Espai de Dissidència

16 de març

M’he despertat aviat. Deu ser la rutina pròpia de dilluns. I també certa inquietud, car la primera cosa que he fet és reconfigurar el mòbil. La setmana passada, abans que l’apocalipsi col·lapsés el nostre sentit de normalitat, vaig fer el pas de canviar de companyia de telèfons. He de reconèixer que, com Pla, tinc tendència al conservadorisme en els costums. Portava vint anys amb Orange. No puc dir que estigués insatisfet. Més o menys, rutllava. Tanmateix, el país ha canviat, i ha arribat el moment d’apostar per tots aquells que no s’avergonyeixen de la seva catalanitat. De la mateixa manera que a poc a poc he anat canviant de companyies, anar a Parlem constitueix també una mena de referèndum de consum a càmera lenta.

He de reconèixer que manegar andròmines digitals o reconfigurar programes informàtics em suscita certa excitació. Potser hi he estat uns vint minuts. Després, algunes provatures. Sembla que funciona. Faig cas dels consells de l’ANC, uns consells (consum anti-Ibex 35) que, per poc contundent que podria semblar, ha propiciat tota l’artilleria judicial dels ofesos i emprenyats. Hi he trucat un parell de vegades per resoldre dubtes. M’han agafat el telèfon a la primera. Un noi molt amable m’ha resolt el problema del roaming. Un correu electrònic contestava, dues hores després de la meva demanda, que l’app trigaria unes hores a reconèixer la meva línia. A les dotze ja funcionava. Avui era un dia previsiblement actiu, i necessitava un telèfon que funcionés. I ho ha fet prou bé.

He sortit a primera hora a comprar pa. Dia fred i trist. Cel baix, amb un gris neorrealista. El forner, un noi jove, simpàtic, i d’una generositat natural, em rebia amb mascarilla. Poca gent a la cua. He caminat poc. La meteorologia avui estava dissuassòria. A més, tenia pressa.

A casa, tasto el teletreball. Contràriament al mite, ha suposat tanta eficàcia o ineficàcia com la presencialitat. De fet, gràcies a la novetat, a les set encara tenia afers pendents. El gran perill de treballar des de casa és fixar límits. A quarts de deu, puntualment, primera videoconferència. Fa una dècada clamava en el desert per fer servir aquest sistema per estalviar-me viatges a Barcelona –sóc un hipòcrita: m’encanta anar al cap-i-casal–. Suposo que era una manera de reivindicar la meva modernitat, així com els anys que vaig fer de formador TIC per a docents del Pla de l’Estany. Recordo encara, a principis de segle, com vaig mostrar l’Skype a unes mestres enlluernades per la tecnologia. Avui era una prova de foc. La meitat dels assistents no tenien compte d’Skype, i alguns no ho havien fet mai.

Amb un munt d’incidències, errors, connexions defectuoses, caos i, sobretot, el desconcert per la falta de pràctica, la cosa ha anat com el primer dia que aprenem a nedar: de la incomoditat a l’entusiasme. Hora i mitja productiva. Reforçament de la confiança. Un punt de sensació que es manté mínimament controlat l’incontrolable. Mitja hora després, la segona videoconferència, amb més gent i menys bregada. Itinerari semblant que acaba amb una mínima sensació d’aquesta mena de medi aquàtic.

Això del teletreball és un frau. Al final, acabes treballant més del que pensaves que estalviaries. Penso, també, que és una autoprotecció contra la incertesa. L’aïllament propicia comportaments com els de la Mila, la fràgil i forta protagonista de Solitud, de Caterina Albert, que prova d’endreçar l’ermita amb energia insòlita per fer front a la incertesa. Omplir temps serveix per defugir l’abisme de les nostres ànimes.

No m’he informat gaire del que passa al món exterior. Una pluja freda, hivernal, ha esquitxat el balcó. Hi he volgut llegir una estona –el número de febrer de L’Avenç–, tanmateix, avui no he trobat massa concentració. He fet una pipa mentre contemplava les teulades mullades, espiant els pocs vianants arrecerats sota paraigües negres. De fet, encara plou, i pel que he vist en l’aplicació del mòbil, sembla que anirà a més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!