Espai de Dissidència

6 d’abril  

Teòriques vacances de Setmana Santa, amb el silenci i la solitud inquietant dels carrers acompanyant-nos. Un silenci i quietud que bé podrien servir per al recolliment dels exercicis espirituals que tradicionalment han caracteritzat aquest lapse. En un passat no massa llunyà, mentre el vici i el pecat de la vida quotidiana s’ensenyorien de l’existència, el record de la passió de Crist servien de recordatori de la fragilitat de l’existència, de la dimensió sagrada que oblidem en la vida convencional, això que avui és enyorat com a “normalitat”. 

La veïna assaja una nova obra al piano, que no identifico, encara que bé podria ser de Michael Nyman. Cada tarda, com a ritual, aquesta dona, probablement més jove, encara que no massa, que jo, ha agafat el costum de practicar. Ho fa bé. Malgrat que deu fer m´es de vint anys que habitem a pocs metres, i que no hi ha hagut entre nosaltres poc més que els intercanvis amables de bons veïns, com la majoria de nosaltres, deu compartir històries i secrets, les glòries i misèries d’acumular anys. Potser ella ho expressa en un piano de cua ben afinat. Jo, que sempre he lamentat la meva total absència de talent per a enfrontar-me a un instrument amb garanties, ho faig a través dels mots. 

I, efectivament, avui he començat una nova narració. Crec que des de l’estiu, no em posava amb això de la ficció. He de dir que, sense la inspiració que desencadena el contacte amb el món, m’hi he forçat a mi mateix a escriure alguna cosa. No tenia pràcticament res al cap, més enllà d’unes quantes i vagues idees. M’hi he aturat una bona estona a articular el relat, sense massa èxit. He concatenat algunes sensacions, idees, imatges i personatges, i una mica desesperat, l’he encetada. 

He escrit dos paràgrafs i mig. No gaire més de quatre-centes paraules. És una història tristíssima, depriment, que més enllà del plantejament inicial, de la meva escassa tendència a crear trames o nusos, i sense un desenllaç massa clar, m’hi he llençat a escriure. Ja veurem com va. Estic una mica desentrenat. Espero que la inspiració em vagi fent alguns cops de mà de tant en tant. L’he titulat, de manera provisional “entre ametllers” i parla d’algú que, als seus divuit anys, comença a viure sol, en una situació d’aïllament i desconsol, que cada dia ha de fer un trajecte de mitja hora caminant, entre ametllers, per arribar a l’estació que el durà a una feina poc estimulant. Espero que en els propers dies introduiré un personatge fascinant, una interacció en base a un conflicte (o no), i quelcom semblant a un desenllaç diferit, molts anys després. Ja veurem com evoluciona. Aïllat, com estic, dels cercles literaris del país, el més difícil no és escriure, sinó trobar els mitjans perquè et llegeixin. 

Després d’encetar el primer capítol i mig de “La conjura contra Amèrica”, una sèrie de HBO basada en una novel·la distòpica de Phillip Roth que planteja uns Estats Units on el reaccionari Lindberg guanya les eleccions presidencials de 1940, una família jueva ha de bregar amb la terrible situació de la victòria dels nazis a la segona guerra mundial. Com que és un serial prou depriment, aquesta sèrie, veig, me l’estan censurant, de manera que espero la normalitat dels meus trajectes ferroviaris amb Barcelona per anar visionant els nous capítols. En canvi, sí que ahir em vaig empassar (amb bon regust de boca) “Unorthodox“, l’adaptació televisiva de la història de Deborah Feldman, una jueva de la tancada comunitat jasídica de Brooklyn que fa el dur trajecte vers la llibertat. Sembla que al ritme que vaig, aquest vespre l’acabo. Em sap greu per les de l’Hoquei. 

La conjura contra Amèrica m’ha fet venir gandes de llegir Phillip Roth. Crec que a la meva biblioteca hi havia un parell de llibres seus. El problema és que després que em posessin el parquet, i havent de reorganitzar la biblioteca, entre els quatre-mil volums que calculo he acumulat en aquests anys, no l’he trobat. M’hi he hagut de conformar amb un extens recull d’articles de Norman Mailer (una mena de Josep Pla de New Jersey). 

Aquest confinament, m’adono, m’està generant un cert empatx de lectures i de mi mateix. Al final serà veritat que la literatura, o l’art, només es pot apreciar si hi ha prou equilibri vital, entre aïllament i sociabilitat, entre biblioteca i aire lliure. No estic inspirat per escriure, ni per llegir. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!