Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

5 de febrer de 2016
0 comentaris

Carnaval, o la rauxa organitzada

Fa alguns anys, en acostar-se aquestes dates, una nena de la classe em feia aquest prec: “No, sisplau, aquest any no vull que em poseu una bossa d’escombraries a sobre”. No, no estem parlant d’una tortura il·legal, sinó d’una crítica subtil al mètode de l’escola per celebrar el Carnaval. Ja se sap, des de fa ja unes quantes dècades, molts centres de primària tenen per costum celebrar organitzadament aquesta festa, i això implicava, com si es tractés de Port Aventura, de blocs temàtics que implicaven una estricta homogeneïtzació de les comparses. En altres termes: quan tocaven els animals, els de P3 anaven de pingüins, els de P4 d’elefants, els de P5 de dinosaures,… i així successivament fins que les criatures maduraven la seva personalitat i protestaven, o es rebel·laven, contra aquesta mena d’uniformització imposada, precisament en una festa que es reclama transgressora.

Efectivament, hi havia alguns mestres despietats que enviaven instruccions detallades i clares per tal que les mares elaboressin acurades i impossibles disfresses. Altres de més tímids o realistes, es dedicaven a copiar uns patrons en llibres expressament publicats per aquestes dates, i esclar, era quan intervenien les conegudes –i temudes- bosses d’escombraries: negres per als pingüins, grises per als elefants, verdes per als dinosaures,…­­-

Era quan s’iniciaven els preparatius (que podien amargar una setmana sencera de classes) quan sonaven les primeres protestes. Molts dels infants volien el Carnaval per disfressar-se de Supermans, de princeses, de Rambos, o com jo mateix hagués reclamat, de nosaltres mateixos, el dret a la llibertat de triar no triar. I en canvi, la cola, les tisores i les bosses d’escombraries semblaven defraudar les expectatives sobre una festa on teòricament, mana un tal rei Carnestoltes que decretava, cínicament, que cadascú fes el que volgués.

Reconec que alguna vegada havia plantejat en més d’un claustre que un Carnaval prussianament organitzat anava en contra l’esperit llibertari de la festa. I malgrat que en privat moltes mestres em confessaven que no suportaven aquella setmana d’hores extres, fins a altes hores de la nit, per cosir i grapar cartolines en plàstic, em saltaven a la iugular: “de cap manera”, “això és anar contra la il·lusió dels infants”, i altre excuses per l’estil.

Entenc que vinc d’una generació en què l’escola va protagonitzar un gran esforç de recuperació (més aviat de reinvenció) de les festes populars, reprimides en la fosca nit del franquisme. Tanmateix, si el Carnaval el podem caracteritzar d’alguna manera, és pel seu esperit transgressor, trencador, irreverent, capgirador de l’ordre, fet que precisament contrasta amb l’espai organitzat i mesurat que representa la institució escolar.

Potser, per això, seria partidari, com fa poc proposava irònicament Quim Monzó, de prohibir terminantment el Carnaval. Aviam si d’aquesta manera la gent s’avenia a qüestionar col·lectivament l’autoritat i participava en lúdics i desmadrats actes de desobediència col·lectiva, tot deixant lloc a la lliure expressió de les persones, en què cadascú, com diuen els versos de Vinicios de Moares, esdevingui “un moment de somni / per viure la fantasia / de rei,, o de pirata, o mestra”. Això sí, ben lluny de les escoles i de les botigues de bosses d’escombraries.

 

 

Nota: Càpsula del programa Girona Ara, de Fem Ràdio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!