Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

28 de novembre de 2006
0 comentaris

Clàssics

Ara que ja he entrat en la quarentena, segueixo aquell consell que exigeix fer relectures de llibres antics, de clàssics. De fet, ja fa alguns anys que segueixo aquesta interessant pràctica, i reviso Conrad, Jack London, Ibsen, Tolstoi. Precisament ara sóc just a la meitat de Guerra i Pau, de l’escriptor rus.
Llegint-lo -aquesta és la primera vegada que em miro aquest llibre- me n’adono de la suma estupidesa que inspira la renovació pedagògica dels anomenats MRP (Moviments de Renovació Pedagògica, que paradoxalment fa tres dècades que no es renoven), inspiradors dels fracassos educatius dels darrers anys. Penso en el meu nebot que fa segon de batxillerat i a qui li fan perdre el temps en un estúpid treball de recerca, que li absorveix hores sense més utilitat que pensar que un treball fet a corre-cuita, sense els instruments intel·lectuals per realitzar-lo pot servir per assolir un grau universitari. El meu nebot, i els seus companys ja fa anys que s’haurien de dedicar a llegir clàssics de la literatura. I no pas per esnobisme, sinó perquè són els millors llibres de text (després dels diaris generals) que existeixen. Parlen de la vida, la complexa psicologia interior, dels contextos històrics, dels complexos mecanismes socials, i també aprenen que, malgrat les aparences, en essència, malgrat internet i els gadgets no som tan diferents de fa un segle.

Malgrat les pedagogies actives, les pressions de l’administració educativa per tal que aprovi tothom sense esforç -i així millorar les estadísitiques-, les classes altes, els fills de la nostra aristocràcia actual, mantenen uns ensenyament estrictament clàssic. Ja ho explica l’intel·lectual nord-americà Robert Kaplan quan diu que la primera cosa que ensenyen els aspirants a militars de West Point és Heròdot i Clausewicz. I què parlar de les escoles d’elit britàniques. Llatí, grec, clàssics de la literatura,… Difícilment resulta més il·lustratiu el retrat fantàstic que realitza Woody Allen de les classes socials dominants britàniques a Match Point.
Un clàssic com Tolstoi ens il·lustra sobre com funciona la societat i les mentalitats col·lectives i individuals, potser millor que qualsevol tractat sociològic. Potser per això hauríem de parlar de la màgia de la literatura.
Mentrestant, els nostres dirigents, continuarant tractar d’idiotitzar les noves generacions a base d’invents pedagògics que facilitarà la seva alienació. Entre passar una tarda de dissabte llegint Tolstoi, i comprant compulsivament als centres comercials, francament, no hi ha color.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!