Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Com que en el fons sóc un romàntic, no em puc estar de fer incursions per la nostàlgia. Fa uns mesos vaig passar pel portal de la casa on vaig viure fins als dinou anys, al carrer de la Jota, a Santa Eulàlia de Vilapicina, un dels nou barris que donen forma al districte homònim, a una de les zones menys glamouroses de Barcelona. Com sol passar a la vida i a la literatura, les sensacions eren confuses i contradictòries. Entre la suavitat que pot adquirir la nostra relació amb el record i l’aspror de la distància i la realitat. La visió de l’edifici, tanmateix, em va semblar un punt descoratjador. Rònec i envellit, molt més brut i deteriorat, amb moltes de les persianes esberlades i una inquietant acumulació de brossa a les reixes del pis de baix. Em semblava petit i fràgil, desposseït de la vitalitat de quan el devien inaugurar els meus pares allà durant el llunyà estiu de 1960. La meva germana que viu a la mateixa illa de cases, i que podria haver estat una gran agent del CNI, m’explica que dels antics veïns, tots de renda antiga, van ser foragitats (gràcies a la socialista Llei Boyer de desregulació dels lloguers) entre la dècada de 1990 i la del 2000, només en queda la senyora Isabel. La resta, els Burgès, els Lladós, els Serra, els Díez, han estat reemplaçats tots per famílies paquistaneses que entren i surten. I així, els nostres pisos d’entre 49 i 60 metres quadrats, sense ascensor ni porter automàtic, han estat rehabitats per desconeguts.
La visió del portal en aquest carrer que van fer-lo exclusiu per a vianants –i que sense els cotxes ni pràcticament comerços, resulta un punt solitari i inquietant– em va fer pensar en totes les històries que vaig viure en aquell pis estret –el meu, l’àtic, era el més petit de tots–. Les històries personals, i per descomptat, les particulars d’aquell bloc. Totes les famílies eren de classe treballadora. Dels baixos a l’àtic, els caps de família eren, els Lladós, vigilant d’un pàrquing a l’Eixample; els Domènech, mecànic de cotxes; el Burgès, bomber municipal; el Serra –pare d’en Màrius Serra–, representant de calçat fins que van obrir sabateria a la Plaça Virrei Amat i van deixar el pis; i el meu pare, metal·lúrgic. Efectivament, la major part de les dones es dedicaven a la família, en una època en què aquesta circumstància conferia prestigi a la classe obrera. La majoria de les criatures d’aquella escala vam acabar estudiant. Sense ser massa precís, es va estudiar farmàcia, història de l’art, filologia anglesa, empresarials, magisteri i filosofia i lletres. Altres que no van arribar a la universitat, van fer-se administratius, botiguers, transportistes o funcionaris de finestreta. Amb la seva diversitat, de famílies treballadores de l’època del desarrollismo, relativament sòlides, els fills van fer allò que molta gent de la meva generació va protagonitzar: un procés de promoció social mercè a la feina, els estudis, i una certa confiança en el futur.
Des de l’abisme dels anys, i des de la meva addicció a la reflexió transcendent, penso sobre el preu de tot plegat. Arribar a certa edat, quan ja tens més passat que futur, t’obliga a relativitzar sobre l’èxit i el fracàs. Mirant enrere, no puc queixar-me de com em van anar les coses, malgrat els molts fracassos parcials que cal superar amb certa constància i una recomanable imperturbabilitat de Clint Eastwood. Tanmateix, sortir de les antigues classes treballadores per integrar-te en les –sovint mitificades– classes mitjanes presenta alguns inconvenients. Recordo haver llegit alguns sociòlegs que explicaven que allò de les classes socials anava molt més enllà dels ingressos o dels diners. Era una forma de vida, de cosmovisió, de rituals i creences, i de preceptes. Per exemple, almenys fins al segle passat abans de la gran devaluació, per pocs ingressos que tinguessis, la possessió d’una títol universitari –amb la qual cosa ja dominaves el llenguatge estàndard i accedies a la cosmovisió dominant– ja et permetia identificar-te dins d’aquest grup social que esdevenia el nucli dur de les societats modernes i que permetien fer funcionar les democràcies. I, efectivament, la major part dels fills, no només van marxar del bloc, fins i tot del barri, la ciutat o el país , sinó que vam sortir d’una classe que avui ja no existeix, per integrar-nos en una altra classe en decadència.
Vam agafar l’ascens social, que en aquella època tenia forma d’escola, institut i facultat, i certa aroma a paper imprès i a llapis acabat d’esmolar; que implicava hores de colzes i sortides dels límits del petit microcosmos que representava barri. Tanmateix, passades ja més de quatre dècades tinc la sensació que vam pujar dos pisos mentre l’edifici se n’enfonsava un. Perquè, efectivament, qui es va quedar enrere, entre els nostres veïns, amics, companys d’escola, no van poder reproduir aquella antiga dignitat dels barris obrers i una classe treballadora amb orgull professional, sinó que van conèixer una sòrdida època d’ETTs, lloguers desbocats, competència ferotge amb nouvinguts, feines efímeres i de dubtosa utilitat, activitats canviants, o encara pitjor, atur, subsidi i enfonsament, a banda de la dissolució de les comunitats. La senyora Isabel, vídua de l’antic mecànic, que va viure algunes tragèdies familiars, és avui el darrer espectre de la meva escala d’aquell món extint, d’aquella comunitat on no es pot tornar enrere.
