Espai de Dissidència

Amb motiu de la Diada de Sant Jordi, comparteixo la meva narració “Entre Ametllers”, que apareix al recull Amors Dissortats i que podeu trobar en versió electrònica a la botiga d’Amazon.

Espero que pugueu gaudir de la lectura.

Quan tenia divuit anys vaig començar a fer de passant d’advocat. No recordo els detalls –o no tinc intenció de recordar-los–, tanmateix, algú de la família em va aconseguir aquella feina en un indret llunyà, massa gran per ser un poble, massa petit per ser una ciutat. La urgència i la precipitació van portar-me a fer què el meu allotjament, teòricament provisional, fos en un petit apartament, estret i fred, d’una urbanització d’aquelles de cap de setmana i vacances on el proletariat metropolità fugia de l’estretor de pisos freds  i laberíntics, de l’ambient asfixiant de la gran ciutat, i tractava de ressuscitar, amb mala traça, els seus orígens rurals en horts desmanegats envaïts per males herbes. La senyora Maria, la secretària, m’havia llogat aquells humits cinquanta metres quadrats d’una planta baixa a un preu que em podia permetre. L’alternativa, una pensió regentada per una vídua de militar, un pis fosc que recordava els decorats de les pel·lícules de vampirs de sèrie B que hauria hagut de compartir amb passavolants de comportament incert i tendències etíliques, feia basarda. Preferia l’aïllament social que la sociabilitat forçada. I els meus divuit anys, culminació d’una trajectòria de decepcions i desconfiances, m’havia conferit un caràcter ermità que s’adeia amb les qualitats de l’allotjament.

Entre els molts inconvenients de l’espai, hi havia la distància. 3,7 quilòmetres fins a l’estació de tren, que en un parell de parades i deu minuts d’un carrer que feia pujada, em permetia arribar al despatx. 3,7 quilòmetres, que en funció de la velocitat, recorria entre quaranta i quaranta-cinc minuts per una carretera farcida de camions i tractors. Una distància i un temps que podia reduir en un quilòmetre i una dotzena de minuts si passava per una drecera entre solitaris camps d’ametllers. Era hivern, i la llum de la tarda s’esvaïa ràpidament, deixant caure la foscor com una condemna sense esperança. És evident que preferia aquell corriol que, tanmateix, resultava perdedor sense l’esmorteïda claror de la lluna. També resultava inquietant tots els sons d’insectes,  amfibis i bestioles diverses que semblaven animar-se a mesura que la nit s’estenia en l’horitzó. Després d’un dia d’una tasca poc estimulant, i un trajecte entre la negror del camp nocturn, arribar a casa, encendre el televisor en blanc i negre amb programes prescindibles, deixar-se caure en un sofà d’sky pelat i enfonsat, i finalment ficar-se en un llit incòmode i fred, era com conduir a fons per una carretera que et duia directament vers l’abisme d’una tristor pregona i insalvable.

Hi havia, per descomptat, la possibilitat de deixar escolar el temps al bar de la carretera general, a cinc minuts baixant a peu del meu inhòspit domicili provisional. Com el tòpic indica, aquest estrany espai, de taules i cadires de fòrmica, barra desgastada pels anys i animals dissecats a les parets, era una illa poblada per nàufrags. A la parròquia habitual d’homes de mitjana edat, dividits entre els tocats i els enfonsats, de dones ofegades per la foscor de l’ànima, d’històries tatuades en lletres de blues, d’ampolles mig buides i roderes de cervesa damunt les superfícies que alternaven l’alumini desgastat amb la imitació a fusta de cirerer, hi havia també els passavolants, els viatgers que buscaven descans en trajectes inabastables, els camioners panxuts, els viatjants que mai complien els objectius, els nàufrags provisionals a la recerca de noves illes per passejar la seva recança. Efectivament, també buscava alguna cervesa. També filava alguna conversa intranscendent. Em mostrava públicament per tal que el meu caràcter esquiu pogués permetre’m la mimetització amb aquell indret il·luminat per fluorescents blancs i excessius, amb la banda sonora d’un televisor en color, amb l’acompanyament de les màquines escura-butxaques. Jo també hi anava, de tant en tant, a deixar-me caure per retardar al màxim el retorn als cinquanta metres quadrats de la cel·la amb una habitació petita, altra minúscula, un menjador desmenjat, una cuina desfasada i un lavabo amb mitja banyera i rentadora de càrrega superior. Em deixava caure, sovint, a l’hora de sopar, per fer un frankfurt i esforçant-me a passar desapercebut, no ser percebut com una curiositat o amenaça. Tractava d’organitzar així una estratègia conservadora per aconseguir que em deixessin en pau.

