Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota
Aquesta intervenció surt publicada en forma d’article a la revista Celobert
Una de les
escenes més modestes, i més significatives del film Match Point del
cineasta novaiorquès Woody Allen és quan, al principi, el protagonista de la
pel·lícula apareix en la solitud del seu modest apartament llegint Guerra i
Pau, de Tolstoi. Chris, un tennista d?orígens modestos, acabat de retirar
després que la mala sort hagués intervingut en el seu fracàs esportiu, tracta
de buscar segones oportunitats a la seva ambició mitjançant la infiltració en
l?impenetrable món de les classes altes britàniques. Tot i que el protagonista
sembla inspirar-se més en Maquiavel que en el novel·lista rus, no pot negar-se
que la lectura d?aquest clàssic de la literatura li està oferint tot el que
necessita, no només per penetrar en l?esfera hermètica de l?aristocràcia, sinó,
bàsicament, per arribar allà on vol.
La lectura de
clàssics, la lectura, sense complement del nom, ha estat un dels cadàvers que
la renovació pedagògica de les darreres dècades ha deixat a l?armari.
Precisament els Moviments de Renovació Pedagògica ?que paradoxalment fa tres
dècades que no es renoven- van impulsar el principi que tot acte educatiu havia
de defugir l?avorriment i la quietud. Aquest impuls va esdevenir aviat
imposició de la creença que qualsevol activitat produïda en l?àmbit educatiu
havia de ser especialment divertida i dinàmica (expressió aquesta, en
boca de Homer Simpson, que serveix per quedar bé quan no es té res a dir),
encara que fos al preu de la banalització del saber. El problema és que amb el
temps, les circumstàncies han estat confoses amb el subjecte, i en un moment en
què la cultura es confon amb espectacle, estem acabant oferint mínimes píndoles
de coneixement a les noves generacions de les classes socials que, a diferència
del protagonista esmentat, no disposaran de mapes ni guies per al seu viatge
vital.
En els darrers anys, tothom s?omple la boca de
termes pedagògics i educatius. Paraules com currículum, avaluació, competències
bàsiques, han passat al vocabulari quotidià. També les obsessions i les modes
pressionen sobre un sistema educatiu forçat a donar resposta immediata a les
neurosis periòdiques i contradictòries canalitzades des dels mitjans de
comunicació i programes electorals. Tothom, tingui o no prou coneixement real
de la situació, es creu autoritzar per exposar la seva opinió en funció del
darrer informe que fundacions privades ?portaveus intel·lectuals dels grups de
pressió- emeten sobre qüestions que particularment els interessen. Així, en els
darrers anys es parla de baixos nivells formatius, de necessitat de mà d?obra
especialitzada, del gran futur que espera als titulats en MBA, del convenient
que resulten els estudis ?útils? enfront dels conceptes abstractes, o de la
necessitat d?estudis especialitzats enfront dels generalistes.
Les classes
altes, locals o globals, no tenen aquests problemes. Lògicament, no permeten
que els seus fills es deixin influenciar per aquests anuncis d?empreses de
formació disfressats de notícies o de discurs pedagògic. A Eton, l?institut de
secundària més il·lustre del món, on l?aristocràcia britànica de la sang i dels
diners es forma, a Oxford, a Columbia, a Harvard, a l?institut de Florència, a
les École Nationale d?Administration de París,… es diverteixen molt,
segurament, tot i que no empassant-se petites píndoles pseudoculturals, sinó
tirant-se, de cap, a la piscina de l?alta cultura. Com el protagonista de Match
Point, llegeixen Tolstoi, Shakespeare, Tàcit, i a tots aquells que permeten
formar una composició global del món, i sobre com aquest funciona a tots
nivells; social, individual, polític, psicològic, natural… Els sabers
especialitzats els deixen per als seus futurs empleats i servidors, des de
l?electricista fins als executius MBA, dels quals n?exigiran que facin bé la
seva feina, I sobretot, que no protestin, és a dir que no siguin crítics, és a
dir, que quan vagin a escola, es diverteixin molt, aprenent el menys possible.
No només en
l?àmbit econòmic. Podríem pensar que Estats Units, l?única superpotència
global, posseeixen una gran superioritat militar per la seva sofisticació
tecnològica. Molts se sorprendrien si miressin el currículum bàsic que
segueixen els militars professionals. El periodista Robert D. Kaplan explica
que, abans de fer demostracions de software de darrera generació i
criptologia, els cadets de West Point tenen com a lectura obligatòria Tucídides
i la seva història de la Guerra del Peloponès, Polibi o Clausewicz. I dins la
nostra història, poca broma!, el moviment anarquista, davant les greus
carències educatives va impulsar tot un programa tàcit de coneixements
autodidactes que va permetre l?eclosió, als anys trenta, de tota una generació
d?activistes amb una alta cultura que seria l?enveja dels nostres professors
universitaris. Zola, Víctor Hugo, Balzac, Stirner i fins i tot Nietzsche
freqüentaven les biblioteques dels ateneus,? i també la de molts obrers.
Fa unes
setmanes, el meu nebot, un competent estudiant de segon de batxillerat es
lamentava del seu treball de recerca, el qual l?ocupava una proporció exagerada
del seu temps dedicat a l?estudi personal. Fa alguns anys, i tractant d?imitar
el model anglosaxó, algun il·luminat del ministeri va proposar que els
estudiants del darrer curs de batxillerat havien de presentar un treball de
caràcter científic sobre un subjecte curricular. La idea, sobre el paper, no
semblaria negativa. És correcte introduir els alumnes de secundària en la
metodologia acadèmica de consulta i comparació de fons, anàlisi i expressió
justificada de conclusions. El problema és que, certament, el meu nebot té tota
la raó. És d?una absurda inutilitat, i la quantitat d?esforç a fer, esdevé una
incitació al plagi. El mètode científic i acadèmic sol ser adient per a tot
aquell que vulgui dedicar-se a la investigació, menys d?un dos per cent de la
població escolar. I si es vol fer bé, els científics socials rarament comencen
a ser productius abans dels trenta o quaranta anys. És absurd exigir una
persona començar la casa per la teulada, perquè un treball d?aquestes
característiques exigeix una maduresa intel·lectual que només s?adquireix a
base de lectures en solitud. Els professors, que normalment han llegit Kafka,
ho saben, i puntuen molt per sobre del valor real de l?exercici. Aquests anys
d?adolescència, tan marcats sobre les incerteses i l?aprenentatge d?allò que
mai s?explica als currículums ni es tracta a les converses familiars, ho
transmeten els clàssics. I, francament, la lectura de Guerra i Pau, Anna
Kareninna o el Quixot resulten un exercici infinitament més útil. Per cert que,
com recordava el premi Nobel J. M. Coetzee, la lectura silenciosa i solitària
és un dels fonaments de la civilització contemporània, la que ha permès que
occident hagi acabat imposant la seva hegemonia intel·lectual
Girona,
desembre de 2006
Respon a Anònim Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt legítima (necessària i fins i tot, obligatòria) la reivindicació de la lectura
dels clàssics i del treball intel·lectual individual en general. M’ha semblat un bon article que aporta alguns punts molt interessants per a la reflexió, però m’ha quedat un gran dubte:
"Tothom, tingui o no prou coneixement real
de la situació, es creu autoritzat per exposar la seva opinió en funció de (…)" Qui està autoritzat a opinar? És un dret d’uns quants això d’opinar? Qui o què ha d’autoritzar la gent a donar la seva opinió (en funció del que sigui)?