del que es va fer públic i les “altes esferes” sabien que només una catarsi de nivell mundial podria pemetre fer foc nou, fer net de la podridura deixada pel crack.
    El món necessitava un “reinici”, com diríem ara, i necessitava una catarsi que el justifiqués i promogués. Bé… curiosament… aquesta catarsi va arribar just deu anys després del crack del 29. Va causar 60 milions de morts i la coneixem com a Segona Guerra Mundial.

    Tornem a Einstein. Era una figura internacional de primera magnitud com a científic, però ho era també com a pacifista que lluitava contra la guerra, el servei militar obligatori i els nacionalismes fanàtics. Per exemple, va ser dels pocs intel·lectuals alemanys que l’octubre de 1914 es va negar a signar el “Manifest al món civilitzat”. (El trobareu a la Viquipèdia amb el títol “Manifiesto de los 93”). Aquest doble paper com a científic i promotor de la pau li va conferir una gran estima per part de tothom.
    Acabem de veure com a l’estiu de 1933 trenca amb aquesta postura i es juga tota la seva reputació demanant a la comunitat internacional que tornés a rearmar-se per lluitar contra els nazis i un bloqueig econòmic vers Alemanya.

    Aquest bon home va tenir la dignitat d’anunciar i denunciar el futur que esperava a Europa si no destruien els nazis el més ràpid possible. Ara bé… per què va ser l’únic? Per què no li van fer cas? Ens trobem, de nou, amb la pregunta maleïda, la pregunta recurrent que apareix una i altra vegada quan llegeixes sobre aquell període: per què ningú no va fer res contra els nazis MAI, ni dins ni fora d’Alemanya?
    Seguint la teoria “conspiranoica”, però plausible veient el resultat, els nazis van ser el tumor que van deixar crèixer fins a fer metàstasi, possibilitant l’arribada d’un atzucac d’escala mundial que fes possible la necessària catarsi política i econòmica posterior.
    És a dir, la IIGM possibilitaria els acords de Bretton Woods, fent net del crack del 29 i obrint pas a l’edat d’or que van ser les següents decàdes per al món occidental: mai tanta gent ha viscut tan bé des del punt de vista material i des del vesant de les llibertats cíviques.
    Aquest “deixar fer” buscant una catarsi explicaria la inacció davant l’Alemanya nazi, però també explicaria el fastigós “comité de no intervenció” que va condemnar la República espanyola. Llavors, Europa no només es va negar a ajudar-la, sinó que van intentar que ningú pogués ajudar-la. Si els anglesos de Gibraltar i els francesos d’Algèria i el propi Marroc haguessin col·laborat a impedir el pas de les tropes africanistes a la península des del primer moment no hi hauria hagut Guerra Civil. Per què les democràcies europees van abandonar la jove democràcia espanyola des del primer minut?
    De la mateixa manera, per què no hi va haver cap resposta a l’Anschluss, a la invasió de Txecoslovàquia, a la Nit dels Vidres Trencats, etc?
    Com van ser possibles les Olimpíades de 1936 a un país que el 22 de març de 1933 havia inaugurat Dachau, el primer dels camps de concentració als que tancaven tothom que no fos de la seva corda? Que no ho sabia això la comunitat internacional?

    Trobo que per exagerat que soni, al menys hem de tenir en compte aquesta teoria. Em reitero; mirant-s’ho amb perspectiva, és plausible. L’arribada dels nazis al poder i la inacció de tothom davant les seves bestieses és un fet tan aclaparador que potser requereix una teoria com aquesta per explicar-ho.