Van anar passant setmanes rutinàries. Em vaig treure el carnet de conduir. Amb el salari de mes i mig, vaig comprar un 850 verd fosc de tercera mà que havia depassat de sobres els cinc dígits del comptaquilòmetres. Em vaig estalviar els 3,7 quilòmetres de carretera, les dues estacions, i els deu minuts enfilant un carrer gris que feia pujada. Entre el soroll a pot afònic del motor al darrere i una ràdio que funcionava a mitges, havia aconseguit estalviar un temps que malbaratava, sobretot, al petit apartament de planta baixa. De fet, aquesta breu conquesta de temps, i del fet que la primavera s’entestava a retardar l’hora de la posta, sovint em deixava caure per aquell camí solitari, entre ametllers, a la recerca d’aquest silenci poblat pel soroll de bestioles ocultes. Finalment, també acabava passant, més temps del que en realitat volia, si no fos perquè l’alternativa resultava pitjor, al bar de la carretera. No sé fins a quin punt era la voluntat de compartir l’ensopiment, o com a estratègia de confondre’m amb el devastat paisatge humà d’aquell indret que dissimulava la foscor amb una blanca llum fluorescent i un terra que pretenia imitar un marbre blanc esquitxat de taques negres que, això sí, mantenia la funcionalitat de dissimular la brutícia.

Ja sé. Si em concentrava molt, podia semblar sociable. Una sociabilitat fonamentada en la disfressa d’una amabilitat d’aparença no impostada. Un intercanvi de frases mai massa llargues que implicava revelar, amb comptagotes, detalls amb caràcter secundari i superficial de la meva intimitat. Al cap i a la fi, com passa amb tot foraster que s’endinsa en una comunitat petita –una illa de nàufrags en un poble on tothom té secrets a amagar i passats poc gloriosos- em sentia observat, especialment per personatges com la Sílvia, l’encarregada del bar, que m’examinava amb els seus ulls de col·laboradora de l’Stasi, i que com a una mena d’alcaldessa informal de la comunitat local de perdedors, vetllava pels seus conciutadans. En tot cas, em limitava a fabricar-me, amb cert èxit, el personatge d’un jove passant d’advocat que estudiava Dret a distància, circumstància que podia corroborar la cartera del poble, que em portava, gairebé cada setmana, inequívocs paquets de llibres. Un jove passant d’advocat, relativament amable, encara que més aviat reservat, moderat en la beguda i les paraules, així era el personatge que m’havia creat. Un personatge versemblant, perquè contenia part de la veritat. Potser massa. Per evitar qualsevol rumorologia estranya, per passar desapercebut i semblar inofensiu, per confondre’m encara més amb el paisatge, vaig haver d’anar algunes vegades amb la Mari, que oferia sexe de pagament com a activitat complementària a l’esquifit sou de cambrera. No hi havia exclusivament un interès comercial. L’intercanvi de fluids també implicava certa escalfor més enllà de l’instint en aquella mena d’àrtica zona catastròfica, d’icebergs inestables que sovint xocaven entre ells, encara que destinats a fondre’s en l’oceà de l’oblit. Una escalfor efímera per enganyar el fred de la intempèrie que compartíem en aquell espai de taules i cadires de fòrmica, barra desgastada pels anys, i animals dissecats a les parets, una superfície de glaç on la majoria, sobretot els acompanyats, eren ben sols.

