Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

18 d'agost de 2018
6 comentaris

Disputar l’espai públic

L’espectacle gens edificant d’ahir, en la commemoració de l’atemptat gihadista del 17 d’agost, va resultar, com va apuntar algun titular de Vilaweb, esperpèntic, tot i que afegiria que previsible. Unes poques desenes de nacionalistes espanyols, emparats per les autoritats, van acabar tenint un protagonisme ofensiu per a les víctimes i per a qualsevol espectador mínimament sensible. La presència del monarca, amb un indubtable protagonisme en la relació amb el principal impulsor financer i ideològic del terrorisme islamista va autoconvidar-se per expressar una presència hostil i provocadora. I en aquest ring de fang en què ha esdevingut la política espanyola, l’independentisme ha comès uns quants errors.

Entenc que actes com els d’ahir, acompanyats d’una campanya de guerrilla paramilitar contra el recordatori –de color groc- de l’estat d’excepció vigent que evidencia la presència de presos polítics i exiliats, generen dilemes difícils d’administrar. S’entén que aquests actes, comesos en bona part per part de delinqüents habituals, d’elements de la ultradreta, i també d’agents de la policia espanyola, són provocacions en les quals, teòricament no s’hi hauria de caure. Tanmateix, la no resposta no pot ser mai una resposta. I l’esperpent d’ahir en va ser una clara mostra. Entenc que hauria estat molt millor caure en la politització d’un atemptat polititzat des del primer moment, i que caldria haver boicotat amb contundència la presència d’una persona non grata, almenys per al 80% dels residents catalans.

En la guerra bruta declarada que estem suportant, el lliri a la mà és una pèssima estratègia. Ser pacífics no significa acceptar resignats les agressions dels altres, ans al contrari. La lluita pacífica comporta, si cal, actuacions massives, desobediències totals, i si cal, alguna acció que posi en evidència als agressors. A més, hi ha l’excepció, esclar, de la legítima defensa. Malauradament, els escamots de l’extrema dreta és l’únic llenguatge que entenen. I ahir es va trobar a faltar alguna cosa més que un parell de pancartes.

Pel que fa a l’independentisme institucionals, la seva manca de determinació, fins i tot de definició i d’idees, la vaig trobar molt criticable. El ser o no ser (al carrer) no implica mitges tintes. O es va i s’avergonyeix de manera contundent a un Borbó a qui cal menysprear públicament, entenent que les seves paraules i els seus gestos no poden ser perdonables, o no es va (i s’envia una representació molt menor, i de groc)

El que és un error molt greu, i que cal corregir clarament en les properes setmanes és abandonar la disputa per l’espai públic. L’ofensiva d’aquests darrers mesos dels arrenca-llaços demostra que els altres sí tenen estratègia (incursions a un carrer on fa anys l’independentisme té l’hegemonia). Els carrers van ser nostres. No els perdem ara per un excés d’escrúpols morals.

  1. Si, la sensación siempre es de perpetuo vasallaje ante España, basta ya, hemos visto como son, nosotros ya somos Republica, demostrémoslo!

  2. La batalla dels llaços grocs, com la batalla de València (1974-1982, que es va perdre), no es pot menystenir com fan alguns tertulians sobiranistes, aspirants a polítics professionals, i qualificar-la de poc important, per darrere de la “batalla per la democràcia”, que diuen que és la que preval. Error. Per molts sobiranistes de base, estudiants, jubilats, autònoms, aturats i demés militants no-aspirants a polític professional, la seva única defensa de la democràcia diària és mantenir el seu dret a dur el llaç groc sense rebre, a penjar-lo al balcó sense que li arrenquin, a penjar-lo onsevulla sense que l’agredeixin o a esbroncar qui els arrenca, sense que li toquin la cara. La defensa de la democràcia al carrer és la primera línia. La del polític professional és la darrera. Protegit per l’aforament, i aïllat del carrer pel cotxe oficial, de cap manera pot despreciar aquesta defensa que li cobreixen compatriotes seus. Demanar neutralitat, no diguem ja, encara és més cínic, ja que suposa tapar la boca a qui no és càrrec electe.

  3. Aquesta gentussa nomes entenen llenguatge violencia. Potser ens hi entendrem millor si fem servir mateix llenguatge.
    Vaig veure un video on un home independentista plantava cara grup espnayolistes que es van callar boca. Hem ser igual contundents. Ja prou pacifisme. Potser Borrell si te rao ha haver mes confrontacions pero es clar llavors violents serem nosaltres si ens defensem.
    Per cert i els mossos on c… están que permeten aquesta gnet fora ens ataqui sense fer res el respecte?? esn hem prendre la justicia pel notre canto? si segueixen aixi les coses acabara passant pq paciencia arriba fins un limit.

  4. Els carrers seran sempre nostres perquè els podem omplir. I gràcies a que son tant grans mostrem més la seva petitesa.

    En quant al espectacle del 17-A, la commemoració tindria d’haver acabat al Plà del Os i cadascú a casa seva i els Borbons que es muntessin el seu aquelarre patriotero-politico-festivo com els vingués de gust.

    En tenim d’apendre molt de Tortosa.

  5. Completament d’acord, Xavier. Els lliris es panseixen i a les mans, encara més. I portar-los com a estratègia no ajuda gens a la causa, aquella que deia que els carrers seran sempre nostres. Estem demostrant just el contrari, que som febles, vulnerables i que posem l’altra galta. Fins quan?

Respon a O Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!