I sí, l’ascens social –força modest, tot s’ha de dir– va comportar certs inconvenients. A fora, feia fred. Els meus primers companys de classe alta a la facultat posseïen tot un seguit de codis, contactes i subtilitats difícils –per no dir, impossibles– de descodificar. Allò era com estar envoltat d’inscripcions en alfabet ciríl·lic. No havíem freqüentat els mateixos cercles, ni necessàriament compartit similars imaginaris, creences o pràctiques. Allò era un aprenentatge dur que no sortia a cap currículum, a cap manual d’instruccions. Allò representava un estressant aprenentatge heurístic fonamentat en l’assaig-error. I tanmateix, ens havíem de barrejar amb ells: a les aules, als cafès, a la sociabilitat, a l’espai públic i privat, als llits interclassistes. Provenir de classe treballadora, sense el punt de l’estigma, implicava una certa sensació de jugar en inferioritat de condicions, com a visitant futbolístic. Podies mirar de mitigar la sensació des d’una estratègia expansiva i amb un punt d’agressivitat –no servia, et descobrien fàcilment el llautó– o mitjançant certa la prudència. Finalment, era pràcticament inevitable assumir certa síndrome de l’impostor, aquesta estranya i incòmoda sensació que no hauries de ser allà on has arribat per mèrits propis.
La literatura dels segles XVIII-XIX és plena de la figura dels arribistes: una manera de protegir-se de l’aristocràcia i la burgesia d’aquells que, per mèrits propis, miren d’entrar en “la bona societat”. Jane Austen, Stendhal i Balzac en va ple, malgrat que aquest darrer estava obsessionat per l’ascens social i casar-se amb una vídua rica que el mantingués. Tanmateix, aquella era una època en què aquesta mena de personatges havien de buscar-se la vida amb mitjans més modestos que els nostres. Nosaltres vam poder grimpar –si es pot dir així– mercè a l’educació i la cultura. Al cap i a la fi, l’educació i la cultura són els grans igualadors socials. Per això, en una època de polarització social, la millor manera d’acabar amb l’ascensor social és desmantellar-les. De fet allò que diuen crisi educativa és, en el fons, una misèria cultural planificada, perquè ja no sigui possible que es torni a repetir el que va passar amb nosaltres.
Efectivament, el desclassament ascendent va comportar aquesta sensació d’incomoditat de pujar a un pis que no és ben bé teu. Amb els anys vas aprenent els codis, les creences i a entendre una mica les inscripcions en ciríl·lic. Amb els anys, et poden acceptar amb més o menys naturalitat. Un doctorat, alguns llibres publicats, la condició de professor universitari, certa presència als mitjans, fa que més o menys pugui ser acceptat o tolerat per aquest grup social sobre el qual sovint em sento com a cronista de la seva decadència. Tanmateix, quan miro enrere, i sobretot, quan faig una de les coses que més m’agraden, la retrobada amb vells amics d’infància i adolescència, tampoc no em puc resistir a l’anàlisi històrica i social. Certament, aquells nens de la dècada de 1970 i adolescents als inicis de 1980 hem tingut trajectòries diverses i divergents. La gent se n’ha sortit com ha pogut, uns millor que altres, com és normal i succeeix a totes les cases. Tanmateix, és evident que ni som els mateixos, ni formem part dels mateixos cercles, i hem anat habitant móns diferents. Ni millors ni pitjors, sinó lògiques que poden coexistir sense massa contacte. El desclassament també comporta que, en el retorn, siguis un estranger, algú que ha viscut en un altre país, i que en el retorn ja no en pertanys a cap. Com deia Josep Fontana, el passat és un país estrany.
La meva timidesa m’ha fet semblar sovint esquerp i antipàtic. Una timidesa influenciada per una inseguretat habitual entre qui prové de baix i mira de fer-se lloc a dalt. Els viatges socials, amunt o avall, són extenuants i incòmodes. Trobes competitivitat, incertesa, i sobretot una mena de desarrelament tant des de dalt com des de baix.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No et conec, però pel que expliques deus ser una mica més jove que els meus pares. La gent de la vostra generació vau enganxar una bona època per viure, no va ser així per a la generació dels vostres pares i tampoc ho serà per a la dels vostres fills. Els primers us van protegir dels traumas que ells van viure, però fent això us van desarmar per a preparar els vostres fills a afrontar el futur. Van delegar en el sistema educatiu uns ensenyaments que no s’aprenen als llibres. I vosaltres, desde la ingenuitat i pensant que la vida sempre ha estat així de dolça i que ho seguirà sent, no vau buscar més enllà. Les noves generacions sobrevivim com poden, veient la duresa de la realitat, prepararem els nostres fills i ells podran lluitar. Ja se sap que la història és un pèndol. Moltes salutacions