Efectivament, aquella era una monotonia que assegurava la infelicitat completa. Una culminació d’una breu biografia de decepcions i desconfiances. Els matins freds, posant l’estàrter d’un cotxe lleig i atrotinat, que arrencava amb recança. Uns vint-i-cinc minuts per una carretera amb camions i alguns tractors. Llargues hores posant ordre a uns papers que s’amuntegaven. Anades i vingudes a jutjats, ajuntaments, oficines o delegacions oficials. Un dinar insípid, sovint amb la senyora Maria, amb converses innòcues i políticament correctes. Un advocat endreçat i cortès, de tarannà moderadament conservador, entrat ja de ple en la cinquantena, que em preguntava pels meus progressos amb una carrera ensopida, via UNED, que seguia d’esma. Una existència sense atributs ni farciment, sense excessos ni defectes, sense passat ni futur. Una vida sense perspectives ni emocions.

Certament, la meva integració en l’illa de nàufrags, on descendia bona part dels vespres que no estudiava Processal Civil, Constitucional o Romà, baixava els poc més de cinc minuts entre els solitaris fanals per un carrer on s’alternaven solars sense edificar i torres autoconstruïdes i deshabitades la major part de l’any. Un cop allà, practicava les converses insípides de torn. Sentia les històries fictícies construïdes amb estructures més o menys reals que algú estava disposat a compartir a fi de fer-se l’interessant. La meva edat m’exonerava d’inventar-me passats i culpes. La meva cara de bona persona incitava els altres a fer confessions, com totes, edulcorades, dels propis pecats. De fet, observava que asseure’s a la barra, enfront a un mirall decorat per ampolles multicolors –anestèsics de la recança– era la millor posició per a les confidències. Com en un confessionari, mai no es trobaven unes mirades adreçades al buit. Com en un confessionari, confessor i confessat seien en paral·lel. Com en un confessionari, tota penitència i penediment tenia hora –potser minuts– de caducitat. En grau considerable, de la mateixa manera que la Sílvia era l’autoritat política d’aquella petita república, a poc a poc, vaig anar assumint una mena d’autoritat espiritual. Ja ningú no s’estranyava que els habituals compartissin les seves infidelitats, els maltractes rebuts o perpetrats, passats llòbrecs de presons o reformatoris, delictes més venials del que podríem creure, abandonaments rebuts o exercits, addiccions suportades o patides, i tot aquell repertori de faltes i culpes que dotaven de cohesió aquella República d’infelicitat.

És així com al llarg d’aquells mesos, ningú no s’estranyava que també els passavolants s’acostessin a mi a explicar-me les seves penes, més o menys sobris, més o menys carregats. Així, desfilaven camioners panxuts que es gastaven els diners en putes i escurabutxaques, viatjants que no arribaven mai als objectius, mares solteres sobrepassades per les circumstàncies, passavolants de camí d’alguna fugida o retorn, fugitius d’algú, del món o, sobretot, de si mateixos. Per això quan va aparèixer aquella dona misteriosa, mig escabellada, com una hippy disfressada d’algú que tractava d’impostar neutralitat estètica, que només parlava anglès –i jo era l’únic de la sala amb qui es podia comunicar– li fes, primer d’intèrpret, i després d’interlocutor.

Tanmateix, a diferència de la norma no escrita fonamentada en el fet que jo escoltava i l’altre parlava, les coses no van anar ben bé així. Després d’un breu intercanvi d’informació bàsica –on era el telèfon, on era el lavabo, si podia menjar alguna cosa, si hi havia habitacions lliures, si acceptaven lliures esterlines–, els papers s’invertiren. Probablement, la tranquil·litat que m’oferia que només una desconeguda en els tres-cents metres quadrats del bar-restaurant pogués entendre’m, va permetre deixar-me anar. Es tracta de la familiaritat que es pot teixir entre dues persones que, a priori, no tornaran a coincidir a cap cruïlla, destinades a esdevenir un d’aquells records irrellevants que, només algun somni, algun déjà-vu, alguna llampegada de la memòria oculta, seria capaç de desenterrar-lo efímerament del record.

