Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

19 de març de 2020
0 comentaris

Confinament, dia 7

19 de març

Sant Josep. A les portes de la primavera astronòmica. Fins i tot, al matí ha fet un sol prometedor, de finals d’hivern amb de cel pur i aire net, com si hagués plogut. Tanmateix, els carrers continuen amb aquesta atmosfera inquietant instal·lada a la superfície. Mentre vaig a buscar el pa, la gent, molts amb mascareta, mantenen la distància amb mi, dibuixen una trajectòria paral·lela per mantenir més de dos metres quan ens trobem de cara, com si fos una amenaça.

El silenci, especialment als pobles i les ciutats, sempre m’ha inspirat certa basarda. Em fa sentir com si fos un intrús, un foraster sospitós. L’anonimat de les ciutats, amb la seva activitat, fressa, contaminació i presses, sempre l’he trobat acollidora, perquè et permet refugiar-te en la pròpia intimitat. A les ciutats, sempre pots servar secrets. Als pobles, al camp, és com si fossis un llibre escrit sense coberta. La gent, no només et coneix, sinó que gairebé podria escriure una biografia, i fer aparèixer, per tant, tots els episodis vitals dels quals hom no sempre podries sentir-te orgullós. O per contra, qualsevol mèrit obtingut, sempre et fa diana de ressentiments i enveges. “La vida als pobles és horrorosa”, que deia Josep Pla al seu Quadern gris. I la cosa té la seva ironia, perquè l’escriptor de Palafrugell, en complir quaranta-pocs anys, i després d’anys dedicats al periodisme i la bohèmia barcelonina, després d’haver fet de corresponsal al Madrid dels primers anys de la República, després d’haver viatjat arreu d’Europa, després d’haver exercit com a cosmopolita professional, es va encabir una boina al cap, es va instal·lar al mas familiar de Llofriu, i pràcticament no va tornar a sortir de l’Empordà.

En bona mesura, Pla, també es va confinar amb aquella geografia que tan estimava i detestava alhora. I no, no crec que fos un home estrany. Les relacions personals amb la nostra geografia no deixen de representar una d’aquelles històries d’amor tempestuoses al més pur estil Richard Burton i Liz Taylor, o com els drames laberíntics i existencials que apareixen a la filmografia d’Ingmar Bergman, o –una de les meves preferides– Leonard Cohen i Marianne Ihlan.

Efectivament, sóc un barceloní, amb cert pedigrí (calculo que el meu besavi patern es va instal·lar a la ciutat cap a 1898 o 1899), que també ha tingut una relació peculiar amb la ciutat. Potser Santa Eulàlia de Vilapicina (un dels Nou Barris) no és el lloc més glamourós del món, tanmateix, una ciutat tan concentrada sempre empenyia a buscar espais naturals. És per això que la majoria dels barcelonins experimentem un sentiment que ens impel·leix a cercar boscos, platges o muntanyes. La vida de barri, a més, com la vida de poble, és limitada, i t’empeny a la recerca d’anonimat. Finalment, i aquesta és la principal causa, l’especulació immobiliària, la gran tradició barcelonina, condemna a la majoria a una vida de privació econòmica, a disposar de pocs diners. Alhora, com a bona ciutat portuària, la proximitat del mar incita a conèixer nous horitzons. Com Pla, jo també vaig viatjar tot el que vaig fer, per plaer. Ara ho continuo fent, encara que sovint més per obligació que per convicció. I, paradoxalment, com Pla, també m’agradaria encabir-me una boina i instal·lar-me al meu mas de Llofriu per exercir relaxadament el meu cosmopolitisme. Llàstima que no tingui un mas, ni un poble per retirar-me. Perquè és això: la gent de les ciutats tenim arrels més superficials que la gent de poble. És per això que sento una gran admiració –i un punt d’enveja– per la gent de poble. No tant per l’indret particular, sinó per la pròpia idea d’arrels.

Per contra, ara que ja fa més d’un quart de segle que no visc a Barcelona –tot i que hi baixo sovint, almenys mitja dotzena de vegades al mes–, he de reconèixer que m’he reconciliat amb una ciutat amb qui he tingut grans desencontres i discussions. Potser el nostre amor ha esdevingut més civilitzat, com la relació convencional, gairebé burgesa, que tinc amb Girona, una ciutat brillant, culta i sofisticada, encara que amb un tracte sovint esquerp i distant. Potser és això, Barcelona ha esdevingut una mena d’amant, amb aquell aire de bogeria i excitació tan pròpia de les persones difícils. Com Burton i Taylor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!