Espai de Dissidència

Benvolguda Dolors,

Aquesta és la primera vegada que escric una carta a una presa política. I poc podia imaginar que series tu, amb qui fa una bona colla d’anys que ens coneixem, la destinatària. Reconec que m’ha costat fer el pas. La injustícia que han comès amb tu i amb molta altra gent, m’ha generat una certa sensació de paràlisi a còpia de les dificultats d’administrar els sentiments de ràbia, indignació, i malgrat que mai m’hagi caracteritzat per l’optimisme, de perplexitat.

I sí. Certament m’ha costat molt fer el pas, no perquè no et tingui present cada dia, on trobo a faltar les vegades que ens trobàvem en una ciutat petita com és Girona, sinó perquè em fa molta por que el teu segrest serveixi per normalitzar la injustícia en la nostra quotidianitat. El principal perill que viu –i que ha de superar el nostre país- és el de deixar-nos temptar per la resignació, de transigir amb el despotisme. Això no ho podem acceptar mai, i és per això que em costat tant expressar-me entre el sentiment de tristesa per la injustícia que dia a dia cometen amb tu, amb la necessitat de mantenir-nos ferms en la defensa de la República: entre el malestar que comporta viure sota l’opressió d’un estat que fa servir les pitjors arts de la humiliació, la difamació, l’odi, i la dignitat de lluitar dia rere dia per un país millor, on el benestar sigui la nostra bandera, i la justícia social el nostre himne.

M’agrada recordar-te en aquell projecte on vam col·laborar. Poca gent deu saber que quan la idea de la República era un full en blanc, persones com Toni Lecha, tu mateixa, o gent vinculada al sindicalisme de les comarques de Girona vam decidir començar a dibuixar alguns esbossos de la seva arquitectura. Tècnicament, se’n deia la Sectorial de l’ANC dels Treballadors i Treballadores per la Independència (TTxI), i era un espai on persones de diferents sindicats, entre els quals el teu i el meu, vam decidir col·laborar per fer de la República Catalana un espai “workers friendly”. És un dels projectes on m’enorgulleixo haver participat, perquè implicava transcendir les disputes quotidianes entre sindicats que malbaratem massa energia en disputes, a vegades importants, la majoria de cops, puerils. Superar les reticències entre sindicats acostumats a la competència i les desconfiances mútues valia la pena si el que es tractava era pensar un futur ple de promeses. Primer va ser en Toni Lecha, amb una autoritat moral, qui portava el pes de la sectorial de Girona. A la seva prematura i injusta desaparició, vas ser tu que vas agafar la coordinació, que al cap d’un temps, concentrada en altres projectes, em vas trapassar a mi. Les urgències d’accelerar les coses, el pes de les dinàmiques quotidianes, i probablement la meva escassa traça va fer que la sectorial de Girona es diluís en la sectorial nacional, de manera que a poc a poc va deixar de funcionar. Tanmateix, la tasca feta, almenys entre el 2012 i 2016 va ser prou important per no menystenir-la.

El públic no deu saber que entre les funcions de la sectorial de TTxI, a banda d’explicar als treballadors de comarques de Girona quins podien ser els avantatges d’una República Catalana, va ser la redacció de les bases del que hauria de ser el capítol constitucional sobre el món del treball de la futura República. En els debats i els treballs conjunts, vam arribar a acords importants, com ara apostar de manera clara per una Catalunya social, on el dret al treball no tingués un simple valor programàtic o teòric, sinó que esdevingués un pilar fonamental del nou estat. En aquest treball silenciós i discret hi havia (i encara hi és) qüestions com ara l’obligació de l’estat de mantenir una taxa de desocupació inferior als dos dígits, una jornada de treball màxima que no excedís les trenta hores setmanals, la inclusió del concepte “treball garantit” acompanyat d’una Renda Bàsica Universal, un salari mínim que no fos inferior al 75% del mitjà, una correlació obligatòria entre salaris mínims i màxims (aquí no hi va haver acord entre qui defensava l’1 a 6 o l’1 a 12), una regulació clara de la conciliació laboral i familiar o una inspecció de treball on els comitès d’empresa i uns sindicats més democràtics tinguessin prou presència per eradicar el terrible i endèmic mal de l’explotació laboral. La nostra idea consistia en què la República havia d’evitar els abusos heretats del passat i els del present. El treball hi és fet, i el tinc arxivat per al dia que ens posem seriosament a redactar la constitució. La consciència que els primers anys de la República serien decisius per modelar la mena de societat que volíem esdevenir era un espai comú de consens i acord, malgrat la diversitat de pensaments i opcions.

Amb tot el què ha passat queda molt clar que muntar una República no té res a veure sobre la dimensió de les banderes o els aspectes simbòlics, sinó que la pàtria es fonamenta en els drets individuals i col·lectius, en l’harmonia de la societat, i a fer efectiu la trilogia republicana de llibertat, igualtat i fraternitat. O, d’acord amb el teorema de l’anarquista Ricardo Mella: la llibertat com a base, la igualtat com a mitjà, la fraternitat com a fi. És això el que explica la virulència dels nostres enemics, una virulència proporcional a la seva por a veure esberlar l’ordre forjat el 39 i que tant els beneficia. És per això la crueltat, el recordatori que aquells que van enviar els Stuka contra les nostres ciutats, o que van crear els camps de concentració, o que van fer servir els jutges com a les forces especials de la repressió, que realment vam tocar, no la seva bandera, sinó el modus vivendid’aquells que no només odien els catalans, sinó que odien la justícia social, els drets dels treballadors i treballadores, la gent organitzada i sense por, la dignitat i la decència, que malauradament t’ha tocat representar a tu.

No està de més recordar perquè som on som. Hem vingut aquí a fer una República per viure millor. Perquè els treballadors tinguin una feina digna i agradable. Perquè cada persona, independentment dels seus orígens, llengua, creences o idees, pugui viure millor. Malgrat les nostres diferències polítiques i sindicals, hem de reprendre la República, l’hem de fer efectiva, precisament per això, perquè la majoria tingui una vida tranquil·la, agradable, mitjançant un benestar col·lectiu. Per això desitjo que un cop hagis passat per la terrible experiència d’aquests mesos, tornis a estar en actiu per culminar aquest projecte: una República cada vegada més ben dibuixada. Poques coses em farien tan content com haver-me de barallar amb tu un cop siguis ministra de treball de la República.

Mentrestant, rep una abraçada sincera, que espero que aviat sigui física, i no epistolar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!