I va ser així: el confessor va passar a exercir de confessat. El confessor no explicava res, només de tant en tant deixava anar detalls que permetien entreveure el d’una dona forastera que arriba en plena nit a un bar de carretera, portada –en condició d’autoestopista– per un cotxe fosc, probablement com a una etapa més del que s’intuïa una fugida, sense conèixer cap origen ni destí. Ella preguntava. Jo, més que contestar, anava exposant extenses i complexes explicacions en un idioma no practicat des de l’estiu anterior, amb més entusiasme que precisió. No admetien lliures esterlines –el frankfurt i la cervesa d’un auster sopar anava al meu compte, mentre em mirava de reüll la Sílvia-. El telèfon funcionava amb les monedes que li vaig passar –van caure moltes de cop, de manera que no era difícil deduir que trucava a un país estranger. El lavabo era millorable. I sense pessetes per pagar una habitació, vaig suggerir-li que es quedés a dormir a casa meva. Era obvi que aquella pèl-roja de rostre pàl·lid de trenta-pocs, no només no tenia moneda espanyola, sinó que tampoc devia tenir –o no volia mostrar– una documentació obligatòria per a qualsevol passavolant en una època en què la Guàrdia Civil de la població propera, no parava de tocar els collons a la parròquia, que discretament sortia del bar quan el caporal i el seu subordinat extremeny, entraven a fer preguntes incòmodes contestades amb silencis i evasives.

Va acceptar la proposta a la primera. I això no em va resultar precisament tranquil·litzador. Una dona misteriosa, que et parla en una llengua estrangera, que potencialment pot despullar-te de la teva cuirassa, algú que evidentment fuig –i, per tant, malgrat la fredor que mostrava, pot ocultar una incontrolable desesperació–, pot resultar perillosa. Si més no, inquietant, i alhora, excitant. És evident que començava a percebre en mi una sensació desconeguda: una descontrolada atracció. Era clarament diferent de la Mari, amb qui l’intercanvi comercial, amb el plus d’una certa proximitat efímera, pautada i interessada, deixava les coses clares des del principi. Malgrat que tenien la mateixa edat, la Carole –òbviament un nom fals, perquè me’l va donar mentre pel Jukebox del local sonava I feel the earth move under my feet,, de la Carole King- era molt diferent. No sé si més sofisticada –a diferència de la cambrera, no semblava de suburbi–, ni necessàriament amb un físic especial –era obvi que no solia maquillar-se i volia exhibir una certa naturalitat, molt a l’estil de la cantautora newyorkina a qui li acabava de manllevar el nom–. Era un tot. Era una sensació estranya. Era l’atracció de l’abisme.

Pujava, al seu costat, pel carrer desolat de cases tancades i barrades i solars que feien d’horts desmanegats, neguitós. Vam entrar a casa, relativament ordenada, i amb uns quants llibres estesos per la taula per dissimular la desolació d’aquell petit pis que mai no seria una llar.  Vaig oferir-li l’habitació petita. Ella em va besar i vam anar de cap al llit. Sense massa prolegòmens. Sense cap recança. Sense cap avís ni senyal. Sense escenes ni gestos romàntics. Sense banda sonora. Potser l’excitació de la fugida, potser la sensació del perill, potser la proximitat a la mort desfermava l’instint, com el sexe en els temps de guerra, com els gladiadors que s’enfrontaven l’endemà a l’arena, com els metges d’urgències, com els pilots de Fórmula 1 que alimentaven les estadístiques tràgiques d’un esport que, als anys setanta, recordava la ruleta russa.

Em vaig despertar quan encara era de nit. Bé, de fet era ella la que semblava dormir, al costat del meu instint irracional, perquè la freda racionalitat que em caracteritzava en aquells anys, el meu caràcter calculador i amb un punt de rigidesa, havia tornat a prendre el control de la meva voluntat, mentre tractava d’elaborar una mena de càlcul de danys, d’administració d’una situació improvisada, de planificació del següent pas, del següent gest, del següent mot. Aniria a treballar com si no passés res? La convido a marxar? Li ofereixo portar-la a la ciutat? Li proposo que es quedi? Ja a sota de la dutxa continuava avaluant avantatges i desavantatges de cadascun dels escenaris. En sortir, ella s’havia llevat i havia fet cafè. Semblava més relaxada i menys neguitejada que el dia anterior. Fins i tot presentava una expressió que permetia ser interpretable com un somriure. Amb un accent més fort i exòtic que la nit anterior va suggerir si es podia quedar un parell de dies, i si també faria el favor de no deixar-la sola. Tot això ho deia mentre semblava netejar una nou mil·límetres negra. El to amable no amagava el que era una ordre dissimulada. Retornat al meu paper originari, fred, calculador, tranquil, una mena de caricatura de flegma britànica de les pel·lícules d’espies, vaig contestar que es tractava d’una proposta molt atractiva, encara que abans havia d’avisar amb alguna excusa perquè no em trobessin a faltar al despatx.

