Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

5 de setembre de 2018
0 comentaris

Ciutadans: la política de l’odi que enllaça amb el falangisme

La mirada d’historiador obliga a l’escepticisme a l’hora d’avaluar l’actualitat d’acord amb els fets que semblen importants, i que la perspectiva converteix en irrellevants. Una de les primeres decepcions que sentim els del gremi quan ens enfrontem a la recerca és quan, a les hemeroteques, els grans titulars solen parlar de qüestions banals, mentre que els grans processos històrics, els fets que acaben tenint repercussió col·lectiva, o bé cal buscar-los en petites notícies i informacions, o bé són absents. Potser és per això que desconfio de l’actualitat, dels mitjans, i encara més de la seva forma extrema, les noves xarxes socials, que actuen d’excitants poderosos. Tothom s’esvera molt, i en aquestes circumstàncies és difícil destriar el gra de la palla; això que és essencial, i allò que no deixa de ser pura propaganda o fum.

L’estiu sol ser període vacacional, i això implica una aturada generalitzada de tots els cursos, especialment els mediàtics i els polítics. Les planes dels decadents diaris en paper s’aprimen i les informacions es trivialitzen, mentre que els portals de notícies espaien les seves actualitzacions o se centren en qüestions intranscendents. Els polítics (i els comentaristes) es prenen algunes setmanes de vacances, i es produeix allò que se’n podria dir “treva estival”. Qui no té activitats interessants a fer com ara anar a la platja, a la muntanya, a caçar bolets o a flirtejar a la recerca d’aventures, potser s’ha aferrat a Twitter amb ganes de reforçar conviccions o buscar brega. I no han mancat oportunitats en aquest àmbit.

Ara bé, en aquesta absència de notícies o de fets (almenys de manera pública) ha contrastat amb la tensió planificada i de laboratori organitzada per Ciutadans, i que ha tingut com a objectiu la provocació amb l’anhel de respostes violentes, i com a mitjà la retirada de llaços grocs, uns símbols que serveixen per denunciar l’existència anormal de presos polítics i una situació d’excepció política i social a Catalunya. I quan parlo d’excepció, faig referència a l’accepció jurídica del terme, la que consisteix en la supressió de drets i llibertats quan els estats busquen la repressió d’un enemic intern.

L’estiu va començar amb la primera provocació, una agressió àmpliament registrada i documentada, que va causar lesions importants a Jordi Borràs, probablement el fotoperiodista més amenaçat d’Europa, conegut per haver retratat i identificat els escassos centenars d’ultres i feixistes residents a Catalunya, i posar en relleu la seva connivència amb els poders fàctics de l’estat. Cal afegir, a més, que és coautor d’un llibre que des de Sant Jordi es troba entre els més venuts de no ficció en català. L’agressor, retratat, és un policia nacional, que en l’acte violent, no es va estar de cridar visques a Espanya i Franco. L’absència de detenció davant aquest clar atac per motivacions ideològiques deixava ben clara la impunitat del feixisme a Catalunya i permetia obrir la veda als feixistes habituals que ja van passejar la seva violència en les diferents mobilitzacions unionistes de la tardor i l’hivern passats.

A partir d’aquí, i atiats pels principals dirigents (i probablement estrategs) de Ciutadans,es van anar repetint altres agressions contra persones que portaven llaç groc, un incident greu a la Plaça Major de Vic i diverses brigades que arrencaven llaços grocs, armats amb cúters i amb la cara tapada. En un món en què els mòbils serveixen per registrar aquestes coses i difondre-les a la velocitat de la llum, s’ha pogut identificar una bona colla de militants del partit, juntament amb altres elements de lumpen local que, segons algunes fonts periodístiques, cobren una mitjana de cinquanta euros per acció nocturna.

Per què? Potser no encertem del tot amb aquesta pregunta tan lògica. Al cap i a la fi Ciutadans recull la catalanofòbia secular del nacionalisme espanyol, especialment intensa entre aquells que resideixen a Catalunya i que odien tot allò que els ho recorda. És a dir, els atacs violents formen part de la seva íntima naturalesa. Ara bé, què hi ha de càlcul en tot plegat? Ciutadans, un projecte de laboratori demoscòpic i “politològic” sorgit per voluntat expressa dels principals directius de l’Ibex 35, amb el doble objectiu de fer de contrapès a Podem i de preparar una alternativa (molt més neoliberal) a un PP assetjat per la corrupció i la gerontocràcia, veia la possibilitat d’obtenir una victòria electoral molt pròxima. L’operació de maquillatge semblava molt ben dissenyada: tractaven de projectar una imatge de centrisme, cares noves, polítics sense passat (i per tant, sense currículum) i una certa actitud de “m’agraden els gais tant com abaixar impostos” podien servir per seduir un electorat que, majoritàriament no s’informa de política, vota per impulsos i és massa permeable al dictat d’unes televisions concentrades en poques mans i guiades per tèrbols interessos. Tanmateix, a l’hora de la veritat, en la moció de censura presentada per Pedro Sánchez, va mostrar el seu llautó (a Catalunya ja el coneixíem des del primer moment). En el fons, feien bo l’anàlisi que els ubicava com a “marca blanca del PP”. Es van quedar desconcertats, aferrats a la ràbia i l’odi visceral contra Catalunya. Mesos després, l’afer del Valle de los Caídos, i la seva actitud filofalangista, amb discursos que recordaven als darrers anys del franquisme, els acabaven d’ubicar en el seu lloc real: una força política reaccionària de cares noves i actituds velles. Per acabar-ho d’adobar, el reaccionari i aznarista Casado ha encetat una mena de competició per veure qui té una rojigualda més llarga.