    Ara, si us plau, agafeu aire, perquè potser aquesta doctrina del “deixar fer” ha tornat.
    Molts economistes, (Niño Becerra fa anys que ho diu), sostenen que el crack de 2008 va ser molt més profund del que diuen i tot està molt més corcat del que sembla. Com va passar el 1929, només 1/4 de l’iceberg sura a la superfície, però 3/4 parts resten submergides fora de la vista. Moltes entitats financeres “massa grans per caure” i països importants estan molt pitjor del que ens fan creure. (Que el BCE torni a comprar deute sobirà després d’anunciar que no ho faria ho demostra).
    En aquest context… no s’estarà buscant una altra catarsi que possibiliti fer foc nou, fer net del crack del 2008?
    Aquest “deixar fer” als nazis polonesos, hongaresos i espanyols… no deu venir per aquí? A Polònia i Hongria ja no els queden jueus que exterminar, però els nazis espanyols en tenen un parell de milions, i som nosaltres.
    Servidor estava convençudíssim de que no veuríem picoletos emportant-se urnes, però… I estava seguríssim de que no veuríem diputats suspesos i menys encara eurodiputats suspesos, però… I no creia possible que persones a les que conec de tota la vida em deixin ben clar que estan desitjant obrir ells les càmeres de gas o que, quan se m’enduguin, ells miraran cap a una altra banda dient “qué desastre, qué mal todo, pero id pasando”. (Visc a un barri de l’AMB que el 21D va donar un 77% de suport als partits del 155).
    No creia possible, després de llegir tant sobre règims totalitaris com l’URSS, l’Alemanya nazi, la Xina maoista i dictadures com la franquista, la pinochetista, l’Argentina de Videla, etc… no creia possible que abans d’arribar als 50 anys em trobaria vivint en primera persona i dins de la Unió Europea TOT el que caracteritza l’autoritarisme o el totalitarisme; la manipulació mediàtica oficial, l’odi oficial i obligatori al dissident i la deshumanització del “diferent”… No ho creia possible, però aquí ho tenim.

    Seguint la frase “fins i tot el més valent de nosaltres sovint no gosa enfrontar-se a allò que realment sap”… hem d’enfrontar-nos al que sabem: avui les SS han fet una ràtzia contra perillosos jueus armats amb cassoles i detergent. Els vídeos dels escorcolls que han publicat són propaganda nazi o són actuals i els ha elaborat un cos de seguretat i els han emés mitjans de comunicació dins la Unió Europea? Demaneu-vos-ho, si us plau.
    Com heu llegit al preàmbul, fins i tot a Einstein els nazis li van assaltar i escorcollar la casa buscant “armes i explosius”.
    Tants paral·lelismes m’obliguen a suggerir aquesta possibilitat de la teoria del “deixar fer”. Espanya ha arribat molt més lluny del que em pensava, però el problema no és aquest. TOTHOM els ha deixat arribar massa lluny. El silenci dels mitjans internacionals sobre el que passa a Catalunya és eixordidor. La connivència de la Unió Europea i molts governs amb els talibans de l’Estado Hispánico sembla absoluta. Com va passar a Alemanya, és impossible que no ho estiguin veient. Al món occidental hi ha milers de persones capacitades per veure-ho; als mitjans, a les agències de premsa, als serveis secrets, als think tanks, als serveis d’estudis de les grans corporacions bancàries, a les institucions acadèmiques, etc. És impossible que no hagin vist com un país occidental practica la banalitat del mal a escala industrial als seus mitjans, a la seva justícia, els seus partits i els seus cossos de seguretat.

    Per tant, si ho veuen i “deixen fer”, com als anys 30… quelcom fa pudoreta, i no precisament a Dinamarca. Tot l’any anterior al genocidi de Ruanda la ràdio nacional del país, en mans dels hutus, va estar deshumanitzant els tutsis i cridant a la violència contra ells. Això no ho veien els belgues i els francesos que hi eren? Quan als 90s el popes ortodoxos es passejaven per Belgrad amb pancartes que deien “hem de matar els porcs bosnians”… ningú a Europa no els va veure?
    S’està repetint la mateixa seqüència? Espanya és el nou tumor que possibilitarà la catarsi? La seva fallida quan marxem o quan instauri definitivament un règim totalitari i altres atzucacs com el Brexit seran la nova catarsi?
    Pel cantó positiu d’aquesta tesi, podem creure que els estan donant corda als espanyols per a que es pengin ells solets, i quan arribi el moment els engegaran a pastar fang amb la mateixa barra amb la que ara els defensen, al·legant “causes de força major”, és a dir, “o els aturem o tornen les càmeres de gas”. Això provocaria la fallida espanyola que arrossegaria tota Europa, però tindria un per què, una excusa, i es podria mirar de “controlar els danys”.
    Pel cantó negatiu d’aquesta tesi, estarien provocant la nova catarsi deixant fer a Espanya, a Trump, a Polònia i a Hongria però aquest cop la catarsi no obriria el camí a un Bretton Woods i a una etapa de creixement, democràcia i benestar, sinó al “model de la desigualtat” que va exposar Niño Becerra al seu article a El Nacional “Per què en diuen desigualtat al que en realitat és un nou model?”, publicat l’1 de febrer de 2018, i a una involució política i social desfermada.