Vam anar en cotxe fins a la cabina a peu de carretera, just on començava la drecera dels ametllers. Era la primera vegada que faltava a la feina. “Una cosa semblant a la grip. Alguns veïns m’ajudaran. No patiu, en pocs dies em refaré”, amb una veu lleugerament afònica van ser prou per aturar les preguntes de la senyora Maria i migconvèncer-la de la mitjaveracitat de les meves raons. La Carole, o com es digués, m’esperava a dins el cotxe amb el motor engegat, mentre es mirava un mapa no massa actualitzat que devia ser del primer propietari del 850.

Van ser dos dies, tal com havia proposat. Tres, si comptem el darrer. I, com havia succeït la nit en què ens havíem conegut, ella exercia de confessora mentre que jo, definitivament despullat de la meva cuirassa, feia les corresponents confessions, amb els seus derivats de culpes i penediments, encara que ella, com jo, no semblàvem gaire partidaris de penitències. Tanmateix, a diferència de les confessions en paral·lel, amb la mirada perduda dirigida a un mirall de bar, les nostres eren confidències cara a cara, on la seva mirada, els ulls verds i profunds –i la incertesa que comportava la pistola sempre al seu abast–, em feia sentir vulnerable, com el noi de divuit anys, introvertit, inexpert i impostadament escèptic que era en aquell moment. Bé. S’ha de dir que les confidències eren totes unidireccionals, perquè ni tan sols em va dir el nom.

De dia, les converses s’alternaven amb els silencis. De nit, el sexe s’alternava amb les cigarretes. Un sexe, com les cigarretes, sense filtres ni edulcorants. Unes nits, i uns dies, amb una complicitat sense paraules ni preguntes, com aviat aprendrien unes noves generacions que ja no troben el punt intermedi entre el romanticisme carrincló i el consumisme despietat del Tinder. Dos solitaris en una cruïlla, dos nàufrags damunt un inestable iceberg. Teòricament jo no era el seu ostatge. O potser sí. Mai hi va haver amenaça, ni cap ordre explícita. Ja sabeu la mania dels angloparlants amb el  please, shall, should, would, can i could. Semblàvem una parella veterana a qui no calia verbalitzar el que ja intuíem, que experimentàvem una estranya compenetració en les mirades i en els gestos, en una manera alternativa a compensar els dèficits comunicatius del seu accent peculiar i poc entenedor i les meves imprecisions idiomàtiques.

Al tercer dia, i brandant el mapa, em va demanar –amb l’arma col·locada entre les calces i els texans– si la podia acompanyar a la frontera per un camí que havia marcat amb un bolígraf. En certa manera, resultava un alleujament. Si bé la companyia em resultava agradable, i el sexe encara més, el confinament, més o menys involuntari i forçat per les circumstàncies, afegit al fet que al Bar de la Sílvia i al bufet del senyor Gonzalo em començarien a trobar a faltar, la perspectiva d’una escapada per la carretera, malgrat el distintiu de conductor novell, em resultava excitant.

Va ser un recorregut per carreteres secundàries, d’aquelles mal asfaltades, plenes de sots i graveta que travessaven pel mig d’uns pobles grisos, on encara era possible trobar tota mena de bèsties de càrrega convivint amb vells tractors, amb olor de vi de bóta vella, tal vegada com evocaven els poemes de Josep Carner. Un viatge inacabable, llarg i a càmera lenta, amb silenci de ràdio, amb un cotxe vell, atrotinat i insegur. Pràcticament no vam parlar en total trajecte. Jo anava més intranquil que ella, que de tant en tant em dedicava una mirada que es podria interpretar com càlida, com la mà que, de tant en tant, acariciava el meu clatell. Vam passar per carreteres vorejades d’ametllers, després van ser pins, en acabat faigs i oms, finalment, els primers avets clivellats per la neu. Després de fer la darrera aturada a una benzinera, mentre ella, provocativament, feia una cigarreta mentolada a dins el cotxe, vam enfilar el darrer tram, on, per tranquil·litat compartida, no vam topar amb cap control de la Guàrdia Civil ni res que se li assemblés.

