Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

9 d'abril de 2020
1 comentari

Confinament, dia 28

9 d’abril  

He fet un breu parèntesi en aquest dietari que no sembla tenir capacitat d’excitar-me, un testimoni més d’uns temps que inspiren inquietuds. Escric al vespre, tot just quan els aplaudiments al personal sanitari arrenquen, primer tímidament, després de manera generalitzada. Finalment, se sent alguna sirena. Aquest ritus diari té un punt d’exorcitzant. Després d’anys d’abandó del sector sanitari i d’indiferència respecte als serveis públics, tractem de tranquil·litzar la nostra inconsciència col·lectiva. Veig més efectiu les cassolades on expressar rebuig a algú, especialment si porta corona. Els ànims que tractem de transmetre a metges, infermeres, cel·ladors, auxiliars, tot aquella persona a qui hem empès a primera línia de foc armats només de la seva responsabilitat i entusiasme, em semblen un trist consol. Un trist consol que encara pot enfonsar-los moralment si, quan tot això millori, continuem condemnant-los a la nostra indiferència. 

Continuo amb una escassa inspiració. No hi ha res com els encàrrecs per tal de mantenir-nos vius. Per contra, allò que he de fer de motu propi, només amb la perspectiva d’haver-me de barallar amb editors, em fa una mandra infinita. Continuo amb aquesta breu narració -porto, de moment, 1.000 de les 2.000 paraules que prevec– no acaba d’arrencar. Em debato amb els meus personatges sobre el paper, el conflicte i el desenllaç que han de tenir. Comparteixo el primer paràgraf amb els pocs lectors del dietari.  

Quan tenia divuit anys vaig començar a fer de passant d’advocat. No recordo els detalls –o potser no tinc intenció de recordar-los–, tanmateix algú de la família em va aconseguir aquella feina en un indret llunyà, massa gran per ser un poble, massa petit per ser una ciutat. La urgència i la precipitació van portar-me a què el meu allotjament teòricament provisional, fos en un petit pis, estret i fred, d’una urbanització d’aquelles de cap de setmana i vacances on el proletariat metropolità fugia de l’estretor de pisos freds  i laberíntic, de l’ambient asfixiant de la gran ciutat, i tractava de ressuscitar, amb mala traça, els seus orígens rurals en horts desmanegats. La senyora Maria, la secretària, m’havia llogat aquells humits cinquanta metres quadrats d’una planta baixa a un preu que em podia permetre. L’alternativa, una pensió regentada per una vídua de militar, un pis fosc que recordava els decorats de les pel·lícules de vampirs de sèrie B, que hauria hagut de compartir amb passavolants de comportament incert i tendències etíliques, feia basarda. Preferia l’aïllament social que la sociabilitat forçada. I els meus divuit anys, culminació d’una trajectòria de decepcions i desconfiances, m’havia conferit un caràcter ermità que s’adeia amb les qualitats de l’allotjament. 

Avui he fet un parell de videoconferències. Detecto que els problemes de comunicació, complicitats o conflictes amb els meus interlocutors es mantenen tant en la versió presencial com telemàtica. Ens hem anat acostumant a aquesta mena de format a distància, on les dificultats tècniques esdevenen una mena de quotidianitat, de la mateixa manera que ens familiaritzem amb la cambra que mostra la càmera del nostre antagonista. 

Ahir vaig llegir seixanta planes de les memòries d’en Joan Martínez Alier, una gran personalitat immerescudament bandejat de l’estret star-system d’un país que hem de construir. Penso també que tota aquesta immobilitat acumulada, pot acabar com la ruptura d’una presa que s’endugui per endavant aquesta ficció que els remenadors de cireres tracten, debades d’articular.  

Dijous Sant. Estic tan avorrit, que seria capaç de participar en una processó andalusa. 

Respon a Antoni Dalmases Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!