Sense discurs, sense oxigen, probablement amb els dubtes sobre fins a quant de temps seguiran rebent l’atenció, l’interès i els inconfessables recursos econòmics de la seva maquinària, han optat per allò que saben fer molt bé, i que han practicat a Catalunya des del primer dia: una política d’odi, menyspreu, amenaça que enllaça a la perfecció amb el falangisme reaccionari present des del moment que els seus avantpassats polítics (i en molts casos, també genealògics) van aparèixer desfilant per la Diagonal el gener de 1939. D’aquí que la seva ofensiva contra els símbols (estelades i llaços grocs) s’hagi de considerar com a una “veritable croada” en què l’adversari és difamat i deshumanitzat, tal com ha fet el feixisme de sempre.

Ara bé, el més preocupant de tot plegat són les seves connivències. La fiscalia no ha actuat mai contra les desenes d’atacs contra independentistes, persones que portaven llaç groc, periodistes (recordem l’intent d’assalt a la seu de Catalunya Ràdio), mestres i fins i tot mossos agredits en diverses de les seves concentracions (on quan no troben enemics, no dubten a hostiar-se mútuament). Per contra, quan algú com a Arcadi Espada ha deteriorat béns públics, o alguns d’aquests militants han actuat amb la cara tapada i amb armes blanques de grans dimensions, i Mossos o Guàrdia Urbana, d’acord amb el que estableix la normativa, els han identificat, la fiscalia ha actuat amb una celeritat massa parcial. El fet que no s’hagi produït la detenció contra el policia nacional que ha agredit a Borràs també indica l’autocensura amb què actuen les autoritats catalanes.

A propòsit d’això, al llarg d’aquesta treva d’estiu, ens hem trobat amb alguns contactes discrets, certa fredor institucional Catalunya-Espanya (amb l’acte del 17 d’agost com a falla tectònica), i declaracions creuades d’escàs calat i massa especulació. Tanmateix, sí que trobem coses de les quals, no només els catalans, sinó també tots els espanyols s’haurien de preocupar. La timidesa del president espanyol Sánchez a l’hora de fer necessaris gestos de distensió demostren que hi ha hagut un cop d’estat sord, discret, entre bastidors. Els indicadors demostren que Pedro Sánchez no controla l’estat (com tampoc controla el seu partit, que encara li és majoritàriament hostil). Les actuacions de la fiscalia contra els Mossos, la imposició del CSPJ de la defensa de Llarena a Bèlgica, la protecció dels agressors contra els independentistes, el manteniment de l’ofensiva mediàtica contra l’independentisme o la virulència de la premsa espanyola, fins i tot l’ofensiva fórmula de la commemoració de l’atemptat del 17A demostren que Sánchez no mana en absolut. És per això que no pren decisions (o fa servir els focs artificials del Valle de los Caídos com a maniobra de distracció) per no quedar en evidència i fer partícip al país que qui té la paella pel mànec són la casta judicial, les clavegueres policials, els alts funcionaris de l’estat i els lord Voldemor de l’aristocràcia econòmica. Hem de tenir en compte fets preocupants, com ara que bona part de la Policia Nacional, Guàrdia Civil, exèrcit i cada vegada més part del món jurídic s’està passant –amb armes i bagatges- del PP a C’s (fet que explica l’elecció de Pablo Casado com a competidor del PP en aquesta cursa nacionalista i catalanofòbica), en una situació que fa que l’estat profund vagi per lliure en una situació d’involució democràtica.

Ara bé, les aventures nocturnes per les ciutats catalanes, concebudes com a espectacles públics fronterers amb el “Reallity Show”, ens demostra que Ciutadans va per lliure i cada vegada el seu odi el fa més incontrolable. Els espectacles de la Ciutadella podrien recordar a les pel·lícules de Mariano Ozores si no fos per la perillositat dels individus en qüestió, i la capacitat d’atracció d’uns ultres ultraprotegits per la policia i els jutges. Sembla com si l’experiment se’ls estigués escapant de les mans. L’estratègia de la tensió, sempre perillosa, no sabem com evolucionarà. El seu esforç per destruir, evidencia, d’altra banda, la seva incapacitat de construir. De fet, la seva fúria destructora ha aconseguit carregar-se l’estat de dret, les llibertats fonamentals, els principis democràtics (i alguns espanyols, potser encara massa pocs, comencen a adonar-se), i Espanya ha vist enfonsar-se en mesos, com el pont de Gènova, el prestigi que havia costat dècades assolir. I el pitjor de tot, el nombre de milions de persones que han desconnectat emocionalment d’Espanya no para de créixer.

Els diaris, i les xarxes socials, poden recollir aquestes penoses nits grogues, com si hagués estat l’enganxifosa cançó de l’estiu. Tanmateix, algú s’ha preocupat per fer una avaluació de danys?

 

Nota: article publicat a la Revista Mirall

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!