Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Una entrevista recent a la nova alcaldessa de Barcelona ha suscitat polèmica entre determinats sectors en afirmar que “la gent que es cola al metro no ho fa per caprici”. Algunes reaccions a la frase han estat fora mida, amb ús d’un cert populisme barat, car molts són els qui consideren com a delinqüents a aquells que transgredeixen algunes normes administratives menors.
Ho confesso! Jo també em vaig colar al metro. I al tren. I algun lloc més. I en aquest sentit, m’identifico amb l’afirmació de l’Ada Colau. D’això ja en fa trenta anys, i la meva motivació era un dilema moral: o pagava per viatjar, o pagava per estudiar: o la T-10, o una matricula universitària lluny del meu abast. És evident que vaig optar per aquesta darrera opció, perquè entenia que això m’ajudaria, com així ha estat, a complir posteriorment, i amb escreix, amb la primera. Potser, qui mai no ha passat necessitat o no s’ha trobat mai sense un duro a la butxaca, o sense la possibilitat d’ésser expulsat de la universitat per no haver pagat les taxes es pot sentir temptat per creure que aquells qui ens colàvem ho fèiem per asocials, per militància o extravagància. Us ho ben asseguro! En el meu cas passava certa por, desenvolupava un cert instint d’alerta permanent, i passava per situacions estressants on no em feia tanta angoixa el fet d’una sanció (que insolvent com era, no podria pagar) com la humiliació que comporta ésser enganxat i fer de protagonista d’un desagradable espectacle. No puc parlar per altres, només puc fer-ho per mi. I us ho ben asseguro, no és gens agradable haver de colar-se per arribar a la universitat o fer una vida més o menys normal, quan no es té feina, ni ingressos, sotmès a la tortura de la incertesa econòmica.
Gràcies a Déu, i a haver-me colat durant uns anys al metro i a la RENFE, vaig poder estudiar, i començar a tenir feines, i a tenir diners (no massa) a la butxaca. Això em permetia comprar tranquil·litat, i la possibilitat d’aparentar ser un ciutadà exemplar que paga els seus viatges, i també paga els dels qui es colen. I ho dic ben clar… no hi ha color. És preferible pagar de més que haver de confrontar-se al dilema entre colar-se o no poder anar enlloc. Com deia la meva mare, sempre és millor donar que rebre. Tanmateix, tot plegat això també ens porta a una altra reflexió. El fet de no disposar de prou diners ens fa que tinguem menys drets? A la pràctica potser sí, tot i que moralment això és del tot inacceptable. No tenir diners és motiu perquè hom no tingui dret a desplaçar-se? O a disposar d’un habitatge digne? O a tenir l’oportunitat d’una bona educació? O a gaudir del temps lliure? O a la felicitat i el benestar? Per què no reformulem la pregunta: I què farem per tal que la gent pagui sempre? Castigar-los o aconseguir que tothom tingui prou ingressos per fer-ho? No pagar el metro incomoda, perquè comporta preguntes incòmodes com aquestes: la igualtat de drets i obligacions implica una certa idea segons la qual les desigualtats són injustificables, i com deia a més, l’historiador Tony Judt, i demostra la realitat, són absurdament ineficaces.
Nota: Càpsula setmanal al programa Girona Ara, de Fem Ràdio
Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que va fer l’Ada Colau, al meu modest i humil entendre, va ser un exercici de demagogia populista. I, sincerament, el que va dir ho trobo més fora mida que les reaccions de “simples” ciutadans davant l’estirabot de tota una alcaldessa (que hom creu que està al servei dels ciutadans, no a l’inrevés).
Dir que “la gent que es cola al metro no ho fa per caprici” és una generalització, i com a tal, una falsetat. Veiem si no la fotografia que encapçala el seu apunt: on és la necessitat? Bé, potser sí que hi ha una necessitat: la de fer-se la foto i, amb això, sentir-se realitzat.
Ja fa uns quant temps que quan vaig dir que no m’agradava sentir l’alè d’una altra persona al clatell, un partidari del no-pagament se’m va tirar a sobre com a descerebrat compulsiu. Doncs ho tornaré a repetir: No m’agrada sentir l’alè d’algú que vol passar sense pagar al meu clatell.
Atentament, i bona setmana