Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

22 de setembre de 2015
0 comentaris

Decisions transcendents

Quan aquest article es publiqui, quedaran molts pocs dies per prendre una decisió transcendent, probablement la més transcendent de la nostra generació. El 27-S votem què volem ser de grans. Com és lògic, això genera dubtes, incerteses, i fins i tot el pànic del vertigen que qualsevol dels nostres alumnes experimenta a l’hora d’entendre que, per gust o per accident, entra de ple en la vida adulta. Perquè això implica (o hauria d’implicar), prendre decisions difícils. Fins i tot prendre decisions equivocades, encara que precisament la condició adulta es caracteritza per assumir les conseqüències dels propis actes (errors inclosos), i no patir-ne les d’altres que han decidit per nosaltres. Tècnicament, d’això se’n diu emancipació, i és molt comú entre els dos centenars d’estats amb representació a les Nacions Unides.

En el cas que Catalunya decideixi volar pel seu compte (dubto que sigui per l’espai exterior, malgrat les amenaces de ministres imaginatius), caldrà prendre altres decisions transcendents. En el terreny que ens ocupa, l’educació, en poc temps caldrà decidir coses extraordinàriament importants: el model educatiu que volem per a una nova República. Em consta que hi ha gent treballant en diversos esborranys (uns quants prou decebedors, on no hi veig enlloc el concepte gratuïtat o no s’assenyala el greu problema de la doble xarxa). El cert és que caldrà desmantellar un marc legal que s’ha demostrat tòxic per a l’educació del nostre país. És evident que caldrà eliminar un text legislatiu reaccionari com el de la LOMCE, obsessionat a fer remakes del tardofranquisme. Tanmateix, la condició necessària i prèvia serà la derogació de la LEC. Si mirem bé els seus fonaments de llei i les seves disposicions, ens trobem amb una llei catalana lligada a l’arquitectura jurídica hispànica, fins al punt que l’autoritat administrativa del Departament tindria (en cas que volgués) greus dificultats a desobeir la Llei Wert, perquè això voldria saltar-se el text que van acordar alguns dels partits polítics catalans… al marge de l’opinió de la comunitat educativa! Potser és per això que la ILP d’educació, sorgida de les famílies, d’estudiants i de docents mobilitzats pot ser una excel·lent matriu i una gran esperança que enllaci amb l’esperit republicà del nostre país.

Caldrà, doncs, crear un nou marc de bell nou. Un nou sistema educatiu. Una nova manera d’entendre l’educació, evitant els errors acumulats al llarg de dècades de frustració. I com que molts volem aquesta ruptura amb un passat injust, haurà de ser un sistema que tingui com a fonament corregir les mancances i hipoteques del passat. El pitjor problema del sistema educatiu català fins al present, més enllà de la desigualtat de les xarxes educatives, de la desinversió endèmica, de la desconsideració respecte al professorat, es pot sintetitzar en una sola paraula: desconfiança. Sovint, les famílies han desconfiat dels docents, els docents de les famílies, i l’administració ha desconfiat de tothom. Entremig, l’alumnat, que s’ha aprofitat d’aquestes relacions no sempre constructives entre els vèrtex d’aquest triangle viciós. D’aquí que l’administració hagi actuat amb un cert despotisme (prenent decisions partidistes, al marge dels interessos comuns) i amb certa prepotència. Potser la crisi i les retallades, en veure com de fàcil és degradar les oportunitats dels nostres fills i alumnes ens han unit molt més als qui compartim l’educació. Per tot això, per bastir un sistema sòlid, estable i durador, hem de construir el sistema educatiu de la república catalana des d’un acord col·lectiu. I aquestes bases han de ser traslladades a una administració el deure de la qual és obeir la societat, no pas a l’inrevés, que és com ara passa.

La tasca no és fàcil, tot i que és més que possible. El propi procés d’emancipació del nostre país s’ha fonamentat en el treball constant i deliberatiu d’una societat mobilitzada, que ha acabat arrossegant a part dels nostres representants polítics. En aquest procés que s’obre caldrà conjurar alguns perills ja experimentats. Fa pocs dies vaig participar en un debat educatiu on algú encara parlava del Pacte Nacional d’Educació i la sisena hora (que es va fer en contra de l’opinió dels mestres, que al cap i a la fi, eren qui ho havien d’implementar) o fins i tot algú també reivindicava l’escola concertada en nom de la llibertat (ens encanta la llibertat educativa, sempre que no es faci amb els diners de tothom). Caldrà evitar la deriva neoliberal de molts dirigents polítics amb un discurs sobre la pretesa eficiència que portaria a reproduir les jerarquies de l’empresa a l’escola (amb cursets de direccions, dirigits per ideòlegs d’ESADE). Caldrà restar molt amatent a segons quines iniciatives. El país només serà lliure, pròsper (i permeteu-me certes dosis de republicanisme macianista) i espiritualment gloriós, si som capaços d’implementar els principis de la trilogia clàssica dels valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I això no es fa triant a dit el professorat, o imposant l’excel·lència per damunt la cohesió social.

El 27-S, per tant, toca prendre una decisió transcendent. I aquesta només serà la primera. Les següents seran tant o més importants.

Nota: article publicat al suplement l’Aula del Diari de Girona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!