    Ja està. Si us plau, penseu-hi. Servidor de vostès, almenys, aquesta teoria la troba plausible. Allò que es coneix com a “intelligentsia” sap perfectament què està passant però ningú no fa res. Als anys 30, tot un Einstein es va jugar el seu prestigi denunciant el que passava. Ara, ni tan sols trobem un Einstein. Ni un. I, per cert; no oblideu que ara, els jueus som nosaltres.

    1. Ara surten tots els missatges. Caram! A aquest darrer, el fragment de la biografia d’Einstein apareix incomplet. Com que falten paràgrafs importants, el tornaré a penjar. Disculpeu.

      [Tardor de 1932] Ya en su casa de Caputh, en las cercanías de Berlín, fue visitado por Flexner, quien le rogó respuesta a la invitación que meses antes le hiciera para integrarse en el Instituto de Estudios Avanzados de Princeton. Einstein dudó, pues no quería renunciar a su situación en Alemania ni abandonar las responsabilidades que como hombre público había contraido con la historia y con su pueblo. Finalmente aceptó tras obtener autorización de la Academia Prusiana de Ciencias, para ausentarse cinco meses al año, que pasaría en Princeton; pero su residencia permanente seguiría siendo Berlín. […]
      Cuando dejó su casa de Caputh para llegar en diciembre de 1932 a Pasadena, no sabía que sería la última vez que vería su morada, refugio y lugar de recreo. Tardaría unos meses en comprenderlo. Esto ocurrió al recibir la noticia, el 30 de enero de 1933, de que Hitler había sido nombrado canciller de Alemania, y que el poder había nazi había desencadenado el terror contra todos sus oponentes y especialmente contra los judíos.[…]
      A mediados de marzo sale de Pasadena, (pasará por Chicago y Nueva York), con destino a Europa. […] En el barco se entera de que su casa de Caputh había sido rodeada y asaltada por la policía hitleriana, bajo acusación de que en ella se escondían armas y explosivos, y de que Einstein era un jefe político y conspirador. Tras la inútil búsqueda, confiscaron la casa y el barco de vela que Einstein tenía para su esparcimiento. Al llegar a Amberes, le informaron que los fondos de su cuenta corriente habían sido confiscados. Las hijas de Elsa y Einstein, Margot e Ilse, acababan de abandonar Alemania; una se dirigió a París y la otra a Holanda. Era evidente que su regreso a Alemania resultaba imposible.
      Se quedó en Bélgica. Alquiló una casa en el pueblo costero de Le Coq-sur-Mer. […]

      La situación en Alemania ya no dejaba ninguna esperanza para personas de espíritu libre. El mismo Einstein no se podía explicar cómo “un reducido grupo de demagogos patológicos pudo conquistar y explotar el apoyo de toda una nación”. […]
      En una carta enviada durante el mes de mayo a su amigo el físico francés Paul Langevin, Einstein expresaba muy claramente cúal era su situación en esta época crucial de su vida cuando ya había pasado de los 50 años. Decía así:
      “Desde que nos vimos en Amberes han ocurrido acontecimientos muy graves que ponen en peligro nuestra civilización y, en particular, la seguridad de Europa. Como ocurría durante la guerra, nos estamos acostumbrando otra vez a leer cada día noticias de actos de terror y lo más probable es que muchos crímenes no sean conocidos jamás por el público. Un grupo de bandidos armados ha conseguido reducir al silencio, en Alemania, a los sectores más responsables de la población y ha iniciado una revolución desde abajo que pronto terminará destruyendo o paralizando todos los elementos de civilización de la sociedad. Este gobierno que hoy pone en peligro nuestros valores culturales se convertirá, dentro de pocos años, en una grave amenaza militar, a menos que los países que todavían viven en régimen parlamentario decidan emprender una acción vigorosa. Esta acción todavía podría tener hoy un carácter económico. Constituye una verdadera desgracia que el mundo no comprenda el peligro con que nos enfrentamos; constituye también una verdadera desgracia que, pese a lo que está ocurriendo, falte iniciativa para una acción enérgica, cuando no han transcurrido ni quince años desde la horrible experiencia de la guerra anterior. Estoy convencido de que hoy es posible todavía aniquilar la amenaza alemana imponiendo un bloqueo comercial”. […]

      En el mes de julio pasó una breve temporada en Oxford. Aprovechó su paso por Londres para entrevistarse con políticos ingleses del máximo relieve, como Winston Churchill, Austin Chamberlain y David Lloyd George, ante los que denunció el rearme alemán que se realizaba de una forma secreta y acelerada y que infringía los acuerdos de Versalles. Para impedir que este rearme se llevara a efecto, lo que conduciría inevitablemente a la guerra, Einstein pidió un boicot económico total contra Alemania.

