Espai de Dissidència

Una amiga d’origen txec em va fer una sessió d’acudits d’aquells que circulaven de per l’Europa de l’est. Ja sabem que els acudits són miniliteratura subversiva que, com la ironia, sovint són expressió d’una profunda recança, una tristesa infinita, i una sorda protesta.
Un d’ells, que sovint cito, és el següent: En què es diferencia el comunisme del capitalisme? En el comunisme pots criticar públicament el director, i en canvi mai no ho pots fer amb el president. En el capitalisme pots malparlar del president, i mai no ho pots fer amb el director.
Aquesta conversa amb la meva amiga Dora la recordava ahir, quan tornava del cinema de veure la magnífica pel·lícula Das leben der anderen (la vida dels altres).
Feia molt de temps que no veia una trama tan ben armada, amb uns personatges tan ben dibuixats. En una època d’efectismes, costa de veure una història sòlida i ben narrada, com la que es pot trobar en aquest film alemany. Un espia de l’Stasi, la policia secreta de l’antiga Alemanya Democràtic, rep l’encàrrec d’investigar un exitós dramaturg que, aparentment no pertany a la dissidència. L’objectiu teòric és trobar alguna cosa a un personatge relativament ingenu amb el règim. A la pràctica, el ministre de cultura, vol eliminar un obstacle per obtenir els favors de l’actriu amb què viu l’escriptor. Mentrestant, qui escolta i segueix diàriament la vida d’aquesta parella, a poc a poc va experimentant una transformació que només la música i la cultura dels investigats pot explicar.
Quan la llibertat desapareix, la corrupció i l’abús de poder acaben esdevenint un càncer que fa estralls en el conjunt de la societat. Aquesta és la idea general que se’n desprèn d’una sòrdida Alemanya de l’est, no gaire diferent dels estralls que la dictadura i que la semidemocràcia actual han general a Espanya. L’excusa per mantenir l’opressió vers els individus al país oriental, era el comunisme, el socialisme, o qualsevol altra excusa que justifiqués el domini d’unes elits corruptes vers el conjunt de la població. L’excusa per mantenir aquesta mena de llibertat paricial en aquest país és la suposada unidad de la patria. En ambdós casos, sempre hi haurà stasis o audiències nacionals disposades a espiar tothom.
Una darrera reflexió. El film deixa en evidència com un règim totalitari silencia la dissidència a partir d’un principi elemental. Impedir la publicació i circulació dels seus treballs, i al contrari, la potenciació, ensalçament i glorificació dels autors orgànics que canten les excel·lències del règim. El comunisme tenia aquestes coses. El problema és que el capitalisme no va molt més enllà. Aquí els dissidents també són silenciats. Potser més subtilment i sense estridències, encara que no amb menys eficàcia. Més enllà d’una petita quota, aquells que no creuen en les virtuts del capitalisme ni en la naturalitat de la nació espanyola, no disposen de les plataformes dels principals mitjans de comunicació, propietat de grans grups econòmics, i viuen condemnats a una certa marginació. D’altra banda, tampoc tenim gaire seguretat que no hi hagi algú seguint les nostres converses.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!