Espai de Dissidència

En comparació amb anys anteriors, l’inici d’aquest curs sembla relativament tranquil. El pes mediàtic de les imatges tradicionals de nens que entren a l’escola, de professors que comencen les classes o de pares que s’acomiaden a la porta dels fills semblen passar més desapercebudes. No hi manquen motius per a polèmiques o el descontentament entre la comunitat educativa (les retallades, la LOMCE, la deriva autoritària en la gestió educativa,…) tanmateix tothom té clar que el tema central és un altre.

A hores d’ara, la societat civil del nostre país (inclosa la comunitat educativa) es troba davant del moment transcendent de decidir sobre el futur col·lectiu. Fins i tot, malgrat que la LOMCE es dreci com a una de les grans amenaces per al nostre educatiu, podria semblar com a un tigre de paper, en el sentit que molts consideren que la llei del PP neix morta. Es tracta d’una norma enverinada que parteix de l’error de creure que una majoria parlamentària té la capacitat d’imposar-se a una majoria social hostil. I en aquest sentit, l’escola pública catalana, cisellada des dels valors democràtics i igualitaris dels darrers anys, posarà les coses molt difícils a aquells que volen fer servir l’escola per fer involucionar la societat.

Sabem com comença el curs, encara que desconeixem com acabarà. És possible que els nostres docents, i els nostres alumnes, disposin d’un nou passaport l’any vinent. Això implica que arribarà un moment (esperem que aviat) en què calgui superar el passat (una LEC nefasta i una LOMCE tòxica) per plantejar el futur. I ja s’ha iniciat aquest procés, tot contribuint, per exemple, en la iniciativa d’una ILP en què es planteja establir un nou sistema educatiu per a la futura República Catalana que tingui com a fonament el consens de la comunitat educativa: un sistema educatiu públic, democràtic, participatiu, laic, coeducador, integrador, compensador de les desigualtats, amb el protagonisme de l’alumnat, amb uns professionals ben formats, respectats, que recuperin i millorin substancialment les seves deteriorades condicions laborals, tot plegat, valors que hem defensat històricament.

En certa mesura, pensar en el futur implica aquest important repte d’establir un nou sistema educatiu que corregeixi els errors del passat i que eviti els perills del present. Errors del passat com uns currículums irreals i inflexibles, una xarxa privada finançada i afavorida amb diners públics, una inversió educativa endèmicament ridícula, un inici massa primerenc de l’ensenyament secundari, una insuficiència crònica de programes de beques o la tendència irrefrenable dels polítics a legislar en excés. I perills del present com la deriva neoliberal que desregula la professió, jerarquitza la gestió, ignora la democràcia als centres, imposa taxes prohibitives o potencia les desigualtats socials. I per fer tot això caldrà un gran compromís i voluntat d’acord per part del conjunt de la comunitat educativa.

Devia córrer el 1998. Aleshores, servidor de vostès coordinava un projecte de cooperació educativa Comenius en una escola de Blanes. Una de les reunions internacionals la vam fer a la seu d’un dels centres participants, una escola rural del centre de Finlàndia. Aleshores, la “moda” finlandesa no havia esclatat en el món pedagògic, tanmateix, en els petits gestos es percebia les raons invisibles del seu èxit. L’edifici i l’entorn era idíl·lic, amb un pati amb gespa i uns gronxadors de fusta posats amb gràcia. Un col·lega italià preguntà a una de les mestres locals quant els havia costat. Amb cara d’estranyada, la finlandesa va dir amb tota la naturalitat del món que allò ho havien fet entre pares i mestres. Que allà era la cosa més normal del món fer coses conjuntament, i que l’administració es limitava a facilitar les coses. Sé perfectament que les circumstàncies i el nostre passat no és ben bé el mateix, tanmateix és una aspiració legítima que el futur sistema educatiu català sigui com una mena de gronxadors finlandesos: un sistema bastit conjuntament entre la comunitat educativa (famílies i docents) concebut per a la comoditat i l’estímul dels alumnes, i en què l’administració es limiti a estar al servei de tots nosaltres.

I no oblideu: el 9-N (o quan sigui) en la consulta (o el que sigui), el futur és a les vostres mans (i a l’urna que calgui). El passat és quelcom del qual ja n’hem tingut prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!