Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 d'abril de 2020
0 comentaris

Confinament, dia 38. Batusses educatives

20 d’abril 

La quotidianitat, ni que sigui en temps excepcionals, absorveix fins al punt que les activitats extra, com aquest mateix dietari, no sempre són possibles. La fi de la setmana santa ha inundat d’activitats importants, tot i que he de reconèixer que sense la intensitat de les primeres setmanes. Ara bé, el distanciament social, i sobretot els límits a la possibilitat d’oxigenar-se i la incertesa sobre el futur condicionen negativament la inspiració. No em concentro. Ni tan sols per llegir. Ni tan sols per veure productes culturals. Ahir, per posar un exemple, vaig començar a veure un documental biogràfic sobre el dramaturg Arthur Miller –dirigit per una de les seves filles– i sovint havia de tirar enrere perquè desconnectava. Dormo més o menys bé, encara que no massa. Llegeixo força, encara que no amb profunditat. Les coses em costen més. La setmana passada vaig començar a preparar una classe sobre l’anarcosindicalisme a Catalunya i, allò que amb dues o tres hores en tenia prou, m’ha costat entre tres i quatre vegades. 

He reprès el contacte amb algun amic. En la sociabilitat masculina adulta, normalment cal alguna excusa per mantenir una conversa, i el “et trobes bé” esdevé una entrada neutra que tothom pot comprendre i assumir. Per sort, la majoria de la gent que conenc resta –si no, mitjançant les seves fonts oficial, és a dir, ells mateixos– bé, sense efectes de la malaltia ni massa histèrics per la situació. 

Per fi he acabat la narració que m’ha portat deu dies. Uns trenta-mil caràcters, més del que em pensava. Em sembla que me n’he sortit prou bé, amb final teòricament sorprenent i desconcertant, i amb una estructura relativament lògica i un intent de recrear ambients –espero que– suficientment reeixida. Es tracta, com sol ser marca de la casa, d’un conte força depriment que té, com els set o vuit que tinc ja escrits per a aquest recull que ja veurem què passa, l’amor i la mort com a nexes d’unió. La veritat és que aquest Sant Jordi sí que serà depriment. Bé, ja hi estic acostumat. Com a autor outsider que viu força al marge dels cercles literaris –i força ignorat per una crítica instal·lada en uns minvants quaderns culturals d’uns diaris decadents– tenir un llibre per Sant Jordi sense promoció és enfonsar-te en el desànim. Crec que fins i tot això passa entre els noms més consolidats, condemnats a una mena de competència ferotge i incòmoda. Som massa escriptors per a un país tan petit, i fins a cert punt, limitat en la seva capacitat d’absorció d’una cultura complexa i polièdrica. I, al final, i això ho diu tothom, Sant Jordi s’ha convertit en el mercat dels llibres que podries trobar a la Llibreria de l’Estació de Sants o del Corte Ingés. 

Avui, que he fet tots els meus deures a temps, m’he colat fins i tot, en una classe on-line de “Sistema Internacional” per a estudiants de dret. M’he cansat aviat de sentir tantes obvietats en anglès de coses sobre les quals ja havia ensenyat. No m’ha animat pas, al contrari. 

La setmana promet una primavera britànica: vent, fred i pluja. Hi ha un silenci que ajuda a endinsar-se en la reclusió. És curiós que durant aquest període hagi escoltat molt poca música. Per sentir-la cal estar, també, inspirat. També me n’adono que acostumo a sentir-la quan camino pel carrer o surto a córrer pel camp, activitats que, a hores d’ara, poden comportar una agressió policial i un tracte de delinqüent per part de les autoritats mediàtiques. 

Em sento com “la fera ferotge” de l’Ovidi Montllor, per a mi, la millor de les seves cançons. Continuo pensant que aquest sistema tan rígid en què el govern espanyol com el català competeixen a veure qui és més repressor, fa que allò que podria esdevenir una benedicció, l’estan convertint en una gàbia. Desitjo airejar-me, com qualsevol altre mortal, respirar aire pur, i confiar en què, després de la catàstrofe, farem propòsit d’esmena i muntarem una societat on la seguretat consisteixi en una Renda Bàsica Universal i una certa sobrietat comfortable. Tanmateix, com a historiador, i com a narrador d’històries, tendeixo a ser d’un pessimisme insofrible. 

Ahir, topada pel populisme pedagògic del diari Ara, que ha aprofitat el moment per carregar contra els mestres. No pas perquè els importem, sinó perquè hi ha sectors –el dels suposats innovadors, en realitat neoliberals despietats usurpant llenguatge progressista– que volen fer un putch contra els actuals responsables. El món de l’educació és molt semblant al de la religió. Atès que es fonamenta en la fe, més que en la raó; en l’especulació, més que en l’evidència; en el desig, més que en la realitat, no existeixen discussions ni raonaments, sinó fàtues i mil·lenarismes. En comptes de solucions intel·ligents: formació, gratuïtat, reducció de ràtios, repartiment d’alumnes desafavorits, alguns fan les seves croades particulars tot reclamant sacrificis. Algun dia escriuré sobre el tema, tot i que això em comportarà allò que ja anunciava el meu estimadíssim Georges Brassens:  

Pas besoin d’être Jérémie 
Pour d’viner l’ sort qui m’est promis  
S’ils trouvent une corde à leur goût 
Ils me la passeront au cou 
Je ne fais pourtant de tort à personne 
En suivant les ch’mins qui ne mènent pas à Rome  
Mais les braves gens n’aiment pas que 
L’on suive une autre route qu’eux 
Non les braves gens n’aiment pas que 
L’on suive une autre route qu’eux 
Tout le monde viendra me voir pendu 
Sauf les aveugles, bien entendu  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!