Espai de Dissidència

Tinc la impressió que la manifestació d’ahir en favor de la Desobediència no va tenir el ressò mediàtic que es mereixia. Més enllà de xifres i fotografies, més enllà del volàtil context polític i els càlculs electorals del nou circ del 26-J, el fet que uns quants milers de persones, bona part de càrrecs electes, i el protagonisme de la CUP, un espai polític, si bé complicat, amb gran capacitat de portar la iniciativa política, el d’ahir fou un acte transcendent. Potser el més transcendent dels darrers mesos.

No cal tenir gaire imaginació per afirmar que vivim en un impàs polític en què el càlcul i les incerteses s’imposen a la necessitat de l’acció. Tampoc cal ser un gran analista per arribar a la conclusió que assistima a una guerra sorda entre un estat que fa servir el TC a la manera que els colpistes feien servir els exèrcits a les repúbliques bananeres, i que la classe política nostrada no sembla ser a l’alçada de les circumstàncies i del moment.

El joc polític entre qui vol prendre la iniciativa per desencallar el procés (que en llenguatge polític s’anomena DUI) i qui prefereix la previsible estratègia del QDPAE (Qui Dia Passa Any Empeny), ens porta a una perillosa deriva depressiva. Ara per ara, el procés necessita impuls, i veiem clarament que determinats polítics o partits prefereixen esperar a què l’adversari agafi la pilota i esperar l’oportunitat d’un contraatac.

Malgrat que em considero crític amb molts aspectes de la CUP (especialment certa tendència al folklore i a perdre el temps en batalles culturals estèrils), el cert és que fins al moment semblen l’única garantia d’avançar. I avançar a tots els nivells, el nacional i el social. I avançar a còpia de capacitat d’iniciativa, si cal, amb arrogància i antipatia (al més pur estil Churchill). Al cap i a la fi, a l’enemic se l’ha de combatre a les platges i als carrers, per terra, mar i aire. I, fins ara, l’única estratègia que pot funcionar, es diu “desobediència”. I parlem d’una desobediència que ha de començar des de dalt, per liderar una desobediència total respecte a un estat incapaç d’expulsar la seva ànima franquista de la seva naturalesa política, i de fer fora l’inconscient neoliberal que nia en les teories i pràctiques del sobiranisme nostrat.

En circumstàncies com les actuals, cal prendre decisions dràstiques i immediates. Si JxS no sembla capaç de desafiar la injustícia quotidiana que representa el TC i un PPSOE franquistes i de vocació feudal, hem de tirar pel dret, i ja. Si no hi ha el valor de prendre decisions unilaterals, gestos clarament interpretables, potser caldrà actuar d’una altra manera.

Qui em segueix, sap perfectament que no tindria mai un pòster de l’Anna Gabriel penjat a la paret. He estat crític amb algunes de les seves idees i gestos polítics. Tanmateix, crec que també posseeix virtuts que en circumstàncies com les actuals poden resultar molt útils. Si Puigdemont no gosa desobeir, potser que fem presidenta l’Anna, i que sigui ella la que proclami la independència sense por ni recances. Al cap i a la fi, més enllà dels seus defectes polítics, sí sembla gaudir de virtuts personals. I una d’aquestes consisteix en el coratge.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!