Espai de Dissidència

Els fets esdevinguts entre el 17 i el 26 d’agost seran recordats per la seva transcendència històrica. Per als historiadors, hi ha moments breus en què s’acceleren els processos i acaben tenint conseqüències duradores, especialment en la manera en què una societat es contempla a sí mateixa. Així, entre els criminals atemptats de les Rambles i Cambrils, i la sonora xiulada al monarca i al govern espanyol en la manifestació de rebuig, els fets i les emocions, la lluita soterrada per guanyar el relat, s’ha viscut un episodi històric del nostre país, encara massa recent i amb prou llacunes informatives per fer-ne una anàlisi profunda.
Hi ha encara moltes incògnites a resoldre, més preguntes que respostes: el boicot estatal als mossos va ser determinant per a l’execució de l’atemptat? Els editors dels diaris unionistes coneixien amb anticipació els projectes i tenien preparada una estratègia per paralitzar el Referèndum? El bandejament dels Mossos a la causa oberta de l’Audiència Nacional es fa per ocultar informacions rellevants que tractarien de protegir certes concomitàncies dins l’aparell de l’estat? L’atemptat, com assenyalen algunes fonts, podria ser de falsa bandera? Els historiadors seriosos tractem de no deixar-nos contaminar per teories conspiratòries (d’això ja se n’ocupen els autors de ficció), tanmateix, el degoteig d’informacions (algunes de contrastades, altres de discutibles, altres obertament falses) fa que molta gent veiem en la concurrència dels fets moltes similituds amb els guions de Homeland. Serà molt difícil establir la complicitat, per acció o omissió, de l’estat en els dramàtics atemptats, i potser haurem d’esperar uns quants anys a aclarir alguns fets que ens permetin reconstruir el relat. No fóra estrany, això. Fa poc, ens recordava Xavier Casals a “El voto ignorado de las armas”, un responsable del Ministerio de Gobernación, confessava la tupinada electoral del referèndum constitucional de 1978, tot inflant les dades d’una participació que no arribava a la meitat del cens. Caldria tenir present, també, l’atemptat organitzat per Interior a l’Scala, el mateix any, en què un confindent policial, que va seduir alguns militants anarquistes, va produir la mort de quatre treballadors.
Tanmateix, i malgrat totes aquestes incògnites, més enllà de la veracitat o falsedat de les informacions, hi ha un fet cert. El relat dels atemptats, a Catalunya, han reforçat la voluntat de trencar amb la monarquia espanyola. No ens creiem l’estat. Veiem en el govern del PP un ens hostil, que malda per perjudicar a tots els residents del Principat (i, per extensió, de la resta de Països Catalans). Potser hi ha un fet que no s’ha comentat aquests dies. La batalla del relat la va començar a perdre l’estat molt abans que una furgoneta atropellés desenes de persones. El juliol, el documental “Les clavegueres de l’estat” va ser vist, en prime time, per centenars de milers de catalans (amb rècords d’audiència) i amb nombroses visites per internet. Per contra, les televisions generalistes estatals el van vetar, i només aquells espanyols sensibilitzats amb la qüestió el van mirar per internet. L’exposició de “les clavegueres” és d’una brutalitat periodística esfereïdora, que, en comparació faria del cas Watergate un sketch de Barrio Sésamo. Tanmateix, el més greu és el blindatge dels poders de l’estat (inclosos els mitjans) impedeix l’execució de responsabilitats polítiques i judicials. Aquest fet fa que les susceptibilitats catalanes impedeixin tota credibilitat d’un estat (i un partit) tradicionalment incompetent a l’hora de gestionar crisis (Prestige, Yak-42, 11-M)
Tanmateix, el més greu de tot va començar quan amb els cadàvers encara calents i els ferits a les ambulàncies, es va desencadenar l’ofensiva contra el procés. De seguida es va tractar de relacionar l’atemptat amb l’independentisme, es va desacreditar i qüestionar els mossos mentre encara buscaven els responsables, es van llençar dolorosos atacs contra la llengua de les rodes de premsa, es va difamar i insultar per terra, mar i aire, i es va expressar una imperceptible solidaritat amb el nostre país que contrasta amb crisis anteriors.
