Espai de Dissidència

Una de les notícies del dia,
coincidint amb l?inici oficial de l?activitat escolar, és la polèmica ?o no- de
la novetat més important del curs; l?educació per a la ciutadania. Aquesta és una
matèria impulsada pel Ministerio de Educación l?objectiu de la qual
consisteix en què l?escola transmeti de manera explícita uns valors concrets
basats en els drets humans, la tolerància, la democràcia i la constitució. Tant
les formes com els continguts fan pensar en un catecisme d?estat, potser
benintencionat, encara que la música sona a adoctrinament.

Els lectors que tenen la
paciència de seguir-me saben que és molt difícil que l?òrbita social del PP i
jo coincidim en poc més que en una mútua antipatia. Com tampoc pot ser d?altra
manera, el pensament oficial de l?església espanyola, entitat caracteritzada
per l?excés de pecats capitals i l?absència d?actes de contrició, tampoc em
resulta massa proper. Tanmateix, i sense que serveixi de precedent, els he de
donar la raó en alguna cosa.

És obvi que en el meu
pensament, el respecte escrupulós als drets humans, i és més, a la carta
fundacional de les Nacions Unides, amb els seus drets individuals i
col·lectius, ocupen un espai central. Ningú no me?ls va ensenyar a l?escola.
Com la major part de persones relativament raonables, posseeixo un sentit
elemental de justícia que consisteix en què el poderós no ha d?imposar-se per
damunt del desvalgut, que la llibertat, la igualtat i la solidaritat tenen
preeminença sobre drets filosòficament inexistents i dominats a la pràctica
?com el dret a enriquir-se, a explotar, a oprimir,…-. No cal que els ensenyi
ningú formalment, sinó que aquells que ocupen un espai de privilegi en la
piràmide social practiqui la pedagogia dels fets. L?educació per a la
ciutadania a les escoles suposa la seva condemna a tancar-se en el gueto tancat
dels centres escolars, aïllats d?una realitat on els sense escrúpols s?imposen,
on la publicitat tranmet uns models contraris a l?ètica, i on determinats
personatges sense moral reben el premi de la fama, l?èxit, els diners i el
poder. L?educació per a la ciutadania, formulada sota aquests paràmetres és
d?una inutilitat absurda, i confinada a escoles i instituts, amb uns professors
que són com la cavalleria polonesa que carregà, el setembre del 39, contra els panzer
de la Wermatch, contraproduents.

En segon lloc, i en els
aspectes més polèmics; models de família, interculturalitat, i sobretot, amor a
la Constitució, s?incorre en un clar exemple de dirigisme filosòfic.

Comparteixo la major part de
les coses que es pretenen ensenyar en l?assignatura. Les opcions sexuals, els
models familiars,… considero que pertanyen a la privacitat de l?individu, I
l?estat no n?ha de fer res, ni per criticar-les, ni per defensar-les. Les
relacions entre cultures no existeixen. És una falsedat fabricada pels pijoprogres
que fan discursos chupiguays sobre una realitat que desconeixen.
Existeixen les relacions amb individus. I la seva procedència geogràfica,
cultural o religiosa esdevenen factors secundaris, anècdotes, que no han
d?interferir entre la simpatia o antipatia que ens pugui inspirar la Victoria
Charline, en Bojan, la Samira o en Pere de la Cullera.

I què dir de la Constitució.
Cal adoctrinament? Cadascú té dret a pensar el que consideri convenient, sempre
i quan això no tingui conseqüències negatives per a la resta d?individus. Cal
acceptar la monarquia? I
vetllar per la unitat d?Espanya? És obligatori creure en les bondats de
l?economia de mercat?

Al meu parer, el partit
socialista mostra el seu vessant autoritari. Progre i chupiguay, tot i
que terriblement autoritari. Amant de l?ordre i el control. Enemic del
lliurepensament, i escassament tolerant amb la dissidència. I capaç de limitar
la llibertat de consciència per instaurar una religió d?estat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!