Espai de Dissidència

2 d’abril 

Les rutines del confinament, més o menys, s’imposen. De fet, disposar d’uns horaris, més o menys orientatius, tenen un comportament d’ordre dins del desordre que afavoreixen mantenir, si més no, una mica de racionalitat. El confinament, malgrat les reiterades reunions telemàtiques que més o menys mantinc a diari, també implica un cert tancament interior, una gairebé indiferència respecte del que afecta a un món que sembla haver estat anestesiat per una cascada de males notícies, estadístiques terribles que, com tota xifra, cobreixen amb una capa d’indiferència cínica, la nostra relació amb el món. 

Tracto de fer recompte de les narracions breus que, després de la publicació de la meva darrera novel·la, tracta de bastir un mínim recull. Set, fins al moment. I provo de pensar sobre quines coses noves vull escriure. Se’m fa una muntanya. Poques vegades sento aquesta angoixa davant del full (o la pantalla) en blanc. Moltes idees que voleien, com espectres, per l’aire. Idees que, com surrealismes onírics, són absents en substància i concreció. Diversos projectes inacabats conflueixen en el no res. Certament, el confinament forçat és més estèril del que sospitava. 

En el fons, descobreixo que el contacte amb l’aire pur, fins i tot amb persones que no em cauen especialment bé, són fulminants que encenen la pólvora de la inspiració. Potser seria capaç, com Marcel Proust, d’omplir un llibre amb un milió de mots sense més interès que la música sorda d’una narració poètica. Com Proust, seria capaç d’escriure un milió de mots sense explicar res de transcendent o intranscendent. Amb un milió de mots, podria fer de notari de sensacions efímeres, o d’evocacions de madalenes d’altres temps. Tanmateix, ho confesso: no he llegit cap llibre sencer de Proust. No és el meu estil. En el fons, sóc de Nou Barris, i vaig passar massa tardes enganxat a les històries irreverents de Francisco Ibáñez a Mortadel·lo i Filemón, o rellegir sense treva els exemplars de El Jueves. 

Avui he redactat un altre article per encàrrec. Tinc comprovat que quan faig front a una peça d’aquestes característiques, resto buit. Em costa horrors concentrar-me a explicar alguna altra cosa. Potser, al llarg de molts anys he publicat més de dos o tres mil articles (un dia hauria de fer recompte), i és en aquestes circumstàncies que m’enfronto a exàmens de consciència que no estic massa segur d’aprovar. 

El temps passa, implacable. I el meu caràcter pessimista, escèptic, no em permet participar de la religió del bonrotllisme que alguna gent exhibeix a les xarxes, amb ànims de fer veure que tot va bé i anirà millor. No. Les coses no van bé (la qual cosa no vol dir que vivim addictes a la catàstrofe, ni que abans eren l’hòstia). El temps passa implacable i els dies s’assemblen massa els uns als altres.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!