Espai de Dissidència

Ministerio de Instrucción Pública, Cartilla escolar antifascista, Ed. Facsímil Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2021, 94 pp.

Libros del Zorro Rojo ha sorgit com a editorial arriscada, tant pel que fa al catàleg, com en termes estètics. Coherentment amb aquest esperit provocador ens presenta la reedició de la Cartilla Popular Antifascista, que com s’indica, es tracta d’una reproducció facsímil de l’elaborada el 1937, per alfabetitzar els reclutes analfabets de l’Exèrcit Popular.

Un dels problemes dels quals ens agrada queixar-nos als historiadors és que sovint el públic prefereix el “mitos”, al “logos”. La idealització de la Segona República, propiciada des d’àmbits polítics, hauria de ser contrastada amb informacions i fonts de primera mà. I la publicació de llibres com aquests contribueixen a fer una fotografia més en color i en relleu. La “Cartilla” ens fa pensar en l’elevat grau d’analfabetisme entre la població adulta espanyola, molt especialment de l’àmbit rural, fet que al seu torn explica bona part de la violència social al llarg de la dècada de 1930 quan aquesta circumstància no deixa de simbolitzar el grau de feudalisme en les relacions entre classes.

De la mateixa manera que la República va tractar de liderar un projecte regeneracionista fonamentat en l’ambiciós pla de construcció de 7.000 escoles proposat pel primer ministre d’instrucció pública republicà, l’ebrenc Marcel·lí Domingo, la pròpia guerra, especialment a partir de la tardor de 1936 quan comença (en teoria) el reclutament obligatori, requereix d’uns soldats i milicians que caldria alfabetitzar. No es tractava només d’una qüestió ideològica, sinó també pràctica, en el context d’una guerra moderna i creixentment tecnificada.

La creació de l’Exèrcit Popular Republicà, especialment a partir del procés de militarització (molt especialment des dels primers mesos de 1937) i la creixent hegemonia del Partit Comunista (consolidada definitivament des dels fets de maig), motivada pel control creixent de la URSS en l’abastiment d’armes i consellers polítics i militars, són al darrere del que es pot veure en les planes de la Cartilla.

A diferència dels primers milicians, majoritàriament anarquistes dels Països Catalans (tot i que amb la presència també de columnes comunistes, independentistes o poumistes), el creixent control comunista i del govern central propicia també una centralització de l’exèrcit, que es tradueix en una progressiva imposició de la disciplina i de la professionalització de les forces armades. En aquest sentit, l’alfabetització de, probablement entre una quarta i una cinquena part del total dels 750.000 efectius de l’Exèrcit Popular, corre paral·lela a aquest procés. Un procés, d’altra banda, similar al model de l’Exèrcit Roig creat per Trotski durant la guerra civil russa de 1917-1922. En altres paraules, alfabetització, modernització i adoctrinament polític corren paral·lels.

Des d’un punt de vista pedagògic, es tracta d’una cartilla que revela un mètode d’aprenentatge de lectoescriptura i de càlcul precari, pensat per a una població adulta que cal ésser alfabetitzada en poc temps. No és d’estranyar. La preparació militar dels nous reclutes era improvisada, i les Escoles Populars de Guerra –com la creada pel ministre llibertari Joan Garcia Oliver– formaven oficials en només tres mesos. Les urgències bèl·liques no permetien massa més. En certa mesura, les cartilles no diferien gaire del que algunes escoles d’adults feien servir durant les dècades de 1970 i 1980 a l’àrea metropolitana de Barcelona quan encara l’analfabetisme era significatiu entre les masses rurals immigrades a les ciutats industrials (òbviament, sense el component adoctrinador) i tampoc era massa diferent del que es feia servir a les històriques campanyes d’alfabetització a la Cuba post-revolucionària (1959-1960) o a Nicaragua (1979-1986), on diversos mestres catalans van anar a prestar els seus serveis com a brigadistes de la cultura.

En altres termes, Libros del Zorro Rojo han tingut el valor de publicar un document històric que cal llegir-lo com a tal, i que conté un interessantíssim postfaci on s’expliquen les paradoxes sobre els seus autors i il·lustradors (carreres posteriors a Llatinoamèrica i col·laboració, fins i tot, amb el falangisme). En qualsevol cas, disposar d’un document com l’acabat de publicar permet entendre molt millor el punt de tensió que representa l’episodi històric de la Segona República. I també, aquest odi profund de l’establishment a l’educació i la cultura, veritables fonts d’alliberament personal i col·lectiu.

Nota: ressenya publicada a l’edició digital de La Directa

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!