Espai de Dissidència

Les històries d’infidelitats són una constant en la literatura occidental. Tradicionalment venien a representar la subversió íntima contra les cotilles de l’ordre social. Des d’Emma Bovary fins a Anna Karerina, passant per una certa subliteratura de gènere (també fronterera amb el fulletó), més enllà del desgavell material, n’hi havia, sobretot, el moral, que abocava normalment a la tragèdia. Tanmateix, el romanticisme ha estat tan foragitat de la literatura com de la vida real. En temps contemporanis, s’imposa l’amor líquid, aquest concepte proposat pel filòsof britànic d’origen polonès Zygmunt Bauman i que compara les relacions sentimentals amb l’efímera il·lusió del consumisme, i la voluntat de desprendre d’allò que ha deixat de ser una novetat. Per tant, els protagonistes (d’altra banda amb existències i passats també tan ensopits com ells) no s’enfronten a cap tragèdia, sinó més aviat a allò que el mateix Bauman també dibuixa en les seves àcides anàlisis sobre la condició del món globalitzat: passar a la condició de material de rebuig, reciclat, prescindible, de vida malaguanyada. El món estable dels pares, a la manera d’una socialdemocràcia vital tan enyorada com depriment, es contraposa a la vida dels fills, persones que ja porten dècades d’una precarietat esdevinguda tret identitari. Una provisionalitat tan excitant com nihilista, simbolitzada en la caça de sexe episòdic i intranscendent dels protagonistes, també tret identitari dels nous temps i constatació de la fallida total d’uns romanticismes… o sí, també presents tan sols tres dècades enrere!, en la iniciació sentimental dels protagonistes.

Tanmateix, la trama és el menys important de la novel·la. No ha guanyat el Sant Jordi per casualitat. Pagès Jordà, per damunt de tot, és un gran lector, algú que coneix a la perfecció el panorama de la narrativa contemporània, com posa de manifest en les seves modèliques ressenyes que periòdicament publica a l’Avenç. És per això, que com en el cas de Caterina Albert i en el seu Solitud, els teòrics personatges, la gent que apareix a la història, és el de menys. El gran protagonista és l’entorn, l’ambient, l’espai i el temps, i probablement, la difícil administració de tot plegat, en una narració ferma, gens lineal, farcida de salts i hiperenllaços, amb capítols molt breus, gairebé en forma de tuits, amb una molt estudiada coreografia del llenguatge, amb una estructura sincopada, que ofereix la falsa impressió d’improvisació que només saben oferir els bons músics de blues. En poques imatges, sovint molt poètiques, defineix uns personatges aparentment anodins, i que en canvi resulten ben transcendents. Les disquisicions del narrador, els salts endavant i enrere, i el recurs omnipresent a imatges poètiques i referències íntimes i generacionals fan de la lectura un plaer, malgrat que arribem a la conclusió, induïts per l’autor, que les seves criatures són estúpides, i el que resulta encara pitjor, que potser per això, no són tan lluny de nosaltres.

L’element més poderós és aquest eix espai-temps, encavalcat en una relativitat quàntica, malgrat que l’escenari i la cronologia resultin fàcilment identificables. L’Empordà, i molt especialment Figueres remarquen la geografia literària. Agullana, Portbou, i la Jonquera, acaben de rebre una bona dosi de mite literari. I el temps, de la manera més metafòrica possible, també se superposa. Imatges de l’exili hivernal de 1939, quan centenars de milers de persones desesperades tracten de fugir, se superposa a una mena de peregrinació inversa, quan un dels protagonistes, a la manera de penitent, decideix recórrer en un calorós diumenge d’estiu el camí invers, fuetejat per les imatges externes i els records i dubtes interiors. Mentrestant, les restes de l’incendi i devastació del juliol de 2012 se superposen, en un paisatge encara dessolat i que no tornarà a ser el mateix, veu com rebrota el verd entre els marges, i alguns dels arbres van revifant.

La frontera, tant la física, en un món  en què aquestes es reforcen, bàsicament perquè s’han fet invisibles, com la moral, esdevenen, més que poroses, un veritable no lloc, un espai per l’ambigüitat, una mena de llimbs abandonats des del qual tornar a començar en un desolador cicle natural, o potser un bucle històric.

Com dèiem al principi d’aquest escrit, aquesta podria semblar una història banal, amb personatges banals, parlant de temes banals. Tanmateix Pagès Jordà és massa llest per defugir aquest perill i ha construït una història transcendent, i, atès que empordanesa, universal, sobre aquesta nova manera de comprendre i coexistir amb lligams interpersonals cada vegada més fràgils, en un espai, també metafòricament, també fronterer. Al cap i a la fi, no hi ha res més efímer i inestable que les fronteres.