Espai de Dissidència

Quan resulta imminent el primer aniversari dels atemptats del 17 d’agost, més enllà d’apel·lacions a l’emotivitat i el necessari homenatge a les víctimes, és necessari analitzar tot el que ha passat en aquests darrers dotze mesos i valorar l’impacte en la Catalunya de 2018. Cal recordar que sobre el conjunt d’accions violentes i la concatenació de fets d’aquelles dramàtiques hores, pràcticament no disposem de notícies fiables. El secret del sumari, i la sospitosa marginació dels Mossos, no només respecte de les fonts d’informació internacionals, sinó del procés judicial i de qualsevol aproximació a les investigacions fa que les sospites respecte a l’actuació fosca de les clavegueres de l’estat sigui molt més que una teoria conspiratòria. En termes de la criminologia, l’aparell de l’estat espanyol, les seves forces repressives, disposaven, i disposen, d’un mòbil molt evident, i les declaracions anteriors d’alguns responsables polítics sobre el fet que “passarien coses”, juntament amb el sabotatge a la infiltració dels Mossos en cèl·lules jihadistes per part de la Policia Nacional, fa que hi hagi molt més que sospites sobre aquests fets tràgics.

Ara bé, més enllà de tota especulació, s’apunten, com a mínim, cinc lliçons importants sobre l’atemptat i les seves repercussions, que en certa mesura, ens conformen com a una societat amb criteri propi.

1. Catalunya és una societat madura, capaç d’administrar situacions de crisi i d’actuar amb racionalitat. La gestió de la crisi, per part de la Generalitat i els seus responsables tècnics i polítics, fou exemplar. El vessant comunicatiu hauria de ser un exemple a mostrar a les facultats de comunicació d’arreu del món. Per la seva banda, la majoria dels periodistes (de no obediència espanyola) van donar una gran lliçó de responsabilitat. La majoria de la societat catalana, potser tret dels primers moments, va entendre que l’objectiu dels jihadistes consistia a provocar un esclat d’hostilitat contra la comunitat musulmana, i en aquest sentit van fracassar. La catalana no és cap societat exemplar, i certament manté certs graus de racisme i xenofòbia, més implícits que explícits, tanmateix, no es coneixen esclats i brots generalitzats, com sí succeeix en nombrosos estats europeus, i la convivència s’ha mantingut, a parer meu, a nivells anteriors a la crisi d’agost. En certa mesura, reaccions intel·ligents tant per part de la comunitat musulmana com de la catalana han permès establir certs canals de comunicació i confiança, que evidentment cal treballar encara més.
2. L’estat espanyol és un perill molt més gran que el terrorisme internacional.L’actuació de les forces policials espanyoles, del seu ministre d’interior, dels alts funcionaris de l’estat, amb clara voluntat de posar-se medalles i desacreditar les institucions catalanes, va resultar ser de vergonya aliena. L’actuació de la premsa madrilenya, podríem considerar-la com a pornografia mediàtica. El nivell de mentides excedia amb molt els pitjors malsons de Georges Orwell. L’actuació, al llarg dels mesos de setembre i octubre, com a vulgars cossos repressius, l’empresonament i l’ús de certa “justícia (re)creativa” contra la cúpula de seguretat catalana, a banda dels centenars de ferits entre la població civil per part dels cossos repressius i grups de paramilitars d’estètica feixista, impulsats pel monarca, ha revelat que el veritable enemic de la societat catalana, és l’estat espanyol: un estat espanyol que té com a objectiu la destrucció de Catalunya com a ens sobirà i identitat pròpia. Al seu costat, el terrorisme de matriu religiosa no deixa de ser una amenaça de tercera classe, amb capacitat de fer mal, sens dubte, encara que un mal limitat, en comparació amb l’any que hem viscut.
3. La xenofòbia prové del nacionalisme espanyol.La mobilització unionista, atiada pel rei, per C’s i PP (i tolerada pel PSC amb el silenci còmplice d’una part substancial dels comuns) ha tingut episodis nombrosos de xenofòbia. Les grans mobilitzacions unionistes de la tardor passada han comportat atacs físics a persones immigrants, especialment aquelles amb aspecte africà. Les xarxes socials han estat especialment punyents contra els col·lectius d’immigrants que han mostrat la seva simpatia al republicanisme. El PP i C’s han exhibit, via declaracions, via suport explícit a la policia que es dedica a reprimir i agredir immigrants als passos fronterers, que també avergonyeixen a qui tingui el més mínim sentit ètic i moral. Les declaracions d’alguns responsables del PP a favor de deportacions massives tenen un problema afegit: que molta gent pensa de la mateixa manera. Bona part de la virulència dels arrenca-llaços i dels neonazis que ataquen independentistes és que han generat un estat d’opinió segons la qual, en una República Catalana, molts catalans d’origen espanyols restarien al mateix nivell de tracte que els catalans de pell fosca que conviuen fa dècades amb tots nosaltres.
4. Es dibuixa una Catalunya postnacional.Com a evolució lògica del pujolià “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, el republicanisme democràtic ha acabat dibuixant la idea que la catalanitat és un sentiment d’adhesió a un projecte republicà i democràtic. Catalunya, enfront a les acusacions unionistes, no és una llengua, ni una determinada cultura, ni una manera de ser determinada, sinó un projecte de convivència fonamentat en la diversitat que té com a únic punt en comú, la voluntat de ser i la de fer: construir una nació, a còpia de materials heterogenis, amb la capacitat de reinventar-se dècada rere dècada. El fet que hi hagi persones nascudes a milers de quilometres del país, disposats a incorporar-se a un projecte profundament democràtic fa que la Catalunya d’avui sigui més un projecte de futur que una identitat fonamentada en un passat reinventat a la rància manera que expressa el projecte excloent de C’s i PP.
5. No és tolerable la presència del monarca espanyol. El Borbó, que va irrompre a Barcelona l’agost de l’any passat a fer-se la foto i a minimitzar la gestió de la Generalitat, que setmanes després va fer una crida a la violència contra la societat catalana, no és tolerable que torni a fer acte de presència a un país que és una República. Potser està ocupada, encara que és una República que segueix essent representada per unes institucions vigilades a l’interior, i per un govern (i un president) a l’exili. Cal tenir en compte les fosques i brutes relacions amb els financers del terrorisme de matriu religiosa (l’Aràbia Saudí). No és acceptable que entitats com l’Ajuntament de Barcelona, personat a la causa, no facin com Girona, que l’ha declarat persona non grata. El Borbó, com ens recorda el president Torra, no és rei de cap català. No pot venir aquí si no és convidat expressament. I si s’autoconvida, cal fer-li evident que no és benvingut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!