Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

31 d'octubre de 2018
0 comentaris

Consell per la República

La primera cosa que he fet aquest matí ha estat registrar-me al Consell per la República. Hi ha un bon grapat de raons per apuntar-se, que coexisteixen amb nombrosos dubtes. Tanmateix, els anys m’han fet kantià i a guiar les meves accions en virtut del que crec correcte. Com tot projecte que neix ple d’ambicions i a mig embastar, encara sense definicions precises, té un destí incert. Pot acabar com una anècdota de la història, un camí que es perd enmig del bosc, una marrada que ens retorna al punt de partença. També pot ser el catalitzador que empenyi vers la ruptura amb la dictadura hispànica, el detonant d’un nou procés històric caracteritzat per bastir un estat on gent que habitualment no hi comptem per a res, escrivim les noves regles del joc d’un nou estat, entenc que més virtuós del que hem conegut en la nostra existència. Ara bé, si guiéssim el nostre comportament de manera exclusiva per l’utilitarisme, tot allò que té de positiu la civilització i els seus valors, no haurien existit mai, i ens mouríem en les coordenades d’una perpètua edat de les ombres.

De fet, les ombres són omnipresents al nostre voltant. Només cal veure la degradació de la democràcia que nosaltres hem pogut percebre amb una percepció esfereïdora pel fet d’haver patit un dels estats més antidemocràtics del continent. Les ombres allargades del feixisme apareixen, com els fantasmes familiars dels europeus, estenent-se a aquells espais on la il·lustració havia emergit. Les ombres apareixen al Brasil, als Estats Units, a les Filipines, arreu del món. És per això que en aquest context difícil i gens estimulant, que participar en un projecte que tracti d’anar contra corrent, potser no és molt útil i pràctic, encara que és, essencialment moral.

No en dubto gens de l’ambició moral dels impulsors del Consell. El president Puigdemont, bona part dels exiliats i els empresonats injustament posseeixen una grandesa moral que fa que, un descregut com jo, hagi de dipositar brins de fe en un projecte que, com tots, em suscita dubtes. Malgrat el meu doctorat en escepticisme, sóc un lector d’Stephan Zweig i Walter Benjamin, i entenc precisament que la dimensió moral, en aquests temps que corren són més necessaris que mai. Al llarg de la meva erràtica vida intel·lectual m’han posat múltiples etiquetes, malgrat que m’he sentit molt còmode amb la de llibertari, que s’escau molt amb un esperit poc avesat a respectar el poder i l’autoritat, i a no creure en les grans idees i principis, de la mateixa manera que a escandalitzar-me davant les desigualtats o les discriminacions. És per això que participar en un projecte d’aquesta naturalesa, ni que sigui en un espai marginal o anecdòtic, el contemplo com a un imperatiu moral.

Hi ha, a més, la meva condició d’historiador. Com tothom que s’ha ficat en aquest jardí, no en tinc ni la més remota idea de fins on arribarem o perquè servirà. Ara bé, la meva intuïció és que pot tenir un paper històric al qual és difícil no deixar-se seduir. Tot fusionant Pierre Vilar i Joan Fuster: “la història, la fem, o ens la fan”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!