Espai de Dissidència

Els esdeveniments dels darrers mesos han fet que passem per alt una de les efemèrides més transcendentals de l’any, el centenari d’un esdeveniment que, en termes del periodista i testimoni John Reed, trasbalsaren el món, i probablement van condicionar diverses generacions, inclosa la meva: el de la Revolució Russa.

Aquests dies he estat revisant algunes antigues lectures sobre aquests fets sobre els quals és tan inevitable variar la mirada. Concretament, m’he tornat a mirar un llibre que caldria rellegir en tant que document d’una època aleshores tan confusa com la nostra. Es tracta de “Setenta días en Rusia” d’Ángel Pestaña.

Us parlaré breument de qui era Pestaña i en quines difícils circumstàncies va passar l’estiu de 1920. Aquest era un sindicalista lleonès de la CNT que de família més que humil, sense pràcticament escolaritzar-se, treballador en les més i diverses activitats des dels deu anys i orfe a partir dels catorze, esdevindrà un dels grans intel·lectuals anarquistes. Rellotger d’ofici, va ser un autodidacta a còpia d’alta cultura, llibres, biblioteques, tertúlies. Amb els anys va publicar diversos llibres, féu de periodista i arribà a ser el director del diari Solidaridad Obrera, òrgan oficial de la CNT que publicava centenars de milers d’exemplars fa un segle, una fita que ja voldrien els editors d’avui. Entremig de tot això, fou un anarquista d’una insubornable honestedat, crític amb la violència tant la policial com la dels grups de pistolers llibertaris, malgrat que ell mateix fou víctima d’un atemptat. Amb el pas dels anys, va arribar a fundar un partit polític anarcosindicalista,  i arribarà a ser diputat. Quan Einstein va passar per Barcelona a fer una conferència davant els afiliats a la CNT quedà enlluernat per la seva personalitat.

El novembre de 1917 comencen a arribar notícies sobre la Revolució bolxevic. Són notícies amb comptagotes i censura. La premsa espanyola, sense corresponsals a Petrograd, es limita a reproduir notes d’agència, normalment de fonts franceses, amb informacions confuses. A mes, a Catalunya som immersos en ple conflicte social, entre vagues generals, agitació obrera, mobilitzacions catalanistes en la demanda d’un Estatut, una crisi constitucional considerable i un moviment corporatiu de militars que evidencien el col·lapse del règim. Les notícies sobre l’èxit bolxevic, per por del contagi, se censura. Tanmateix, Barcelona és la ciutat europea amb més espies per quilòmetre quadrat de les potències participants a la I Guerra Mundial, i els anarquistes tenen privilegiats contactes internacionals.  Això significa que els rumors sobre la Revolució circulen per canals informals. Això genera pànic entre uns i esperances entre els altres.

La CNT rep la petició d’adherir-se a la III Internacional i la Internacional Sindicalista que pretén estendre la revolució arreu del continent europeu. Es tracta de donar cobertura internacional al Partit Comunista Soviètic i posar-se sota l’òrbita de Moscou en el que hauria de ser una revolució mundial. Bona part dels partits socialistes s’hi adhereixen. La CNT, que arriba a tenir mig milió d’afiliats només a Catalunya, la pràctica totalitat dels treballadors de coll blau, dubta. D’una banda, ells són anarcosindicalistes, partidaris de l’autogestió, l’autonomia dels treballadors, de l’evolució i la formació tècnica i política per prendre el control de la societat i l’economia. Líders carismàtics com Salvador Seguí són escèptics que prendre palaus d’hivern pugui modificar de la nit al dia l’explotació capitalista. Tanmateix, bona part dels militants veuen eufòrics com un petit nucli de revolucionaris ha tombat un règim feudal mil·lenari, i anhelen secretament que això passi aquí. Finalment, Seguí fa una jugada intel·ligent: proposa una adhesió provisional a la III Internacional i envia tres delegats per tal que observin i expliquin què passa realment a Rússia.

Pestaña, que sap parlar francès, enceta el viatge. Serà l’únic a arribar. Hem d’entendre que viatjar a la Unió Soviètica estava prohibit. Trigarà, entre moltes vicissituds, tres mesos a arribar. El que trobarà allà serà terrible. En les més de dues-centes planes del seu llibre descriurà detalladament la misèria material, l’omnipresència de policia política, les manifestacions obligatòries, l’entusiasme revolucionari impostat, la instal·lació de comissaris i confidents del partit a les comunitats de veïns, a les fàbriques, a les oficines, la irracionalitat kafkiana de la burocràcia, els privilegis dels bolxevics, la resignació dels camperols, l’especulació i enriquiment d’una minoria. En altres paraules, descriu un veritable desastre polític, social i econòmic que molts pocs observadors, cegats per la ideologia i el dogmatisme seran capaços de percebre. El cas és que quan Pestaña torni a Barcelona, serà detingut, empresonat i aïllat al llarg de diversos mesos, de manera que els seus informes trigaran encara un temps a ser llegits pels militants de la CNT, que evidentment trencarà amb la temptació comunista i els prepararà per a un antagonisme secular.

Hi ha una escena, tanmateix, que m’encanta citar. Als delegats de la III Internacional, entre els quals el mateix Pestaña, se’ls tracta com a prínceps. Bona part acabaran essent els dirigents dels diversos partits comunistes europeus, o forniran els seus quadres. A l’hotel de luxe on se’ls allotja, observa en els primers dies que la majoria dels delegats deixen les botes a davant de la porta, amb la intenció que se les enllustrin els nois destinats pel partit. En alguns casos, fins i tot veu com, poc satisfets amb la feina, els recriminen la seva manca de perícia. Pestaña, que entre els molts i diversos oficis havia fet, quan era nen, d’enllustrador de carrer, va escandalitzar-se davant del fet que qui havia de fer la revolució proletària, no era altra cosa que simples burgesos amb la voluntat de reemplaçar altres paràsits de l’estat. Fins i tot això li ho denuncia al mateix Lenin, qui creu, optimísticament, que l’home nou del comunisme solucionarà de manera màgica aquests problemes. En episodis com aquests, Pestaña va adonar-se clarament de la farsa del que havia estat aquella revolució. Una farsa que va durar dècades, i que va tenir la cruel paradoxa que qui més se’n va beneficiar van ser aquells països que, sense els comunistes al govern, la por a la Revolució va permetre allò que se’n va dir estat del benestar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!