Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Josep Fontana, Capitalisme i democràcia, 1750-1848. Com va començar aquest engany, Edicions 62, Barcelona, 2019, 211.
Josep Fontana és un dels millors historiadors europeus de la seva generació a l’hora de captar l’essència del seu temps. Un dels seus aspectes més interessants n’és l’evolució intel·lectual, d’un encotillat marxisme historiogràfic d’accent britànic als seus inicis, a una segona etapa, coincident amb el canvi de segle, preocupat per la globalització capitalista i la construcció de les identitats.
Ens arriba tot just ara, pocs mesos després del seu traspàs, el seu testament historiogràfic, Capitalisme i democràcia, on fusiona les qualitats de la seva trajectòria: les reflexions al voltant dels orígens del capitalisme paral·lel a l’estat contemporani, amb la crítica contundent a la globalització, adobat d’aquest sentiment de profunda decepció, amargor, i pessimisme intel·lectual que arrossegava en els seus darrers llibres. La seva tesi és clara; els orígens dels règims d’”economia de mercat” i “democràcia liberal” són una estafa. El capitalisme és un règim totalitari imposat a còpia d’elements sòrdids com l’esclavitud, l’apropiació del treball, les innovacions i el talent d’artesans d’ofici, dels grups mitjans amb capacitat creativa i regulatòria, i la privatització de la terra que va empènyer milions de camperols vers la fam, la misèria i els salaris de fam i misèria de les fàbriques. I també una altra conclusió interessant –i que ens hauria de fer pensar d’acord amb el que se sent per la banda esquerra de la política-, que indicaria les classes mitjanes occidentals –especialment treballadors qualificats, artesans d’ofici, menestrals- com a grup autènticament revolucionari, i que resulta la principal damnificada pel capitalisme.
Paral·lelament, apareix un grup social triomfant, la burgesia, -unes noves elits fusionades amb les velles aristocràcies de sang- que crea un estat amb un aparell legislatiu, administratiu i repressiu que fa possible la seva hegemonia. Com explicava Stirner coetàniament, els estats contemporanis sorgien per perfeccionar el sistema d’opressió indiviudal a partir de l’eficàcia del capitalisme.
Encara que el llibre es clou amb les fallides revolucions de 1848, és evident que l’autor vol induir-nos a ensumar l’olor a cadàver d’aquest sistema que la globalització vigent tracta de preservar per tots els mitjans. El llibre, de fàcil lectura malgrat tractar qüestions ja conegudes pels iniciats, té un component polític que val la pena debatre públicament. Al cap i a la fi, com el mateix Fontana reivindicava, la història també és una eina de combat.
Nota: Ressenya publicada a l'edició de paper de la Directa.
Respon a Paco Martínez Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic fart de llegir sobre “l’ensulsiada del capitalisme” i bla, ble, bli, blo, blu. Oh! Què dolentot el Capitalisme !!
Molt bé: el Capitalisme és satànic i els burgesos són reptilians, però… haig de fer una pregunta: el sistema polític-econòmic contrari al Capitalisme… on para?
On són els estats, les societats oposades al Capitalisme? N’hi ha alguna? Com diem els madurets: por 25 pesetas; llocs del món als que el no Capitalisme hagi triomfat?
Després de la implantació del Comunisme sense restriccions durant 60-70 anys al país més extens del món i al país més poblat del món… quin ha estat el resultat? Hi ha hagut mai cap grup humà important que hagi viscut segons els principis anarquistes?
Per resumir: l’esquerra no pinta una merda enlloc. Ras i curt. És massa fàcil escriure assaigs saberuts sobre el Capitalisme dolentot sense demanar-se per què l’esquerra no pinta una merda enlloc.
A mitjans dels anys 20, Eugeni Xammar i Josep Pla van visitar la URSS. En principi, era una visita de 15 dies, però Xammar va tocar el dos al quart o cinquè, fastiguejat pel que veia, i va definir la URSS així: “un país governat per gàngsters d’estricta obediència marxista”.
Ho dic perquè em toca molt el voraviu que “l’esquerra” que diu que “capitalisme i democràcia” són un oxímoron, faci costat a les desenes de règims comunistes assassins que, goita!, el primer que fan és exterminar tothom que no pensi com ells. Quina sort, “la democràcia real”!
Encara no heu vist com acaben tots aquests projectes? Aquest va ser el primer.
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Icarianos
D’altres, han fracassat després d’assassinar, per ineficàcia o per maldat pura, desenes de milions de persones. Si el meu sistema polític té com a primer objectiu exterminar els que no pensen com jo, ho faig durant un parell de generacions, i tot i així no me’n surto… potser haig d’engegar a pastar aquest sistema polític, no?
Proposo fer un pensament: després d’haver vist què ofereixen ambdós sistemes, la gent ha triat el menys dolent?
PD. De Fontana acabo de llegir el seu llibre anterior, crec, “El siglo de la revolución”, i l’anàlisi que fa de la involució ultralliberal al món els darrers 30-40 anys és molt aclaridor. Haig de dir que a aquest post faig d’advocat del diable. Ja n’hi ha prou de repetir “Capitalisme caca” sense demanar-se per què la seva alternativa ha fracassat SEMPRE i fa temps que no sedueix NINGÚ. Admetem la realitat i fem un pensament, si us plau.