Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de març de 2020
0 comentaris

Confinament, dia 11

23 de març  

Dia d’àmplia interrelació social. Via Jitsi meet, per descomptat, un sistema que sembla que s’està imposant per fer reunions virtuals, i que em va semblar veure que feia servir el President Torra des de la Casa dels Canonges per parlar amb els consellers. Dia de reunions i de tasques pendents, que faciliten que les hores passin ràpidament sense que el tedi pugui paralitzar la voluntat. 

En les reunions, on entro a la casa particular d’alguns dels meus companys de feina, des de racons repartits per tot el país, no és difícil percebre que tothom viu el confinament a la seva manera. Realment, tenir fills petits fa que tot plegat sigui més difícil. També, en base al que més o menys m’arriba del que està passant a les escoles d’aquest país, es constata allò que tohom podia intuir. Que les imatges que apareixen a TV3 amb famílies de dúplex i caseta aparellada, amb jardí i MacBook no són representatives de la mitjana del país. Que abunden les famílies sense ordinadors, ni connexió, ni un espai per treballar, de fet, ni tan sols d’un espai mínim, ni d’habitació pròpia, ni res de res. Quan vaig començar en això de l’educació, ja passava el mateix: pisos estrets i freds, criatures sense llibres de text, que s’havien d’arrecerar –els que podien– a l’escalfor i l’ambient de les biblioteques. Més de tres dècades després semblem ancorats en les mateixes misèries, en la mateixa misèria. 

Efectivament, el confinament ofereix moltes oportunitats per reflexionar. Potser és per això que, preventivament, l’Espanya de tricorni i pandereta ha desplegat l’exèrcit amb ànims intimidatoris, no anem a pensar que podríem bescanviar submarins que s’enfonsen per tablets i connexions universals.  

Per la banda contrària, també m’arriben notícies d’escoles que tracten d’improvisar un sistema de classes online ben espectaculars, regalant dades a google suite, fent videoconferències i establint un règim dictatorial a claustres amb mestres desbordats, alguns amb familiars malalts, o angoixats per la situació. Aviam, no es tracta només d’unes escoles privades que tracten de fer actuacions cara a la galeria, en base a la despietada competència darwiniana per la supervivència, sinó també unes quantes escoles públiques que s’han arribat a creure que formen part d’una espècie -o raça pedagògica superior–. Com que el fracàs educatiu és el més comú –tots fracassem en el sentit que és ontològicament impossible assolir coneixements o virtuts–, en escoles i instituts, es tendeix a substituir la raó per la fe; el pragmatisme pel fanatisme, i és així com experimentem una epidèmia de talibanisme pedagògic. 

A tot això, s’ha de dir que un Departament irresponsable (que actua com un Déu que abandona els seus fills a fora de l’Edèn) confereix galons a unes direccions que sovint poden actuar com a psicòpates. Ja se sap que a persones normals, quan se’ls ofereix una porra, una plata i una gorra de plat, fàcilment esdevenen petits feixistes; així, quan confereixes determinats poders a mestres que poden ser bones persones, tendeixen a actuar com dèspotes, i posar-se a manar, com posseïts, a còpia d’ordres absurdes o irreals. En aquest terreny nou del teletreball, aquesta mena de terreny verge, està esdevenint fàcilment una mena de “salvatge oest”. 

M’informo relativament poc. Tinc la sensació que determinats tractaments periodístics arriben a ser tan tòxics com els propis virus. També resulta prou frustrant l’absència d’idees racionals sobre l’endemà. Ara per ara, una bona iniciativa seria això sobre el qual fa dècades que teoritzo: la renda bàsica universal, els ingressos garantits: que això és com qüestionar l’existència de Déu en la teocràcia capitalista. Tanmateix, sovint els Déus són esborrats del mapa quan veuen que el destí es gira en contra. 

Començo a estar preocupat. Ahir em vaig baixar un joc que és un simulador de conducció de trens. M’hi vaig passar mitja hora tractant de no estavellar The Flying Scotsman, la mítica locomotora que unia Londres amb Edimburg. Deu ser que trobo a faltar els trens. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!