Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

16 d'octubre de 2008
0 comentaris

Cultura plebea

Estudiava tercer de BUP nocturn a Barcelona, quan la professora de grec i veïna del barri i posterior companya d’exposicions ens definí el mot “aristos”. Malgrat que les llengües no són mai simètriques, i que els conceptes de l’antiguitat mai coincideixen amb les concepcions actuals, la idea de “els millors” adobada amb la filosofia provocadora de Nietzsche em va impressionar. Així doncs, la peculiar expressió de l’Àtica clàssica aristokratos venia a descriure “el poder dels millors”, enfront de l’oligarkos, “el poder d’uns pocs” i el demokratos el poder d’un poble que no és ben bé el que nosaltres ens pensem. És clar, segons aquests preceptes…
… l’aristokratos, en termes platonians, esdevenia la situació ideal, i no estava vinculada a un grup social, familiar, sanguini o professional, sinó al mèrit individual.
Sé perfectament que això no és així. Tanmateix no puc deixar de pensar en aquests temps d’enaltiment de la mediocritat, que potser sí que els grecs escandalitzats davant els usos i costums dels sectors més baixos i ignorants de la societat tenien raó davant el temor que gent sense gust, ni educació, ni virtuts cíviques imposessin el seu parer pel fet que fosssin majoria.
És evident que el concepte d’aristòcrata ha estat un vestit utilitzat per diversos grups socials al llarg de la història. En general, aquest ha estat un ús indegut, atès que sovint servia per justificar interessos de classe, o, en el cas dels artistes incompresos del XIX, uns certs complexos de personalitat.
Tanmateix, en aquests temps en què descobreixo astorat com vaig assumint alguns principis tirant a conservadors, m’agradaria reivindicar el concepte, en el sentit més etimològic de la paraula. Potser treient el sufix kratos, que no m’agrada massa.
Vivim en un món en què la cultura plebea s’ha acabat imposant arreu. La televisió que cerca l’emoció barata, els mitjans que abusen del sensacionalisme, l’exhibicionisme de la ignorància, la vulgaritat en la forma de vestir, parlar i relacionar-se, la sinceritat innecessària i ofensiva, l’ostensible manca d’educació i de formes de cortesia. Tot plegat fa de la convivència un fet més difícil. Potser va essent hora de reivindicar el prefix aristos, el millor de cada persona, l’enaltiment de les virtuts més essencials. Les bones formes. La sensibilitat en el tracte amb els altres. L’ànsia per millorar la pròpia educació. L’actitud positiva i el desig d’aprendre. El silenci. El bon gust. El respecte en tota relació formal o informal, pròxima o distant. La revolució cívica, en expressió de l’articulista Domènec Guansé, les cròniques del qual, publicades en plena revolució, llegeixo en petites dosis aquests dies.
Mentre no decidim esdevenir aristòcrates, restarem, més que a la paperera, a la cort de la història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!