Un cop a Llívia, ja avançada la nit, em va demanar que aturéssim el cotxe. Ja li havia explicat com arribar a peu a La Tor de Carol, on segurament iniciaria una nova etapa. Em va agrair els serveis prestats. Em va fer un bes llarg i intens, amb sabor a tabac mentolat. I em va dir que no ens tornaríem a veure. Vaig contemplar una bona estona com s’anava endinsant, pausadament, en la foscor, mentre queien tímides volves de les darreries de març. El nostre iceberg s’havia esquerdat definitivament. Les nostres illes solitàries i inestables s’anaven allunyant inexorablement vers els corrents marítims que, potser, abans de fondre’s, acabarien enfonsant algun vaixell.

L’endemà, després de fer una quilometrada per carreteres generals, vaig arribar prou aviat al despatx. El meu aspecte lamentable després d’una nit –o potser unes quantes nits- sense dormir, em generava una coartada creïble, i va esvair qualsevol pregunta, entre els precs de la senyora Maria perquè tornés al llit. Francament, aquella era una perspectiva depriment, perquè temia enfrontar-me, de nou, a una devastadora solitud.

Els dies posteriors, les setmanes posteriors, els mesos posteriors, van representar a un retorn a les velles rutines, als hàbits assolits en aquella etapa grisa de la meva vida. Havia tornat al bar de la carretera, on més enllà de certes insinuacions dels qui havien abusat del conyac, ningú no en va fer cap pregunta directa. Ni tan sols la Sílvia, que continuava fent aquella cara de saber-ho tot. Ni els penitents, que continuaven esperant el retorn al meu paper de confessor. Ni tan sols la Mari, amb qui vaig incrementar, durant un temps, les trobades físiques, guarnides amb algunes converses més personals i tímides confidències mútues més o menys sinceres. De fet, em va confessar que durant aquell lapse de temps, la policia va fer una d’aquelles entrades habituals contestades per fugides discretes de qui no volia tenir tracte amb els uniformats –la majoria–. El resultat: el previsible “no hem vist ningú,” “no en sabem res,” “tot normal,” “aquí passa molta gent.” En el fons, la Sílvia sabia que la discreció era la força del seu negoci i la font de la seva autoritat.

Van passar els anys. Vaig acabar la carrera. Vaig instal·lar-me en aquella població, que amb un sobtat creixement a còpia de ciment i immigrants exòtics, va esdevenir ciutat. Vaig fer-me advocat, i després d’associar-me amb el senyor Gonzalo, em va traspassar el bufet. Vaig deixar d’anar, com resulta obvi, pel bar de la carretera. I les insinceres confessions de borratxos van ser substituïdes per les insiceres confessions de delinqüents, o de persones que, amb els meus serveis, eren exonerats de les seves culpes, com si una estranya força espiritual en mi, els absolgués dels seus pecats. Van passar els anys, i vaig anar envellint, passant d’una existència fosca i confinada, a una altra de semblant, encara que amb més metres quadrats, més il·luminació artificial, i tots aquells béns materials que la prosperitat econòmica em permetia, sense que això alleugés la mateixa recança de quan era un jove i taciturn passant d’advocat de divuit anys que feia 3,7 quilòmetres caminant fins a l’estació –2,6 si passava per una drecera entre ametllers–, dues estacions de tren, i un carrer que feia pujada fins al mateix despatx –més ampliat, i millor decorat– on començava la meva història.

Em costava dormir. I amb els anys, la cosa anava cada vegada pitjor. Solia mirar la televisió de matinada. Un dia, en un canal d’història, la visió d’una fotografia en blanc i negre em va retrobar amb ella. Kirsty Kelly. Una militant de l’IRA abatuda a trets pels serveis secrets britànics en una operació irregular i silenciada a prop de Niça, pocs dies després que es perdés entre la neu en un camí rural que l’havia de dur a una estació de tren. Una història somorta durant dècades que la desclassificació documental -i l’interès d’una periodista d’investigació- havia permès destapar.

