En temps convulsos, sol ser un encert portar la iniciativa. Vivim en temps revolucionaris, que es tradueix en una certa i caòtica barreja de perill i il·lusió, d’incertesa i esperança. No crec que siguem del tot conscients del grau de mutacions profundes que ha experimentat el nostre país, i la nostra pròpia mentalitat. I en tot aquest conjunt de circumstàncies, els instruments vells no ens serveixen i cal improvisar artefactes nous per tractar d’analitzar i gestionar una realitat canviant, i que avança a cada instant.
Què és la Crida Nacional per la República? Em temo que ni les persones que han tingut la iniciativa ho tinguin massa clar. Hi veig improvisació, un artefacte nou per analitzar i gestionar una realitat canviant. Això no té perquè ser negatiu. El guió de Casablanca l’anaven escrivint nit rere nit entremig d’un rodatge complex i entre batusses de guionistes. Avui no serveixen les categories velles per analitzar el moment actual, i d’acord amb una sensació d’impàs, la proposta de crear un espai central del republicanisme (em nego a parlar d’independentisme, car la independència ja és declarada, i el que ara es tracta és de fer efectiva la República) pot servir per articular esforços i desdibuixar les lògiques desconfiances entre un moviment heterogeni, amb projectes polítics no sempre coincidents.
Com que el full de ruta no és explícitament definit, això vol dir que cadascú de nosaltres som oberts a escriure en la plana en blanc de la República. A mi, particularment, m’agradaria creure que es tractaria d’una redefinició total del que seria el panorama polític del nostre país, molt especialment la transformació de l’antic espai convergent, autonomista, conservador, fins a cert punt carrincló, en un espai central que reclami clarament un nou model de país. Entre l’endèmica fragilitat ideològica d’ERC (que es defineix d’esquerres, sense clarificar què significa exactament això), i la necessitat de deixar el llast enrere de l’antiga CiU, vinculada a un conservadorisme social i certes dèries neoliberals de darrera hora, potser és hora de proposar un model de com ha de ser la República Catalana: quin model de benestar social? De relacions entre els actors econòmics? De relació entre poder i ciutadania? De representació? De Justícia? D’educació? A mi, particularment m’agradaria acostar-me a una mena de confederalisme suís, amb un escàs protagonisme de les institucions i una gran capacitat de decisió i participació ciutadana; d’un model econòmic mixt, on certs nivells de llibertat d’empresa quedessin condicionats per un sector econòmic públic i cooperatiu forts, on els treballadors tinguessin capacitat de decisió i gestió en les empreses, i on l’estat tingués la mínima capacitat d’immiscir-se en la vida privada de cada persona. Ara bé, la societat catalana és heterogènia i plural, i en sóc conscient que el meu pensament és minoritari, la qual cosa no significa que no em baralli per tractar de construir un nou país amb el ciment que em porto de casa.
El Procés Constituent, sorgit a inicis de la dècada passada, també pot considerar-se com a una brillant iniciativa que aconseguí aplegar més de quaranta-mil associats, que tingué una gran capacitat de mobilització i debat, que comptà amb uns nous tipus de lideratge, i que tanmateix acabà per dissoldre’s entre les velles estructures de partits i traint el seu sentit original. Si hagués convergit amb les CUP, probablement tindríem avui una força impressionant i multiplicadora (a nivell electoral se n’havia parlat d’aplegar prop de 25-27 escons), que amb certa força al carrer hauria estat un gran condicionant històric. Tanmateix, l’ambigüitat primer, i l’obediència a les velles estructures polítiques estatals després, no només acabà d’enfonsar el projecte, sinó que ha deixat a bona part de l’esquerra sense credibilitat. Si vas de rupturista, i ets incapaç de trencar amb l’imperi espanyol en nom d’una suposada fraternitat amb els pobles ibèrics, et quedes en evidència. Sense independència no hi pot haver ruptura, i l’esquerra convencional, si no està disposada a actuar de manera coherent, malmet la seva imatge, i la gent deixa de confiar-hi. I no només això, sinó que aquesta manca de consistència la marca per un munt d’anys. L’actuació de bona part de l’esquerra, ha perjudicat bona part dels seus raonables objectius. És el que passa quan parles de beques menjador i renuncies a tenir el control de la caixa, a com recaptes i redistribueixes impostos. És el que passa quan et baralles per les molles d’un pa del qual altres s’han apropiat. El mateix que va passar amb les esquerres dels antics països comunistes, que van apostar pel manteniment de l’statu quo (és a dir, la dependència amb Moscou) es pot aplicar amb bona part de l’espai dels comuns (la dependència amb un Madrid que ens tracta, literalment, a hòsties). Si hom no actua per interès del país, quedes sense autoritat, almenys, per a tota una generació.
Per contra, les persones que semblen impulsar la CNR tenen tota l’autoritat moral que els confereix l’1 d’Octubre i la resistència de tots aquests mesos. Imagino que voldran aplegar gent plural per establir un nou paradigma polític. M’agrada imaginar-me un De Gaulle que, des de concepcions conservadores, treballa per alliberar el país, encara que no el vell país dividit d’abans entre un liberalisme salvatge i una esquerra que actuava sota les ordres de Moscou (i que no es va afegir a la Resistència fins que Alemanya no va envair la URSS, el juny del 41). De Gaulle va arribar a la conclusió que calia un nou marc on convergir diversos objectius i cultures polítiques en un espai moral que els politòlegs van acabar anomenant l’estat del benestar. En els moments actuals, convé articular alternatives que apleguin la gran heterogeneïtat política d’una societat complexa com la nostra, i que de moment sigui capaç d’articular una alternativa política a la Catalunya d’abans del Procés.
Sóc plenament conscient de les dificultats de tota aquesta història. En cas d’independència, els antagonismes i contradiccions ressorgiran amb tota la seva esplendor. Els antics amics es barallaran. Les velles esperances es bescanviaran per decepcions. Una lluita pel relat i pel poder es desfermaran, com ha passat i passarà en un procés com aquest. Tanmateix, no participar no ajudarà a defensar aquells valors en els quals confiem i defensem. Ara bé, sense República, les nostres baralles seran estèrils. Les malfiances mútues no hauran servit per a res. Qualsevol projecte que obligui a polítics i ciutadans a assolir la República ens permetrà jugar el partit. Impedir un moviment nacional el màxim d’unitari possible, és com no deixar-nos ni acostar a la banqueta. Tot el que ajudi a fer efectiva la República, ha de ser benvingut.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quiero adherirme a este movimiento, yo estaba en Pdcat y era del ejecutivo de Nou Barris