A partir d’aquí, es va generalitzar una ofensiva bruta contra el nostre país. Una ofensiva, que analitzant el to, les paraules i la gestualitat, tenia un cert aire de desesperació. Crec que el prejudici anticatalà va ennuvolar la capacitat de mesura i l’efectivitat dels atacs. Potser, a banda del factor sort (l’atemptat hauria estat d’unes dimensions terriblement pitjors si no hagués estat pels errors dels terroristes), el que no comptaven era amb la capacitat professional de tothom que hagué d’administrar la crisi, l’excel·lència comunicativa (es percep la condició de reputat periodista del president Puigdemont), la capacitat de coordinació de la societat civil, la desconfiança del país en els mitjans de comunicació estatal, l’activitat de les xarxes socials, i molt especialment, la capacitat de la CUP de reaccionar de manera ràpida i intel·ligent. Els intents per capitalitzar l’atemptat per part de la Moncloa i la Zarzuela van veure’s neutralitzats pels joves i sobradament preparats cupaires, amb una intel·ligent actuació de diputats com Mireia Boia i Benet Salellas. La proposta d’avortar una primera fila d’autoritats a la marxa amb capçalera alternativa fou un èxit innegable, de la mateixa manera que relacionar els negocis bruts de la monarquia i l’establishment espanyol amb els feudalismes d’Aràbia Saudita i Qatar va acabar posant contra les cordes a un poder polític i fàctic espanyol, que va quedar desarbolat i desmoralitzat. A més, l’escassa ingenuïtat de la societat catalana i la gestió de la veritable societat civil a càrrec de l’ANC i Òmnium va impossibilitar l’estratègia de Madrid. A més, es va neutralitzar ràpidament els intents de criminalització de la comunitat musulmana a partir de la trista concentració nazi i falangista (on va quedar en evidència que l’espanyolisme militant, a desgrat de la majoria de catalans que se senten espanyols, no és altra cosa que els residus irrellevants del franquisme resistencialista a Catalunya.
La manifestació de dissabte fou estranya. En circumstàncies normals hagués estat una mobilització silenciosa, tanmateix els intents descarats de promoure una maniobra unionista va posar en alerta l’independentisme organitzat i la ciutadania neutra. I aquí tenim un dels episodis transcendents de la història contemporània: la xiulada contundent i continuada contra el rei Felip i el govern espanyol, en una constatació d’independència factual, de ruptura amb el règim del 78 i el franquisme sociològic que el sustenta. Mai, en la història contemporània espanyola, l’estat i el seus representants van ser qüestionats públicament de manera tan intensa. El 26 d’agost passarà a la història, malgrat els intents periodístics per ocultar-ho, com a expressió públic de la ruptura que havia quedat pendent a la fi del franquisme.
Com començàvem aquesta reflexió, és difícil de valorar l’impacte d’aquesta setmana i mitja. Tanmateix, aquesta ofensiva contra el procés ha fracassat. No és descartable alguna altra maniobra a la desesperada, tanmateix, el poder i bona part de la societat espanyola comença a ésser conscient de la magnitud de la tragèdia, del fet que el rei (i el que representa) desfilen nuus a Catalunya. Les reaccions d’una opinió publicada (que sospito que té tan pressionat el poder que l’empeny a cometre errors), el força a criminalitzar els catalans que exerceixen com a tals, és a dir, el 75% que considera que pretén decidir el seu futur votant. Veurem què passarà. A diferència de la majoria de tertulians indocumentats, servidor de vostès no té ni idea de com evolucionarà tot plegat, tanmateix, la desconnexió, ens avalen els fets, és ja gairebé total.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!