      Durante este verano, Einstein modificó su actitud respecto al pacifismo, a los objetores de conciencia y al desarme. Pensaba que frente a una potencia militarista y belicosa, que se estaba armando aceleradamente al tiempo que entrenaba militarmente a millones de jóvenes alemanes, permanecer con los brazos cruzados o inhibirse era suicida. Pensaba principalmente en pequeños países como Bélgica y Holanda, a los cuales una política pacifista a ultranza los conduciría sin duda a la ruina. Su propuesta era una militarización general y una coordinación militar entre todos los países de Occidente para poder frenar al nazismo. Este cambio de actitud levantó la protesta y el recelo de los pacifistas que hasta ese momento habían estado junto a él: le consideraban apóstata del pacifismo. […]
      Otro pacifista famoso, el escritor francés Romain Rolland, decía refiriéndose a Einstein: “Esta debilidad de espíritu es inimaginable en un gran científico, que debería pesar sus afirmaciones con mucha prudencia antes de ponerlas en circulación. ¿No se le había ocurrido nunca que algún día podían presentarse circunstancias que convertirían la objeción de conciencia en una práctica religiosa? Es una broma, algo así como un juego intelectual, preconizar una idea cuando no comporta ningún riesgo; en cambio se asume una seria responsabilidad al adoctrinar a jóvenes ciegos y confiados sin haber considerado suficientemente todas las implicaciones de este adoctrinamiento. Me parece indudable que Einstein, un verdadero genio en el terreno científico, es un hombre débil, inconsciente e indefenso fuera de él… Podemos imaginar la furia homicida que se habrá apoderado de los hitlerianos al saber que un alemán ha llamado a otros países a empuñar las armas contra Alemania. Nada podía ser más fatal para la causa de los judíos alemanes… Sus constantes cambios, vacilaciones, y contradicciones son peores que la inexorable tenacidad de un enemigo declarado”.

      Ante estos ataques, Einstein se defendía diciendo:
      “He de confesar que la época no me parece propicia para seguir defendiendo algunas proposiciones del movimiento pacifista radical. Por ejemplo: ¿cómo podemos aconsejar a un francés o a un belga que se niegue a cumplir el servicio militar ante el rearme alemán? ¿Debemos lanzar una campaña para defender esta postura? Francamente, no lo creo. Me parece que en la situación actual hemos de apoyar una organización de fuerza supranacional y no preconizar la abolición de las fuerzas militares… Aborrezco todos los ejércitos y todas las formas de violencia; pero estoy firmemente convencido de que, en la presente situación mundial, sólo estas armas odiosas aseguran una protección decisiva”.

  6. Gràcies a la teva piulada he llegit aquest article:
    https://revistamirall.com/2021/01/18/hannah-arendt-i-nosaltres/
    Després, he rellegit el meu primer comentari i la seva segona part, la que vaig publicar el 23S, el dia del segrest dels CDRs.
    Trobo que tot plegat té una explicació: els anys 30 no s’estan repetint: els estan repetint amb la total connivència d’allò que s’anomena intelligentsia. Primer van desindustrialitzar Occident amb la “meravellosa” globalització (a tota Europa no es produeix ni un gram de paracetamol i tothom ho troba collonut) i després el van endeutar amb el crack del 08 fruit de la premeditada i anunciada bombolla financera. Resultat: Occident no té un cèntim, com si hagués patit una guerra mundial, i aquest és el resultat:
    https://www.vilaweb.cat/noticies/la-pandemia-social-es-un-assalt-a-la-classe-mitjana/
    Com vas descriure fa temps, la intel·lectualitat occidental s’ha venut a la menjadora; les castes mediàtica i acadèmica aplaudeixen l’enfonsament d’Occident i estan covant l’Espanya nazi com van covar l’Alemanya nazi.
    Llegit avui, el meu segon comentari a aquest post esdevé colpidor de tan clarivident.
    No m’en vanto de Cassandra; estic dient que si tothom es nega a veure les evidències… per a què volem historiadors, economistes, sociòlegs, politòlegs?
    La traició de la intel·lectualitat i de la classe política vers la societat que representen és absoluta.
    Només em resta afegir l’enllaç del meu comentari aquí. M’hauré de canviar el nick: Cassandro Martínez.
    https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/carta-oberta-a-lanc/

Respon a Paco Martínez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!