Vaig passar els següents dies tractant d’informar-me sobre la notícia, sobre les circumstàncies, sobre la persona. Vaig encarregar un llibre escrit per la periodista on se’n parlava del tema. Al volum, hi havia un capítol dedicat a la seva figura, la seva presència al Bloody Sunday, la seva militància, la seva set de venjança i el seu recorregut des de la seva fugida precipitada de Gibraltar, on havia escapat a una emboscada –en què altres companys seus d’escamot van ser abatuts-. Una fugida que la va portar fins a un tiroteig a Montpeller, on havia mort un parell d’agents britànics, fins a caure sota un núvol letal de plom en una carretera secundària provençal, on morí dessagnada amb la seva Browning a la mà. Mancava, com no podia ser d’altra manera, les referències a una setmana on la investigadora li havia perdut la vista. Vaig estar temptat de contactar-hi. Malgrat que la meva possible col·laboració i encobriment ja havia prescrit, em va fer mandra relatar aquells dies llunyans. Tampoc em faria molta il·lusió que la meva col·laboració amb una activista de l’IRA als anys vuitanta transcendís i esdevingués una arma de desgast per als nombrosos enemics acumulats. Al cap i a la fi, fins i tot els morts –i els vius– tenen dret a guardar secrets. Hi havia una fotografia seva tal com la recordava, sabent que els nostres camins mai més es retrobarien, que els nostres icebergs s’allunyarien els uns dels altres, fins a fondre’s en oceans d’oblits, tot i que semblava que el seu havia enfonsat algun vaixell.

Feia molts anys que havia oblidat aquell episodi. De fet, només aquell flash televisiu havia fet ressuscitar aquella estranya sensació experimentada feia més de trenta anys, amb un punt d’agredolça nostàlgia. Tot i això, durant uns dies, va anar esdevenint una petita obsessió que creixia i creixia. L’havia oblidada. Potser, més aviat, l’havia esborrada de la memòria, com un record més entre les diverses dones que passarien, amb més o menys intensitat, amb més o menys lluminositat, per la meva vida. I, tanmateix, aclucava els ulls, i podia reconstruir amb una precisió desconcertant les poc més de setanta-dues hores que vam passar junts.

Un matí, després de trucar la meva secretària dient que em prenia el dia lliure, vaig agafar l’Audi, i vaig recórrer els poc menys de vint quilòmetres que m’acostarien a l’escenari d’aquella estranya història. Potser, més aviat, un incident biogràfic secundari. El bar havia canviat de dalt a baix. Tot semblava més modern i impersonal. Els animals dissecats a les parets havien desaparegut. No reconeixia cap rostre entre els nàufrags. També aquests semblaven dividir-se entre els tocats i els enfonsats, encara que les faccions eren més exòtiques. La Sílvia no hi era. Al darrere la barra hi havia una família xinesa que preguntava amb monosíl·labs. La fòrmica s’havia esvaït entre un mobiliari més funcional i colors més neutres. No hi havia rastre de la Mari, a qui feia més de deu anys vaig assistir com a clienta per un desagradable afer de tràfic de drogues.

Després de fer un cafè insípid, vaig caminar pels voltants. Tots els solars havien estat construïts, encara que aquella devastadora solitud d’urbanització suburbial es mantenia en l’ambient. Vaig anar allunyant-me, perquè, potser inconscientment buscava aquells camps d’ametllers que havien anat reculant per l’empenta del ciment. Encara quedaven uns quants. Embadalit, vaig anar endinsant-me a poc a poc, empès per una estranya sensació. De cop, començava a sentir un agut dolor al cap. Vaig palpar-me el clatell, que el trobava inquietantment humit. La visió de la sang als meus dits m’estremí. Vaig seure sota un d’aquests fruiters, que en ple mes de febrer, eren atapeïts de flors. De cop, una esgarrifança em va recórrer l’esperit. Em sentia confós. No devia haver viscut tots aquests anys en una dimensió paral·lela?, en una suggestió a mitges entre el somni i la mort. Potser la Carole –o no era la Kristy Kelly?– qui em va disparar per sorpresa, mentre era darrere meu, mentre passejàvem, al capvespre, per aquell indret que m’infonia una pau tranquil·litzadora? Potser no havia enterrat el meu cos sota el mateix ametller on em trobo ara? Potser no sóc viu, i encara no en sóc conscient? No era, potser jo també, un vaixell enfonsat per un iceberg a la deriva? No deien els grecs que el somni és germà de la mort?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!