Espai de Dissidència

Ahir vaig publicar aquest article a El Punt sobre la controvertida qüestió de les identitats nacionals. El debat identitari sembla aparcat, de moment per la implacable lògica del socialisme de partit. Ja veurem quant dura. L’enllaç directe el trobareu aquí.

En el fluctuant mercat de valors dels conceptes filosòfics, la idea de Bennedict
Anderson que explica la nació com a «comunitat imaginada» es troba actualment al
capdamunt del rànquing. Més enllà de les definicions amb què la comunitat
acadèmica tractava de descriure nació i nacionalismes a partir de concepcions
culturalistes, ètniques o jurídiques, la teoria d’Anderson posseeix la virtut
d’explicar satisfactòriament una qüestió complexa resistent a encaixar en
esquemes preestablerts. En poques paraules, la nació existeix a partir del
moment que un grup comparteix un imaginari a partir d’una consciència comuna i
referents acceptats col·lectivament.

En les darreres dècades, es va tractar de reduir la nació i els nacionalismes
com a factor de resistència a la modernitat i oposat a un suposat progrés
hegelià. Tanmateix, esdeveniments recents han posat en relleu que aquestes
qüestions no són fets del passat, sinó del present, i que sovint es presenten de
manera sobtada i conflictiva. En el cas d’Espanya, al llarg de la darrera
dècada, es detecta una creixent animositat respecte a qüestions nacionals quan
des d’àmbits intel·lectuals i mediàtics es duu a terme una ofensiva contra els
nacionalismes perifèrics. Si bé la singularitat del País Basc i Catalunya es
tolerava en els inicis de la Transició, en l’actualitat es nega obertament la
condició de nació a aquelles comunitats que, d’acord amb l’acceptat enunciat
d’Anderson, ho són sense cap mena de dubte. Els arguments utilitzats, tot i no
resultar de gran sofisticació, són reiterats a la manera goebbeliana per mitjans
de comunicació poderosos. A banda de desqualificar el nacionalisme com a
egoista, maquiavèl·lic, regressiu i violent, és considerat un invent de
determinats grupuscles que busquen trencar amb la solidaritat interterritorial o
assolir nous privilegis. Des de coordenades aparentment no-nacionalistes,
titllen d’heretges aquells que no combreguen amb el monoteisme de la nació
espanyola, maquillat precàriament a partir d’una certa lectura esbiaixada del
«patriotisme constitucional» elaborat per Jürgen Habermas. Aquesta ofensiva va
ser desplegada recentment a màxima potència durant l’elaboració de l’anomenat
Pla Ibarretxe, el període de discussió de l’estatut català i el frustrat
procés de pau d’Euskadi, tot i que té una llarga història de fluxos i
refluxos.

En aquest context resulta difícil comprendre com el darrer llibre d’Antoni
Simon passés desapercebut. El 2005, i amb l’aval de les Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, aquest professor d’història moderna de l’Autònoma de Barcelona va
publicar un magnífic treball historiogràfic en el qual va resseguir la
genealogia paral·lela de la construcció política de la idea de l’Espanya
d’hegemonia castellanista i de la identitat nacional catalana. L’èxit militar i
econòmic de l’imperi hispànic va permetre bastir un poder que requeria recursos
i lleialtats creixents. L’assimilació cultural i política forçada esdevenia una
necessitat per alimentar aquest poder concentrat en una elit. Tanmateix, no són
només les armes els principals instruments de domini. Ben aviat un conjunt
d’intel·lectuals submisos a la reialesa, d’aquells que pomposament s’inscriuen
en el Siglo de Oro van esdevenir aviat propagandistes de la causa nacional
única, dedicats en cos i ànima a justificar la societat estamental i
l’absolutisme centralista d’una monarquia que únicament satisfeia les
expectatives materials de l’aristocràcia. Evidentment és aquí on neix Espanya
com a nació, com a construcció intel·lectual artificial que acaba penetrant en
bona part de la psicologia col·lectiva difosa des de l’escola i la cultura. La
pressió per assimilar el territori dissident de Catalunya és la que genera, al
seu torn, un moviment de resistència, en un primer moment associat als estaments
amb representació a les institucions catalanes i, posteriorment, quan la
maquinària militar de la monarquia infligeix un tracte de territori ocupat al
país, es genera una forta consciència nacional. Tot i ser aquesta una conclusió
arriscada, es pot dir que la nació artificial de les elits acaba sent la causant
d’un nacionalisme resistent d’una major base popular.

Curiosament, qui llegeixi el llibre d’Antoni Simon veurà que les coses no han
canviat tant, i que els arguments que assetgen la identitat catalana no han
variat gaire des del segle XVI. La insatisfacció respecte a la relació amb
Espanya, tampoc. En l’actualitat, els intel·lectuals orgànics neguen la validesa
de l’autodeterminació en un context democràtic. A diferència dels seus
arguments, la subordinació d’un grup nacional a un estat, no es tracta només de
qüestions sentimentals o econòmiques. Ras i curt, és un fet de relacions de
poder. Per molta democràcia que hi hagi (i si no que ho preguntin als
irlandesos!), qui domina no vol perdre la seva posició de privilegi. I
certament, l’Espanya constitucional d’avui no resulta precisament un entorn
igualitari entre les diferents nacions que la componen. És un problema gros que
cal resoldre, ja sigui mitjançant un nou pacte de convivència o mitjançant una
separació amistosa. Es fa difícil la convivència en un estat que demostra ser
una comunitat amb poca imaginació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!